Fa 6 dies
El més llegit del mes
11 de gener 2010
Reflexions de Mireia Galobart
Mireia Galobart, titular de l’Escola de l’Infant Jesús i una de les responsables de la Catequesi familiar de la Comunitat, ha publicat el següent escrit a la revista “Clar i Net” de l’Escola:
Una nova oportunitat!... el vuit d’agost vaig tenir un infart. Tornava cap a Barcelona, venia de Madrid i passava per Burgos amb la camioneta. Veníem de fer unes jornades d’Exercicis a Cercedilla. Jo anava una mica cansada, ja que les responsabilitats d’anar al davant a vegades es fan feixugues. La veritat és que les meves companyes monges van notar que em trobava malament i jo només demanava anar a dormir i que no em molestessin. La sort va ser que no em van fer cas i em van dur a urgències de Burgos. Allà vaig caure rodona només arribar i sort que uns bons professionals cardiòlegs van fer mans i mànigues per tirar-me endavant. La veritat és que jo no sóc conscient de tot el que em va passar, però sí que estic molt agraïda a tota la gent del meu voltant perquè van estar a l’alçada de les circumstàncies.
Jo no vaig ésser conscient que anava i tornava del meu cos sense ordre ni concert, com si fos una màquina que funcionava sense topalls, sense límits. He de dir que sempre m’he sentit molt lliure i crec que això m’ha dut a ser una mica anàrquica amb la meva persona. Tot a la vida passa factura, però Déu, que és bo i m’estima molt, m’ha donat una altra oportunitat, i m’ha fet sentir molt a prop meu l’estimació i dedicació de les persones que m’estimen. He rebut les mostres d’afecte, de pensaments afectuosos i de recolzament que em calien per tornar a creure que tinc una altra oportunitat per viure, per donar-me als altres. Tornar a començar amb la humilitat de sentir i de viure que el fet de delegar en els que m’envolten i confiar en ells plenament, fa que les coses tirin endavant igual o millor que si ho fes un mateix.
He sentit la impotència de saber allò que voldria fer amb el cap però he vist com el cos no responia; he sentit la temptació i el desànim de no il·lusionar-me per les coses (experiència nova per a mi) i he hagut de confiar molt en els altres perquè m’he sentit dèbil, vulnerable i insegura de mi mateixa.
Tot això voldria que no fos una experiència més a la meva vida, sinó un sentiment gran d’agraïment a la vida que Déu em dóna; sentiment compartit amb els professionals i els amics que tinc al meu costat i amb els que em sento molt lligada, com formant un tot.
Uneixo aquest sentiment d’agraïment amb la vinguda de Jesús a les nostres vides.
Que aquest Nadal sigui per a tots nosaltres un moment de gratitud a Déu per donar-nos el seu Fill, perquè visqui amb nosaltres. Que sapiguem descobrir-ho i fer-ho present en el dia a dia, compartint aquestes festes amb els més propers i amb els que més ho necessiten.
Mireia Galobart
Una nova oportunitat!... el vuit d’agost vaig tenir un infart. Tornava cap a Barcelona, venia de Madrid i passava per Burgos amb la camioneta. Veníem de fer unes jornades d’Exercicis a Cercedilla. Jo anava una mica cansada, ja que les responsabilitats d’anar al davant a vegades es fan feixugues. La veritat és que les meves companyes monges van notar que em trobava malament i jo només demanava anar a dormir i que no em molestessin. La sort va ser que no em van fer cas i em van dur a urgències de Burgos. Allà vaig caure rodona només arribar i sort que uns bons professionals cardiòlegs van fer mans i mànigues per tirar-me endavant. La veritat és que jo no sóc conscient de tot el que em va passar, però sí que estic molt agraïda a tota la gent del meu voltant perquè van estar a l’alçada de les circumstàncies.
Jo no vaig ésser conscient que anava i tornava del meu cos sense ordre ni concert, com si fos una màquina que funcionava sense topalls, sense límits. He de dir que sempre m’he sentit molt lliure i crec que això m’ha dut a ser una mica anàrquica amb la meva persona. Tot a la vida passa factura, però Déu, que és bo i m’estima molt, m’ha donat una altra oportunitat, i m’ha fet sentir molt a prop meu l’estimació i dedicació de les persones que m’estimen. He rebut les mostres d’afecte, de pensaments afectuosos i de recolzament que em calien per tornar a creure que tinc una altra oportunitat per viure, per donar-me als altres. Tornar a començar amb la humilitat de sentir i de viure que el fet de delegar en els que m’envolten i confiar en ells plenament, fa que les coses tirin endavant igual o millor que si ho fes un mateix.
He sentit la impotència de saber allò que voldria fer amb el cap però he vist com el cos no responia; he sentit la temptació i el desànim de no il·lusionar-me per les coses (experiència nova per a mi) i he hagut de confiar molt en els altres perquè m’he sentit dèbil, vulnerable i insegura de mi mateixa.
Tot això voldria que no fos una experiència més a la meva vida, sinó un sentiment gran d’agraïment a la vida que Déu em dóna; sentiment compartit amb els professionals i els amics que tinc al meu costat i amb els que em sento molt lligada, com formant un tot.
Uneixo aquest sentiment d’agraïment amb la vinguda de Jesús a les nostres vides.
Que aquest Nadal sigui per a tots nosaltres un moment de gratitud a Déu per donar-nos el seu Fill, perquè visqui amb nosaltres. Que sapiguem descobrir-ho i fer-ho present en el dia a dia, compartint aquestes festes amb els més propers i amb els que més ho necessiten.
Mireia Galobart
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
M'alegro molt de saber que estàs millor. Experiències com aquesta crec que ens apropen més a Déu i permeten sentir-se més a prop de Crist. Fins ben aviat Mireia.
Molts records Mireia
Els qui hem passat per circumstàncies similars encara que menys greus pel que expliques, entenem perfectament la teva nova lectura del que has viscut. Som un regal per a nosaltres mateixos i per als altres. Convé que el cuidem i que continuem edevenint això, regals!
Publica un comentari a l'entrada