Fa 6 dies
El més llegit del mes
04 d’abril 2020
Reflexions a la Paraula de Déu
DIUMENGE DE RAMS - abril 2020
Estem vivint una situació mundial que, mesos enrere, ens hagués semblat una pel·lícula de ciència-ficció. Alguns fins i tot dirien que estem vivint un escenari quasi apocalíptic. Si s’hagués produït quan jo era nen, inclús jove, no dubto que s’hagueren alçat veus «religioses» dient que era un «càstig de Déu pels nostres pecats». Per sort (o perquè vivim penetrats i immersos en la crítica de la Modernitat dins la nostra cultura) ja no tenim, la major part dels creients cristians, aquesta mirada. Però, és que podem pensar, esbrinar o conèixer quina pot ser la mirada del Déu en el què creiem?
Josep Cobo en el seu llibre «Incapaces de Dios», diu que, després de dos mil anys de cristianisme, hem oblidat el missatge originari del kerigma cristià (l’anunci de l’evangeli), el qual, en els seus orígens, va ser una crítica frontal a allò que s’entén religiosament per Déu (entès com un ésser sobrenatural, del poder del qual en depèn la nostra supervivència, i que està determinat al marge de nosaltres). En utilitzar el llenguatge religiós disponible en la cultura de l’època (i de les èpoques posteriors, podríem afegir), hem convertit el cristianisme en una religió a l’ús.
Per l’homo religiosus de l’Antiguitat, un déu, o els déus, mai van ser objecte d’una fe, sinó el factum inqüestionable de l’existència, un factum poderós, éssers dotats de poders invisibles i/o gegantins (vents huracanats o suaus, volcans o foc vivificant, terratrèmols, pluges vivificadores o sequeres, etc.) amb els que calia negociar, i l’existència dels quals es donava per descomptat. Calia sotmetre’s, i, en tot cas, negociar amb ells, oferint-los-hi sacrificis i culte, per obtenir la seva benvolença.
Però per nosaltres, fills de la Il·lustració i del pensament científic, avui hi ha «forces», o «causes» que poden ésser desconegudes, però no «déus». Avui hi ha un virus que cal investigar, conèixer més pregonament, i controlar,... però no «déus».
Tanmateix sembla que molts creients cristians segueixen tenint de la seva fe, aquesta mirada «religiosa» de la que parlem. Sovint llegim en clau religiosa tradicional l’evangeli i les escriptures. Pau avui ens diu: «Ell que era de condició divina...es va fer no res: ...i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit... que tothom s’agenolli...i...reconeguin que Jesucrist és Senyor...» (Filipencs, 2, 6-11) I aquest text l’hem entès d’aquesta manera: davant la desobediència a Déu, ofès pels nostres pecats, ve el seu fill, el Crist, se li sotmet obedient, li ofereix la seva vida en sacrifici i compensació, i amb aquest acte ens redimeix de la ira i del càstig de Déu. En premi, Déu el recompensa amb aquell nom que és sobre tot nom, fent-lo «Senyor».
Us fixeu que aquesta lectura no sona molt diferent d’aquella altra que sentim al relat de les temptacions? El diable «se l’enduu (a Jesús) dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del mon i la seva gloria i li diu: Et donaré tot això si et prosternes i m’adores» (Mt. 4, 8-9). Déu vol de l’home allò que vol el diable? (a banda que puguem creure que a Déu li és degut, i al diable no). ¿Déu vol que l’home se li sotmeti, li ofereixi la seva vida, i es faci no res, obedient fins a la mort? ¿Es complaurà (com el diable), i el premiarà pel seu sotmetiment, fent-lo senyor/ra de tot? Segur que això és el que diem i creiem els cristians? Podem saber i/o esbrinar quelcom sobre el «pensament» i la «voluntat» d’un Déu -el totalment altre- del que, com crec que deia Tomás de Aquino, «no podem dir res»?
Només «sabem» realment allò que «vivim». Mentre sentíem que a Wuhan hi havia un virus molt contagiós i veiem imatges de confinament a la televisió, aquest «saber» quedava fora de nosaltres, en realitat «no sabíem». Ara sabem d’una altre manera. Ara, sí sabem. No ho sabem tot, però el nostre saber és a dins nostre, no fora. (Panikkar). Molts de nosaltres han experimentat què significa no poder respirar, sentir la febre alta en el cos, sentir l’angoixa i la soledat, i palpar la mort, sense poder acomiadar-se dels éssers estimats. I els que no tenim el virus, sabem què significa viure la incertesa, l’amenaça de soledat, d’angoixa, i de mort. O el patiment viu per persones estimades que han donat positiu, o que han mort.
Doncs bé: la fe no és exactament un «saber» extern a nosaltres, o l’acceptació -basant-nos en diferents arguments- d’unes creences «increïbles», que ens han estat proposades. La fe és, fonamentalment, vincle i confiança. És vida. Neix d’una experiència d’allò sant i incommensurable. D’una experiència que ens interpel·la i que podem acceptar o rebutjar. En els primers cristians, sorgida de la persona del Crist. En nosaltres, del seu relat inicial, del que veiem de la seva experiència de vida, i del que vivim com subjectes d’aquesta interpel·lació. No de l’anàlisi i la reflexió sobre una creença, «sota sospita», i de les conclusions a les que puguem arribar sobre la seva «veritat», entesa aquesta com el seu correlat amb la realitat.
Per això avui, més que centrar-me en l’anàlisi i la reflexió intel·lectual dels textos del Diumenge de Rams, he volgut exposar-me i deixar-me impactar per allò viscut. He volgut fer una lectura reposada, i més que lectura, contemplació, d’allò que succeeix en el relat de l’Evangeli, d’allò que el Crist fa, sent, diu, calla, viu... Sense presses, sense expectatives, sense voler contrastar cap hipòtesi, sense buscar o esperar res, obert a allò que se’m reveli, sense pensar que ja m’ho sé tot, perquè ja ho llegit moltes vegades. Com si fos la primera vegada que ho llegeixo. La vida sempre és nova si la vivim intensament, conscients. Sempre es «la primera vegada», perquè sempre és diferent, sempre sorprenent. I m’he sentit «tocat» per la soledat, i l’abandó que viu el Crist, no solament per part dels amics, i dels deixebles, sinó del Pare: Elí, Elí, lemà sabactani? Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat? (Mt. 27, 46). «Etsi Déus non daretur» que deia Bonhoeffer, «com si Déu no existís» . He vist al Crist respondre a Pilat, quan aquest li pregunta honestament si és el rei del jueus. I he sentit també el seu silenci, quan Pilat li pregunta -sorprès de que no li contesti- per què no respon a tantes acusacions i testimonis que aixequen contra ell (m’ha recordat a l’Antonio Baños, i a l’Eulàlia Reguant davant les acusacions de VOX en el judici del procés). He vist al Crist, objecte d’escarni i mofa per part de les forces militars d’ocupació del seu poble: Salve, rei dels jueus! Després li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap (Mt. 27, 29-30) I, he vist a sacerdots, mestres de la Llei i notables, excloent-lo del seu poble, del temple, i de la Llei, desqualificant-lo i declarant-lo maleït de Déu: Ha confiat en Déu: que l’alliberi si tant se l’estima! (Mt. 27, 43). En el relat de Mateu i de Marc, també he vist al Crist morint amb un crit, com de desesperació. No ho sé. Però aquest és el testimoni dels primers cristians: què Crist, des de l’experiència de la desesperació i la mort, ha confiat i ha estimat. I per això, ha estat alliberat de la mort. Això és el que ells van experimentar d’alguna manera, i aquella experiència els va transformar la vida. Llavors he copsat amb més consciència l’escàndol d’allò que deien. Que no hi ha Déu al marge de la seva identificació amb un crucificat, que mor abandonat de Déu, trobant a Déu en falta. Entenc que els primers cristians fossin vistos com ateus, perquè, com deia el filòsof grec Celso (segle II dC), un Déu que mor en una creu, no pot, en realitat, ser diví.
Prenc més consciència que Déu no és el demiürg que -com un Deus ex machina – intervé en el món per resoldre els nostres problemes, o per castigar-nos per les nostres males obres. El Déu en el que creiem els cristians és aquell que, identificant-se amb els que pateixen, amb els exclosos, i amb els que no compten per res, ens interpel·la i ens crida a denunciar i a lluitar contra la bogeria i la injustícia del nostre món. A construir-lo en justícia, respecte i equitat. A estar al costat dels qui ens necessiten i prestar-los-hi el nostre ajut. Si sabem i volem escoltar la seva paraula «a cau d’orella», com va fer Isaïes, tal volta farem allò que ens reclama, i sabrem amb paraules i fets «sostenir els cansats». Però hem d’estar disposats a «parar la cara com una roca» confiant en el seu ajut, segurs i confiats «que no quedarem avergonyits» (Isaïes 50, 4,5,7) Gràcies homes i dones, tots els que esteu donant tant de vosaltres per a cuidar-nos a tots en aquesta pandèmia del coronavirus!!! Més enllà de les nostres creences, els cristians us sentim i veiem com presència de Déu en el món.
Santiago Quijano
Estem vivint una situació mundial que, mesos enrere, ens hagués semblat una pel·lícula de ciència-ficció. Alguns fins i tot dirien que estem vivint un escenari quasi apocalíptic. Si s’hagués produït quan jo era nen, inclús jove, no dubto que s’hagueren alçat veus «religioses» dient que era un «càstig de Déu pels nostres pecats». Per sort (o perquè vivim penetrats i immersos en la crítica de la Modernitat dins la nostra cultura) ja no tenim, la major part dels creients cristians, aquesta mirada. Però, és que podem pensar, esbrinar o conèixer quina pot ser la mirada del Déu en el què creiem?
Josep Cobo en el seu llibre «Incapaces de Dios», diu que, després de dos mil anys de cristianisme, hem oblidat el missatge originari del kerigma cristià (l’anunci de l’evangeli), el qual, en els seus orígens, va ser una crítica frontal a allò que s’entén religiosament per Déu (entès com un ésser sobrenatural, del poder del qual en depèn la nostra supervivència, i que està determinat al marge de nosaltres). En utilitzar el llenguatge religiós disponible en la cultura de l’època (i de les èpoques posteriors, podríem afegir), hem convertit el cristianisme en una religió a l’ús.
Per l’homo religiosus de l’Antiguitat, un déu, o els déus, mai van ser objecte d’una fe, sinó el factum inqüestionable de l’existència, un factum poderós, éssers dotats de poders invisibles i/o gegantins (vents huracanats o suaus, volcans o foc vivificant, terratrèmols, pluges vivificadores o sequeres, etc.) amb els que calia negociar, i l’existència dels quals es donava per descomptat. Calia sotmetre’s, i, en tot cas, negociar amb ells, oferint-los-hi sacrificis i culte, per obtenir la seva benvolença.
Però per nosaltres, fills de la Il·lustració i del pensament científic, avui hi ha «forces», o «causes» que poden ésser desconegudes, però no «déus». Avui hi ha un virus que cal investigar, conèixer més pregonament, i controlar,... però no «déus».
Tanmateix sembla que molts creients cristians segueixen tenint de la seva fe, aquesta mirada «religiosa» de la que parlem. Sovint llegim en clau religiosa tradicional l’evangeli i les escriptures. Pau avui ens diu: «Ell que era de condició divina...es va fer no res: ...i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit... que tothom s’agenolli...i...reconeguin que Jesucrist és Senyor...» (Filipencs, 2, 6-11) I aquest text l’hem entès d’aquesta manera: davant la desobediència a Déu, ofès pels nostres pecats, ve el seu fill, el Crist, se li sotmet obedient, li ofereix la seva vida en sacrifici i compensació, i amb aquest acte ens redimeix de la ira i del càstig de Déu. En premi, Déu el recompensa amb aquell nom que és sobre tot nom, fent-lo «Senyor».
Us fixeu que aquesta lectura no sona molt diferent d’aquella altra que sentim al relat de les temptacions? El diable «se l’enduu (a Jesús) dalt d’una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del mon i la seva gloria i li diu: Et donaré tot això si et prosternes i m’adores» (Mt. 4, 8-9). Déu vol de l’home allò que vol el diable? (a banda que puguem creure que a Déu li és degut, i al diable no). ¿Déu vol que l’home se li sotmeti, li ofereixi la seva vida, i es faci no res, obedient fins a la mort? ¿Es complaurà (com el diable), i el premiarà pel seu sotmetiment, fent-lo senyor/ra de tot? Segur que això és el que diem i creiem els cristians? Podem saber i/o esbrinar quelcom sobre el «pensament» i la «voluntat» d’un Déu -el totalment altre- del que, com crec que deia Tomás de Aquino, «no podem dir res»?
Només «sabem» realment allò que «vivim». Mentre sentíem que a Wuhan hi havia un virus molt contagiós i veiem imatges de confinament a la televisió, aquest «saber» quedava fora de nosaltres, en realitat «no sabíem». Ara sabem d’una altre manera. Ara, sí sabem. No ho sabem tot, però el nostre saber és a dins nostre, no fora. (Panikkar). Molts de nosaltres han experimentat què significa no poder respirar, sentir la febre alta en el cos, sentir l’angoixa i la soledat, i palpar la mort, sense poder acomiadar-se dels éssers estimats. I els que no tenim el virus, sabem què significa viure la incertesa, l’amenaça de soledat, d’angoixa, i de mort. O el patiment viu per persones estimades que han donat positiu, o que han mort.
Doncs bé: la fe no és exactament un «saber» extern a nosaltres, o l’acceptació -basant-nos en diferents arguments- d’unes creences «increïbles», que ens han estat proposades. La fe és, fonamentalment, vincle i confiança. És vida. Neix d’una experiència d’allò sant i incommensurable. D’una experiència que ens interpel·la i que podem acceptar o rebutjar. En els primers cristians, sorgida de la persona del Crist. En nosaltres, del seu relat inicial, del que veiem de la seva experiència de vida, i del que vivim com subjectes d’aquesta interpel·lació. No de l’anàlisi i la reflexió sobre una creença, «sota sospita», i de les conclusions a les que puguem arribar sobre la seva «veritat», entesa aquesta com el seu correlat amb la realitat.
Per això avui, més que centrar-me en l’anàlisi i la reflexió intel·lectual dels textos del Diumenge de Rams, he volgut exposar-me i deixar-me impactar per allò viscut. He volgut fer una lectura reposada, i més que lectura, contemplació, d’allò que succeeix en el relat de l’Evangeli, d’allò que el Crist fa, sent, diu, calla, viu... Sense presses, sense expectatives, sense voler contrastar cap hipòtesi, sense buscar o esperar res, obert a allò que se’m reveli, sense pensar que ja m’ho sé tot, perquè ja ho llegit moltes vegades. Com si fos la primera vegada que ho llegeixo. La vida sempre és nova si la vivim intensament, conscients. Sempre es «la primera vegada», perquè sempre és diferent, sempre sorprenent. I m’he sentit «tocat» per la soledat, i l’abandó que viu el Crist, no solament per part dels amics, i dels deixebles, sinó del Pare: Elí, Elí, lemà sabactani? Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat? (Mt. 27, 46). «Etsi Déus non daretur» que deia Bonhoeffer, «com si Déu no existís» . He vist al Crist respondre a Pilat, quan aquest li pregunta honestament si és el rei del jueus. I he sentit també el seu silenci, quan Pilat li pregunta -sorprès de que no li contesti- per què no respon a tantes acusacions i testimonis que aixequen contra ell (m’ha recordat a l’Antonio Baños, i a l’Eulàlia Reguant davant les acusacions de VOX en el judici del procés). He vist al Crist, objecte d’escarni i mofa per part de les forces militars d’ocupació del seu poble: Salve, rei dels jueus! Després li escopien, prenien la canya i li pegaven al cap (Mt. 27, 29-30) I, he vist a sacerdots, mestres de la Llei i notables, excloent-lo del seu poble, del temple, i de la Llei, desqualificant-lo i declarant-lo maleït de Déu: Ha confiat en Déu: que l’alliberi si tant se l’estima! (Mt. 27, 43). En el relat de Mateu i de Marc, també he vist al Crist morint amb un crit, com de desesperació. No ho sé. Però aquest és el testimoni dels primers cristians: què Crist, des de l’experiència de la desesperació i la mort, ha confiat i ha estimat. I per això, ha estat alliberat de la mort. Això és el que ells van experimentar d’alguna manera, i aquella experiència els va transformar la vida. Llavors he copsat amb més consciència l’escàndol d’allò que deien. Que no hi ha Déu al marge de la seva identificació amb un crucificat, que mor abandonat de Déu, trobant a Déu en falta. Entenc que els primers cristians fossin vistos com ateus, perquè, com deia el filòsof grec Celso (segle II dC), un Déu que mor en una creu, no pot, en realitat, ser diví.
Prenc més consciència que Déu no és el demiürg que -com un Deus ex machina – intervé en el món per resoldre els nostres problemes, o per castigar-nos per les nostres males obres. El Déu en el que creiem els cristians és aquell que, identificant-se amb els que pateixen, amb els exclosos, i amb els que no compten per res, ens interpel·la i ens crida a denunciar i a lluitar contra la bogeria i la injustícia del nostre món. A construir-lo en justícia, respecte i equitat. A estar al costat dels qui ens necessiten i prestar-los-hi el nostre ajut. Si sabem i volem escoltar la seva paraula «a cau d’orella», com va fer Isaïes, tal volta farem allò que ens reclama, i sabrem amb paraules i fets «sostenir els cansats». Però hem d’estar disposats a «parar la cara com una roca» confiant en el seu ajut, segurs i confiats «que no quedarem avergonyits» (Isaïes 50, 4,5,7) Gràcies homes i dones, tots els que esteu donant tant de vosaltres per a cuidar-nos a tots en aquesta pandèmia del coronavirus!!! Més enllà de les nostres creences, els cristians us sentim i veiem com presència de Déu en el món.
Santiago Quijano
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Moltes gràcies Santiago per la teva reflexió, que no és fruit d'un moment, sino d'una convicció de fe madurada durant llarg temps. Aquest any no hi haurà manifestacions populars per la passió i mort de Jesús, però serà un bon moment per reflexionar sobre la passió i mort de qualsevol ésser humà en qualsevol lloc del món i per qualsevol causa (fam, covid19, guerres...). Tots ells són l'encarnació actual del Jesús en el qual creiem, perquè ens va donar testimoni de vida. Gràcies.
no desitjo quedar en l'anonimat: Sóc Anton Ramon Sastre
Moltes gràcies, Santi. Estic d'acord amb el que et diu Unknown -ergo Anton Ramon Sastre-. Si, m'ha impressionat, desprès de haver viscut molt d'aprop aquesta soledat que dius, soledat i por, doncs he tingut en Jaume una setmana al Clínic incomunicat, afortunadament no era greu, però si amb el Covid 19, i ara ja està donat d'alta, gràcies a Déu, he pensat molt amb els que han perdut essers estimats i he pensat molt amb el patiment de Jesús. Per altra banda, gràcies per recordar fins i tot a la meva filla i el seu convenciment. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada