Amics,
redacto aquest escrit el dijous per la tarda. Fa poc que m’he assabentat de la
mort del Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat. Personalment el vaig tractar
molt poc. Fou amb motiu del seu vessant de professor o de conferenciant i, per
tant, el que jo ara no puc fer és escriure una semblança seva acurada, ni com a
monjo, ni tan sols com a persona. El que sí que em veig amb cor de fer és un
breu escrit, donant-li les gràcies per tot el que ens ha aportat en el camp de
la història, de la Bíblia, de la reflexió política. Llegint i escoltant el Pare
Hilari, molts, entre els quals jo mateix, hem conegut la història del nostre
país. Gràcies a ell hem entès la complexitat dels fets que passaren en aquells
anys de la Segona República i la guerra incivil espanyola. Pels que
ja som grans i ens ha tocat viure la nostra joventut sota el franquisme,
la lectura de les investigacions del Pare Hilari sobre les relacions entre
l’Església i l’Estat, ens van ajudar a posar en qüestió tota la historiografia oficial franquista,
que ens van ensenyar.
El
primer llibre del Pare Hilari que vaig llegir va ser La Unió democràtica de Catalunya i el seu temps,
si la memòria no em falla, abans de la mort del dictador. Si no vaig errat, fou
la seva tesi doctoral i recordo haver-li escoltat que fou defensada a la
universitat franquista en català, gràcies als bons oficis de Manuel Jiménez de
Parga. Aquell llibre posava al descobert la grandesa de tot un seguit de
persones que durant la República es van mantenir fidels a la seva fe, a
Catalunya, i als seus ideals socials, en aquells moments concretats a les
encícliques de Lleó XIII (Rerum Novarum) i de Pius XI (Quadragessimo
anno). Reconec que fou la primera vegada que vaig assabentar-me del drama
de Carrasco Formiguera. S’han de llegir els llibres del Pare Hilari sobre la
vida i mort de Carrasco i Formiguera i les seves cartes des de la presó. Van ser llibres escrits amb passió
que han ajudat a entendre, que el drama de la guerra incivil no es pot resumir
dient que fou una baralla entre bons i dolents. Màrtirs n’hi va haver als dos
bàndols. Com al Pare Hilari li agradava dir, hi havia una tercera Espanya, que
no cabia en les altres dues.
En
una conferència va explicar una conversa que va mantenir amb el Cardenal de
Jubany, en ocasió d’un acte que va tenir lloc al Parlament de Catalunya, en el
qual el Pare Hilari va glossar la figura de Carrasco i Formiguera, tot
subratllant les seves conviccions de creient i de català fidel a la
República. El Dr .Jubany li va agrair que reivindiqués el Carrasco creient, i
li va demanar que li fes un esborrany perquè ell pogués escriure una glossa
dominical sobre Carrasco. El Pare Hilari hi va assentir de seguida, i, per la seva banda també va demanar un
favor al bisbe. El favor era que iniciés la causa de beatificació de Carrasco i
Formiguera. El Dr. Jubany li contestà que potser no era el millor moment, i el
Pare Hilari no li va fer mai l’esborrany.
Personalment
crec que aniria molt bé per a la reconciliació, per ser fidels a la memòria de
tots, que l’Església reconegués la santedat de les persones que, enmig de les
tribulacions i persecucions de la Guerra, es van mantenir fins a la mort fidels
a Jesucrist. N’hi va haver als dos bàndols.
Per
a qualsevol que estigui interessat sobre com fou la Guerra incivil són
imprescindibles el seus llibres. Una primera aproximació fou La Cruz y la
espada i, sobretot, La pólvora y el incienso.
Són
molts els llibres que ha escrit sobre l’Església i Catalunya durant la primera
meitat del segle XX. Ara aquí no es tracta de fer-ne una llista exhaustiva,
però sí que vull deixar constància que, gràcies a les seves obres, hem valorat
a persones que sense els seus estudis no hauríem conegut o en tindríem una
visió no ajustada a la realitat. Tinc particularment present el dedicat al
general Batet, capità general durant el 6 d’octubre del 34, que tot defensat la
República, evità que hi hagués una forta repressió amb morts, i que desprès fou
afusellat per Franco, també per defensar la República en el moment de
l’aixecament del 36. Gràcies al Pare Raguer hem conegut com es gestionà
l’intent fallit de recuperar el culte a partir de l’any 37, i la intervenció
del vicari general de Tarragona, Doctor Rial. I també l’activitat que portà a
terme el filipó P. Torrent, com a representant del bisbe de Barcelona.
Al
seu vessant d’historiador, cal sumar-hi el de persona enamorada de la Bíblia.
Són molts els llibres de divulgació que publicà amb temes escripturistes, sobre
el salms, el sermó de la muntanya , el rei David, etc.
Fou
juntament amb el Pare Evangelista Vilanova, col·laborador en la monumental
història del Concili Vaticà II, dirigida pel professor Giuseppe Alberigo de la
universitat de Bolonya. Recordo els elogis que Alberigo adreçà públicament a
Evangelista Vilanova i al Pare Hilari, en l’acte de presentació de l’edició
espanyola. Eren moments complicats per a ells dos i també per l’Abadia de
Montserrat (com que desconec els detalls de la polèmica que existí al si del
Monestir, un conflicte que fou interessadament
divulgat per la premsa, no en faré cap comentari).
Pel
que he llegit i li he escoltat, em sembla que podem afirmar que el Pare Hilari
fou un gran ciutadà català, compromès amb la seva pàtria, Catalunya. Ho fou
abans d’entrar al Monestir, ho demostra la seva participació en el grup Torras
i Bages i la seva detenció arran de la vaga de tramvies del 1952. També, ja
sent monjo, no s’amagà mai del seu desig de veure una Catalunya independent,
com ho manifestà en articles i en llibres, com l’irònic: Ser independentista
no és pecat.
També
ens ha deixat el testimoni d’una persona profundament lliure, que no s’amagava
de dir o escriure el que ell creia o havia investigat, encara que això li
valgués algunes crítiques. Recordo l’enrenou que suscitaren els seus articles
sobre l’abat Escarré, escrits quan feia 25 anys de les declaracions de l’Abat
Aureli al diari francès Le Monde.
Uns articles on es manifestava molt crític amb algunes actuacions del
Pare Abat Aureli.
Sobretot
fou un gran creient. Un cristià, un monjo que va viure el pontificat de Joan
XXIII, com una gran primavera per a l’Església. Un home del Concili Vaticà II.
Un monjo que com mostra al seu preciós llibre: Mecanoscrit sobre els
monjos de Montserrat, malgrat alguns problemes, s’estimà la seva
comunitat. Una persona que cercà la veritat històrica, però també la volgué
viure ell en la veritat.
Amb
motiu del seus 90 anys, l’Institut d’Estudis Catalans, li va publicar en forma
d’homenatge, una recopilació d’escrits seus, amb el títol: Escrits dispersos
d’història. Aquest llibre va encapçalat per una cita del papa Lleó XIII:
“la primera llei de la història és no gosar mentir, la segona, no tenir por de
dir la veritat”. Una frase, que per al
Pare Hilari no fou un eslògan, sinó que fou l’expressió d’una profunda
convicció.
Que
Déu li premiï les seves bones obres.
Nb.
aquest escrit vol ser un recordatori molt agraït al Pare Hilari Raguer. Segur
que hi ha inexactituds. No he consultat res, m’he fiat de la memòria. Amb aquestes ratlles només vull dir
públicament que el Pare Hilari, ha deixat petjada profunda en moltes persones,
no només entre els estudiosos.
Josep m Jubany
