Vull proposar-vos dues reflexions sobre les lectures d’avui. (1) el matrimoni indissoluble. La Pontifícia Comissió Bíblica en el document La interpretació de la Bíblia en l’Església diu: «No podem llegir de manera literal, al peu de la lletra, i sense tenir en compte el seu context, tant històric com literari, els textos que trobem a la Bíblia». Com llegir les paraules de Jesús sobre el divorci en el seu context? Si la dona era (i és encara de facto, en moltes societats d’Orient i Occident) una propietat del marit, llavors, no és estrany que arrelés entre els jueus el costum de donar a la dona un «document de divorci».
Ara
l’agafo, i, quan no m’és útil, molesta o no interessa, ara la llenço. I el
Crist diu: això no, «Allò que Déu ha unit, que l’home no ho separi.» (Marc 10,9) Però, alerta com ho
llegim! En el relat bíblic, Déu ha unit la dona a l’home com ajuda que li fa
costat, com un ésser igual a ell. I els ha unit en l’amor. Que l’home no
destrueixi això! Sovint, però, hem convertit allò que expressa la dinàmica de
l’amor, en una situació de domini, en una cadena o en una presó que destrueix.
Perquè, en la dinàmica de la vida, l’evolució de cada ésser és diferent. I això
pot fer que arribi a desaparèixer l’amor (i no l’entenc simplement com un
sentiment, sinó com una decisió). Però, si arriba un punt en què no hi ha amor
ni possibilitat de revifar-lo, quan ja no hi ha relació, comunicació, cura mútua
per arribar a ser allò que cadascú vol i pot arribar a ser, llavors quin sentit
té mantenir una relació aparent, el «matrimoni» formal? Què diria el Crist, que
sempre posava les persones per davant de la manera com molts entenien la
Llei?
(2) La
sexualitat, constituent de l’ésser humà. El text de la primera lectura
del Gènesi, és una perícopa del capítol 2 que va del versicle 21 al 25. Però,
només hem llegit fins al 24. M’ha cridat l’atenció aquesta omissió del versicle
25, que han fet els responsables de la litúrgia. I és que el versicle 25 diu: «Tots
dos, l’home i la seva dona, anaven nus, i no se n’avergonyien». Les omissions
parlen, igual que les inclusions. I he pensat en la mirada escandalitzada, temorosa,
culpabilitzadora, i fugitiva sobre la sexualitat que durant tants anys hem
rebut de l’Església. Però, la sexualitat és un component que ens «constitueix
en el nostre ésser, i ens fa humans». La podem corrompre, la podem fer
destructiva, cert, però és bona en si mateixa, i ens construeix com a éssers
humans. Dins l’Església cal construir una mirada positiva, joiosa, agraïda,
plena de respecte i llibertat, sobre el sexe i la sexualitat, referida a les
seves tres grans dimensions: fills, parella, i construcció de l’ésser personal.
Santiago Quijano
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada