SANT ILDEFONS

Un dels efectes col·laterals del Concili Vaticà II ha estat que va popularitzar tot un seguit d’expressions. Expressions, o frases fetes, que abans del Concili eren inusuals i ara han passat a ser corrents en les nostres converses. Avui és normal qualificar a alguna persona com carismàtica, que té carisma, o també és d’ús bastant comú la paraula aggiornamento, i que hem de respondre o estar atents als signes dels temps.

En aquest segon article, sobre el Concili Vaticà II, parlaré dels signes dels temps, el seu significat, i quins eren alguns d’aquests signes dels temps en el moment de convocar el Concili Vaticà II

Origen i significat dels signes dels temps

L'expressió "signes dels temps» apareix per primera vegada a Mt 16,4 (Lc 12,54-56),: “Es presentaren els fariseus i els saduceus i, per posar-lo a prova, li demanaren que els fes veure un senyal del cel. Jesús els respongué: --Quan arriba el capvespre, dieu: "Cel rogenc, bon temps." I de bon matí: "Cel roig i fosc, mal temps, avui." ¿Vosaltres, doncs, sabeu interpretar l'aspecte del cel i no sou capaços d'interpretar els signes dels temps? on Jesús convida a la perspicàcia i a l'atenció constant al Regne de Déu. Actualment, la fortuna d'aquesta expressió es deu al papa Joan XXIII, que, amb força profètica, va tornar a proposar el seu significat original, En el document de convocatòria del concili Vaticà II, el papa afirmava: "Fent nostra la recomanació de Jesús de saber distingir els signes dels temps, creiem descobrir, enmig de tantes tenebres, nombrosos senyals que ens infonen esperança sobre el destí de l'Església i de la humanitat». (Humanae Salutis 25. 12. 63). A partir d'aquest document, altres pontífexs han recorregut sovint a aquesta expressió, codificada pel Vaticà II sobretot en el document Gaudium et spes (nn. 4, 11, 44), i en l’encíclica “Pacem in Terris”.

El beat Joan XXIII va fer innombrables declaracions sobre el Concili, en què va exposar la importància del Concili en el seu moment històric, i per donar relleu a la importància d'aquesta convocatòria es va servir de la noció "signes dels temps", és a dir, els esdeveniments més significatius de la societat moderna que l'Església té el deure de saber discernir i interpretar i que ho demana el mateix Déu.

El Papa considerava que el món modern havia experimentat i seguia experimentant aquests canvis que bé podria dir-se que estaven al llindar d'una nova era. Aquestes transformacions van portar grans avantatges tecnològics i també grans perills, sobretot l'amenaça de la pèrdua del sentit de l'espiritual, ja que el progrés moral de l'home no havia seguit el ritme del seu progrés material, moltes vegades al marge de Déu.

Joan XXIII mostrà haver estat molt conscient dels pros i contres de la modernitat, però el que el va distingir considerablement de molts dels seus predecessors va ser l'esperit de fe i confiança amb què va encarar aquesta situació. Va prevenir repetidament contra l'exageració dels mals, com si l'Esperit hagués abandonat el món. Aquesta confiança va ser reduïda per molts a un optimisme innat, però és clar que les arrels d'aquesta actitud papal estan en la seva fe i que aquesta fe va justificar la necessitat d'una Església que no es desentengui del ritme dels temps i que sàpiga discernir els signes.


El signes dels temps en els anys 60 del passat segle

El Concili Vaticà II, fou convocat per Joan XXIII en un context mundial de canvis profunds. Europa anava digerint les conseqüències de la 2ª Guerra Mundial. En aquest context, sorgeixen tot un seguit de dirigents, que van treballant per una Europa més unida, on la democràcia fos el sistema que regís la vida política. Entre els pioners d’aquesta nova Europa hi havia polítics que es confessaven obertament catòlics, com Adenauer, Schuman i De Gaperri, els dos últims tenen oberts processos de beatificació.
Continuà la confrontació entre Països de l’Oest i de l’Est.

El clima general semblava manifestar signes de desglaç en l’anomenada “guerra freda”, entre els països de l’Est i els que estaven en l’òrbita comunista, malgrat episodis de gran tensió, com la construcció del “mur de Berlín” l’agost de 1961. El tarannà dels dirigents d’EEUU i les URSS: John F. Kennedy i Nikita Jruschov, van ajudar, juntament amb un gran desenvolupament econòmic, en què en la societat s’instal·lés un ambient optimista.

Fou una dècada de presa de consciència de les nacions anomenades del tercer món. És el temps de les descolonitzacions, amb tot els traumes que aquests fets comportaren. Recordem, a tall d’exemple, la Guerra d’Algèria, la descolonització de l’ex-Congo Belga, i molts altres. A Cuba havia triomfat la revolució Castrista, enderrocant el règim corrupte de Batista. La revolució Cubana va esdevenir com una icona per a molts líders que lluitaven per un nou ordre polític.

Adquireixen un gran protagonisme els nous mitjans de comunicació social. En moltes llars entrà la ràdio i de manera molt significativa la televisió, amb tota la influència que tingueren en la vida de les persones i els canvis de costums.

Fou un temps de grans avenços científics i la seva aplicació en la tècnica, això va anar acompanyat d’un cert afebliment en la reflexió filosòfica i humanística, generant una confiança gairebé cega en la ciència i un cert reduccionisme dels humanismes.
I caldria afegir molts més canvis, com fou l’augment de la migració, un nou context cultural i molts altres.

Tots aquests canvis foren percebuts pel Papa Joan XXIII, i desprès pels pares conciliars, com uns nous signes dels temps. Enumeraré alguns d’aquests signes: la recerca d’un nou model de vida i societat que doni resposta a les necessitats de la persona, el moviment democràtic que asseguri la dignitat de les persones i permeti superar tot tipus de dictadura, els diversos moviments humanístics emergents que sorgiren a causa de les interpel·lacions dels filòsofs de la sospita (Freud, Marx, Nietzsche), el moviment juvenil, que aleshores ja apuntava i que es posa de manifest en el maig del 68, i començava, també a desvetllar-se el moviment ecològic.

A aquests signes dels temps cal afegir els moviments de renovació que existien a l’interior de l’Església. D’aquests en faré referència en un proper article.

Josep Maria Jubany