Fa 6 dies
El més llegit del mes
26 de novembre 2014
En Jordi Pi i Seguí
El dia 7 d’aquest mes, després de molts anys de participar en la nostra comunitat, el nostre estimat feligrès Jordi s’encaminà definitivament a la casa del Pare, als 90 anys. Visqué darrerament sense peus i sense cor, manifestant en més d’una ocasió “si em moro serà contra la meva voluntat”. Quan el sentia dir això jo pensava: “i contra la voluntat de Déu que vol que tots visquem”. A l’esquela del seu òbit els seus familiars van voler posar aquesta frase perquè ell tenia ganes de viure i ben segur que ara viu com mai.
Durant 7 anys periòdicament el visitava en nom de la comunitat a ell i a la seva esposa, Rosa Bosch Fàbrega, en el seu pis d’aquest carrer dels Madrazo. Ell sempre assegut a la seva cadira de rodes i ella en una còmode butaca al seu costat, fent-se companyia. Els seus fills, Isabel, Josep i Jordi, no han deixat mai d’estar pendents dels pares en tot i per tot. A més tenien l’ajut extrafamiliar de persones competents.
Ara faria quasi un any que em vaig quedar perplex, doncs en visitar-los i donar-los la meva salutació tot demanant com seguien, en Jordi em va dir: malament. Per què? vaig dir amb curiositat. I la seva resposta va ser: “és que no tinc peus.” -Jordi, d’això ja fa molt temps, oi? -Sí, efectivament, però és que ara no tinc cor. -Com?, i repeteix que no tinc cor. Per un moment vaig pensar que era pres d’una nova malaltia, donada la seva suma d’anys acumulats. Però ell, girant la cara amb un somriure esplèndid em digué: és que ella me l’ha robat. Immediatament la Rosa, també amb un somriure de complicitat, respongué: -Jordi, no diguis ximpleries, què pensarà Mn. Xavier! Aquest meu home sempre està de broma.
En Jordi i la Rosa van néixer i viure la infància i primera joventut a Esplugues. Als quinze o setze anys es varen conèixer tot anant al centre catòlic on feien entre altres coses teatre i ballaven sardanes. Després que ell acabés el servei militar i la carrera d’aparellador, ben jove, es van casar i han aconseguit viure seixanta cinc anys estimant-se, lluitant entre pros i contres i formant una família envejable.
Cada setmana es feren presents a la nostra comunitat per participar de la Paraula i l’Eucaristia, que ha estat la font del seu creixement espiritual i humà. A la missa d’un quart de dues la seva presència, la seva bonhomia era molt apreciada, tant per l’empatia com l’amistat que feien amb tothom.
En Jordi ens ha deixat? Ho dubto. Són tants els bons records, les seves vivències, la simpatia i bon humor que continuarà vivint en els seus i també en nosaltres que hem tingut la gran sort de conèixer-lo i de compartir tantes estones amb ell. Ara ja no viu a Barcelona, ni a Esplugues, ni a Calonge, on solia passar els estius. Viu a la ciutat del Cel rodejat de tants que ens han passat al davant, i al costat de Déu, que és pare i mare, que sempre té un lloc millor per a tots nosaltres. Jordi, continua somrient, continua amb el bon humor que t’ha caracteritzat sempre i intercedeix per tots nosaltres que pas a pas fem camí per arribar on tu gaudeixes de la felicitat més plena.
A reveure!
Francesc Xavier de Dou
Durant 7 anys periòdicament el visitava en nom de la comunitat a ell i a la seva esposa, Rosa Bosch Fàbrega, en el seu pis d’aquest carrer dels Madrazo. Ell sempre assegut a la seva cadira de rodes i ella en una còmode butaca al seu costat, fent-se companyia. Els seus fills, Isabel, Josep i Jordi, no han deixat mai d’estar pendents dels pares en tot i per tot. A més tenien l’ajut extrafamiliar de persones competents.
Ara faria quasi un any que em vaig quedar perplex, doncs en visitar-los i donar-los la meva salutació tot demanant com seguien, en Jordi em va dir: malament. Per què? vaig dir amb curiositat. I la seva resposta va ser: “és que no tinc peus.” -Jordi, d’això ja fa molt temps, oi? -Sí, efectivament, però és que ara no tinc cor. -Com?, i repeteix que no tinc cor. Per un moment vaig pensar que era pres d’una nova malaltia, donada la seva suma d’anys acumulats. Però ell, girant la cara amb un somriure esplèndid em digué: és que ella me l’ha robat. Immediatament la Rosa, també amb un somriure de complicitat, respongué: -Jordi, no diguis ximpleries, què pensarà Mn. Xavier! Aquest meu home sempre està de broma.
En Jordi i la Rosa van néixer i viure la infància i primera joventut a Esplugues. Als quinze o setze anys es varen conèixer tot anant al centre catòlic on feien entre altres coses teatre i ballaven sardanes. Després que ell acabés el servei militar i la carrera d’aparellador, ben jove, es van casar i han aconseguit viure seixanta cinc anys estimant-se, lluitant entre pros i contres i formant una família envejable.
Cada setmana es feren presents a la nostra comunitat per participar de la Paraula i l’Eucaristia, que ha estat la font del seu creixement espiritual i humà. A la missa d’un quart de dues la seva presència, la seva bonhomia era molt apreciada, tant per l’empatia com l’amistat que feien amb tothom.
En Jordi ens ha deixat? Ho dubto. Són tants els bons records, les seves vivències, la simpatia i bon humor que continuarà vivint en els seus i també en nosaltres que hem tingut la gran sort de conèixer-lo i de compartir tantes estones amb ell. Ara ja no viu a Barcelona, ni a Esplugues, ni a Calonge, on solia passar els estius. Viu a la ciutat del Cel rodejat de tants que ens han passat al davant, i al costat de Déu, que és pare i mare, que sempre té un lloc millor per a tots nosaltres. Jordi, continua somrient, continua amb el bon humor que t’ha caracteritzat sempre i intercedeix per tots nosaltres que pas a pas fem camí per arribar on tu gaudeixes de la felicitat més plena.
A reveure!
Francesc Xavier de Dou
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
En Jordi Pi i Seguí ha tingut tots els mèrits i condicions per accedir a l'honor de ser considerat un "Senyor de Barcelona". Segur que ells hagués prestigiat aquesta distinció, en contraposició a algú, lligat a escàndols de corrupció, que immerescudament l'ha rebuda.
Publica un comentari a l'entrada