Aprofitant els dies que estem vivint, potser seria pertinent reflexionar sobre una de les condicions de la nostra existència humana. Hi ha moments en la nostra vida que ens fa observar la realitat des de perspectives que no teníem en altres moments. Avui, tots vivim una pandèmia vírica que ha fet -i està fent- estralls en la nostra societat, fins al punt que en una d’aquestes enquestes d’opinió, que tan agraden als mitjans d’informació per fer veure que tenen un punt d’objectivitat, es deia que un seixanta per cent de les persones de la nostra societat tenia por de morir a causa d’aquesta malaltia. De més a prop o de més lluny, cadascú de nosaltres coneix familiars o amics que l’han patit i hem vist l’angúnia per la que ells passen i, de retruc, nosaltres mateixos sentim l’angoixa que aquestes notícies ens provoquen. Hem de recordar que germans de la nostra comunitat ens han deixat en aquests dies a causa de la malaltia i que, en algun moment, quan ens puguem aplegar sense que se’ns critiqui, haurem de recordar-los, donar gràcies a Déu per haver compartit instants de la nostra vida amb ells, i fer costat –encara que sigui en silenci- a les persones que més els han estimat.
Tot això fa que en aquests moments, qui més qui menys, tots estiguem vivint una vida en to menor, una vida encongida, una vida en solitud, una vida en la que trobem a faltar l’escalf de les persones més properes i que les necessitem -potser ara ho descobrim- perquè ens adonem que tots nosaltres som essencialment persones dependents. Sentim el desig de que tot el que estem vivint en aquests moments s’acabi i com més aviat millor, per poder reprendre la nostra vida d’abans i fer el que fèiem, estar amb qui estàvem i conversar de tot sense que les nostres paraules estiguin mediatitzades per la nostra por de no saber què passarà demà.
La incertesa és una condició –i un condicionant- de la nostra existència humana, que posa entre parèntesi les nostres seguretats i ens obre tota una sèrie d’interrogants sobre les fites que ens hem proposat aconseguir en el nostre caminar. No tenim cap punt de referència que sigui absolut i consistent quan observem seriosament el nostre futur. Els desitjos no són realitats. Els desitjos ens fan caminar, ens empenyen cap endavant, ens mouen, ens fan prendre consciència de que encara no tenim tot el que volem, de que hem de superar el present. Però el fet de fer camí no vol dir haver aconseguit la meta, perquè, a mesura que les nostres passes avancen, l’horitzó apareix sempre més enllà, en una espècie de juguesca cruel que ens recorda que l’únic que ara ens toca fer és caminar. El no conèixer els obstacles que trobarem en aquest camí i el no saber què serà de nosaltres demà engendra angoixa, i el futur de les nostres aspiracions més preuades ens genera incertesa.
El primer diumenge d’Advent ens posa sempre davant la temàtica del retorn del Senyor, que l’evangelista Marc el qualifica com “el temps decisiu”. Desprès de la mort de Jesús, confiats en que Ell havia de tornar, confiats en que la salvació era ja a prop, però també ofuscats per la visió apocalíptica d’alguns il·luminats que predeien que la fi del món era imminent, algunes comunitats cristianes primitives adoptaren actituds molt distants del missatge de Jesús. Sant Pau es queixava de que hi havia cristians que havien optat per menjar i beure abandonant el seu treball i els seus deures de cada dia. En alguns indrets, hi havia qui descrivia els senyals que predirien l’arribada del Senyor per jutjar a la humanitat, uns senyals grans i vistosos tal com els pintava la literatura apocalíptica. A l’evangeli d’aquest primer diumenge, Marc es mostra sever, taxatiu i contingut en el relat que ens fa. Les paraules de Jesús no dissipen les nostres incerteses de futur respecte a la salvació que, certament, arribarà: “no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada”.
La fe no consisteix en creure veritats fermes i absolutes, sinó que es aprofundir la nostra adhesió a la persona de Jesús i verificar la nostra fidelitat a la seva paraula. La fe és com un llarg camí que tots nosaltres, com església, com seguidors de Jesús, hem de recórrer. El punt final d’aquest viatge arribarà, però ara tots els qui ens confessem deixebles de Jesús tenim tasques a fer. “L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa als seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa”. Jesús no dona una guia de viatge perquè els deixebles sàpiguen com caminar, com transitar per aquest món. La incertesa persisteix perquè és connatural a la naturalesa humana, però el seguidor de Jesús confia en la seva paraula. És la seva paraula la que en el camí que tots hem de fer ens obra la porta a l’esperança. En els nostres vides, la incertesa no pot barrar el pas a l’esperança, sempre que no adoptem actituds que tendeixin a justificar la nostra mandra a continuar caminant. Quan ens reunim en el dia del Senyor tot sovint cantem: “La nostra esperança és el Senyor, confiem en sa paraula”. I la paraula d’aquest diumenge apel·la a la nostra actitud: Ell serà “aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint: I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu”.
Vetlleu: és la paraula que se’ns diu avui, en els nostres dies, i a tots. Vetllar és no dormir, és estar amatents al que succeeix dia rere dia, al que passa al nostre voltant, és discernir els fenòmens que assetgen a la nostra societat. Enmig del soroll que prové de tants llocs diferents i contradictoris hem d’esforçar-nos per no caure en paranys que comporten divisió, per no creure signes enganyosos que només condueixen a la confrontació i, sobre tot, hem de fer esforços per no creuar-nos de braços, posar-nos a dormir, davant de situacions injustes que causen misèria i marginació a tantes persones que tenim al costat fent camí amb nosaltres. La nostra esperança és que Ell és a prop, però a nosaltres, avui, ens toca vetllar.
Anton Ramon Sastre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada