Aprofitant els dies que estem vivint, potser seria pertinent reflexionar sobre una de les condicions de la nostra existència humana. Hi ha moments en la nostra vida que ens fa observar la realitat des de perspectives que no teníem en altres moments. Avui, tots vivim una pandèmia vírica que ha fet -i està fent- estralls en la nostra societat, fins al punt que en una d’aquestes enquestes d’opinió, que tan agraden als mitjans d’informació per fer veure que tenen un punt d’objectivitat, es deia que un seixanta per cent de les persones de la nostra societat tenia por de morir a causa d’aquesta malaltia. De més a prop o de més lluny, cadascú de nosaltres coneix familiars o amics que l’han patit i hem vist l’angúnia per la que ells passen i, de retruc, nosaltres mateixos sentim l’angoixa que aquestes notícies ens provoquen. Hem de recordar que germans de la nostra comunitat ens han deixat en aquests dies a causa de la malaltia i que, en algun moment, quan ens puguem aplegar sense que se’ns critiqui, haurem de recordar-los, donar gràcies a Déu per haver compartit instants de la nostra vida amb ells, i fer costat –encara que sigui en silenci- a les persones que més els han estimat.
Tot això fa que en aquests moments, qui més qui menys, tots estiguem vivint una vida en to menor, una vida encongida, una vida en solitud, una vida en la que trobem a faltar l’escalf de les persones més properes i que les necessitem -potser ara ho descobrim- perquè ens adonem que tots nosaltres som essencialment persones dependents. Sentim el desig de que tot el que estem vivint en aquests moments s’acabi i com més aviat millor, per poder reprendre la nostra vida d’abans i fer el que fèiem, estar amb qui estàvem i conversar de tot sense que les nostres paraules estiguin mediatitzades per la nostra por de no saber què passarà demà.
La incertesa és una condició –i un condicionant- de la nostra existència humana, que posa entre parèntesi les nostres seguretats i ens obre tota una sèrie d’interrogants sobre les fites que ens hem proposat aconseguir en el nostre caminar. No tenim cap punt de referència que sigui absolut i consistent quan observem seriosament el nostre futur. Els desitjos no són realitats. Els desitjos ens fan caminar, ens empenyen cap endavant, ens mouen, ens fan prendre consciència de que encara no tenim tot el que volem, de que hem de superar el present. Però el fet de fer camí no vol dir haver aconseguit la meta, perquè, a mesura que les nostres passes avancen, l’horitzó apareix sempre més enllà, en una espècie de juguesca cruel que ens recorda que l’únic que ara ens toca fer és caminar. El no conèixer els obstacles que trobarem en aquest camí i el no saber què serà de nosaltres demà engendra angoixa, i el futur de les nostres aspiracions més preuades ens genera incertesa.
