Fa 6 dies
El més llegit del mes
10 de març 2013
Reflexions a la Paraula de Déu
Els dos nois eren molt diferents. El gran era assenyat, seriós, treballador i complidor en tot. El petit era un tocacampanes. Sempre estava per la gresca i la xerinola. Era divertit, tendre i afectuós. La mare els estimava igual als dos. Potser avorrit d’estar a casa i de les feines repetitives que li encomanaven, el xic va dir que se n’anava i a ella el cor se li va trencar. Va passar molt de temps esperant, i ja el donava per perdut. I encara més temps i ja el donava per mort.
Un bon matí, d’aquells transparents i clars, el va endevinar quan va veure per la finestra de dalt que algú s’acostava. Va deixar la filosa que tenia a les mans i va córrer escales avall cridant el seu home i van anar junts a abraçar-lo just quan arribava. Van tenir una alegria molt gran perquè el fill que donaven per mort havia tornat: He pecat contra el cel i contra vosaltres, no mereixo que em digueu fill, va esclatar penedit el noi. Deixeu-me estar a casa com un criat més.
La festa que es va preparar va ser gran, segurament que mai en aquella casa no hi havia hagut una festa igual. Ningú no es va recordar de l’altre fill, -potser triga massa avui, el noi-, però estaven tan contents que es van menjar el vedell. En arribar el germà gran se li van despertar les passions, i la gelosia va fer el seu fet. Ell no esperava el germà, ja el donava per mort, i ben mort, i havia somniat que tota la hisenda seria per a ell, que havia treballat de valent. –Fill, tot el que és nostre és teu, perquè sempre has estat amb nosaltres. Vine a la festa, uneix-te a la nostra alegria perquè el teu germà ha tornat a la vida i cal que ho celebrem. Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeix que per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. Pot semblar injust, però és humà.
Els pares – D* - havien patit molt pel petit però en el moment de l’arribada ja ho han esborrat tot. Aquells pares tenien de tot, ramats, terres i servidors que les conreaven, però els mancava un fill que havien perdut i potser se’n sentien culpables.
Nosaltres no estem pas lliures de pecat perquè compartim allò de bo i allò de dolent que mostren els dos germans: del gran, la fidelitat i l’enveja. Del petit, la disbauxa i el penediment. De fet és l’ordre en què van manifestar el seu capteniment, que en el petit és més perfecte, allò que els diferencia.
Sefa Amell
Un bon matí, d’aquells transparents i clars, el va endevinar quan va veure per la finestra de dalt que algú s’acostava. Va deixar la filosa que tenia a les mans i va córrer escales avall cridant el seu home i van anar junts a abraçar-lo just quan arribava. Van tenir una alegria molt gran perquè el fill que donaven per mort havia tornat: He pecat contra el cel i contra vosaltres, no mereixo que em digueu fill, va esclatar penedit el noi. Deixeu-me estar a casa com un criat més.
La festa que es va preparar va ser gran, segurament que mai en aquella casa no hi havia hagut una festa igual. Ningú no es va recordar de l’altre fill, -potser triga massa avui, el noi-, però estaven tan contents que es van menjar el vedell. En arribar el germà gran se li van despertar les passions, i la gelosia va fer el seu fet. Ell no esperava el germà, ja el donava per mort, i ben mort, i havia somniat que tota la hisenda seria per a ell, que havia treballat de valent. –Fill, tot el que és nostre és teu, perquè sempre has estat amb nosaltres. Vine a la festa, uneix-te a la nostra alegria perquè el teu germà ha tornat a la vida i cal que ho celebrem. Al cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es penedeix que per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se. Pot semblar injust, però és humà.
Els pares – D* - havien patit molt pel petit però en el moment de l’arribada ja ho han esborrat tot. Aquells pares tenien de tot, ramats, terres i servidors que les conreaven, però els mancava un fill que havien perdut i potser se’n sentien culpables.
Nosaltres no estem pas lliures de pecat perquè compartim allò de bo i allò de dolent que mostren els dos germans: del gran, la fidelitat i l’enveja. Del petit, la disbauxa i el penediment. De fet és l’ordre en què van manifestar el seu capteniment, que en el petit és més perfecte, allò que els diferencia.
Sefa Amell
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Aquest espai que es per a posar un comentari, trobo que es una llastima que ningu l'utilitzi, doncs podria ser molt enriquidor.
Una interpretació de l'Evangeli amb un llenguatge actual i planer, entenedor, proper, factible en qualsevol familia de les dels nostres dies. A la vegada una reflexió magnífica que penetre, posa els dits a la llaga.
Gracies,Sefa.
Maite Cura
Publica un comentari a l'entrada