El Sínode

El dimecres s'acabava el termini per lliurar a la secretaria diocesana del sínode les propostes que els diferents grups han elaborat a partir dels qüestionaris ja coneguts.

Ha finalitzat, el primer període d'aquesta consulta sinodal, però el procés continua. Ara seran els bisbats, fets els resums corresponents, els qui enviaran les propostes a Roma. Fins al 2023, quan tindrà lloc la trobada dels bisbes sinodals, el procés sinodal no haurà conclòs. Si bé després hi ha d'haver el temps en què les conclusions es tradueixen en realitzacions concretes.

Som nombrosos, els qui tenim posades moltes esperances en tota aquesta consulta promoguda pel bisbe de Roma. El camí sinodal no pot ser un simple maquillatge, ni

tampoc que finalment s’esdevingui, com diu Tomàs di Lampedusa a la novel·la Il Gatopardo: “que tot canviï, perquè tot continuï igual”. No és amb aquest esperit que milers de persones de tota l'òrbita catòlica, s'han reunit, tot pregant, per participar en la consulta. Sovint, en el llenguatge col·loquial es parla de l'Església del Vaticà II, per referir els canvis que es van produir en l'Església a partir d'aquell esdeveniment. Doncs, el meu desig és que les dècades vinents també es pugui parlar de l'Església fidel al Sínode promogut pel papa Francesc.

No es tracta de canviar, per canviar, sinó de ser fidels a l'Evangeli i també al nostre temps. I molt especialment que aquest Sínode ens ajudi a donar respostes als grans reptes que el segle XXI ens planteja. Sovint es diu que l'Església està en decadència; en les converses entre la bona gent que va a missa hi ha desànim, alguns no hi veuen futur. El Sínode hauria de ser, millor dit, és, una injecció d'esperança. Ja que la finalitat del procés sinodal és que tots els homes i dones de bona voluntat, com una nova Pentecosta ens posem en actitud d'escolta, i demanem: "Esperit Sant, il·lumina'ns i feu-nos saber com podem ser fidels a l'Evangeli en els nostres dies".
Personalment, i permeteu-me aquesta expansió personal, espero que el Sínode porti creativitat i audàcia a la nostra Església. Dic això, perquè hi ha nostàlgics que, suposo que amb bona fe, pensen que tot aniria millor si en comptes de mirar endavant miréssim pel retrovisor. Són aquells que promouen devocions, celebracions litúrgiques, formes de relacionar-se amb el món i, fins i tot, hàbits desfasats que potser van anar bé en el passat, però que no responen a la sensibilitat dels nostres dies.
Fa seixanta anys el papa Sant Joan XXIII va ser agosarat convocant el Concili; per a molts dels qui em llegiu, aquella convocatòria va ser un alè d'aire fresc. Ara hem de continuar amb aquell esperit, el Papa no es diu Joan XXIII, es diu Francesc, però tots dos s'estimen l'Església i el nostre món contemporani.

Més endavant publicarem les aportacions de la comunitat; tanmateix, ja us avanço, que totes tenen un denominador comú: estimació eclesial, i afrontar els reptes del nostre temps. S’hi valora molt la sinodalitat (o sigui caminar junts). Hi ha una crítica al clericalisme. Es volen noves formes de participació. Llenguatge més entenedor i una litúrgia que no sigui de museu. També fomentar la pregària. Preocupa la transmissió de la fe. Davant l'escassetat de vocacions, explorar noves formes de ministeris. I també valorar la possibilitat que persones casades accedeixen al ministeri presbiteral. I es posa l'èmfasi ( jo també l’hi poso) en revisar el paper de la dona a l'Església, i que s'estudiï com afrontar en els nostres dies la moral familiar i sexual... i més.

Josep M. Jubany