La comunitat de Jesús
Potser caldria llegir l’evangeli d’aquest diumenge començant per la reflexió final que Jesús fa als seus deixebles: “On dos o tres estan reunits en nom meu, jo sóc allí, enmig d’ells”. L’església és la reunió de creients en nom de Jesús. No és una reunió qualsevol, sinó la d’aquells que han descobert que Jesús és el qui els salva, els que han entès que el seu Esperit de Ressuscitat el fa present sempre que se l’invoca, els que no defalleixen en la adhesió a la seva persona i en el seguiment de la seva paraula.
Recordeu que el diumenge passat Jesús feia als seus deixebles una pregunta important i molt personal: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”. No importa el que digui la gent, a mi m’interessa el que penseu vosaltres, els que em seguiu. M’interessa saber què sentiu en el vostre cor, quina és la vostra experiència de la relació que teniu amb mi.
L’església de Jesús no es construeix de qualsevol manera. El costum, la inèrcia, la confessió treta del catecisme, les pràctiques rituals no són suficients per crear la comunitat de Jesús i menys encara per crear un espai al seu voltant, on d’un forma amorosa i festiva es faci “memòria d’Ell”, de la seva mort i resurrecció, i es recordin les seves paraules amb fe i confiança. Només així es pot viure l’experiència de ser deixeble de Jesús i només així podem descobrir, poc a poc, que el camí és llarg, que les possibilitats de créixer són grans, però també que tots nosaltres som éssers limitats i que la missió que se’ns confià de fer créixer el Regne de Déu moltes vegades dificulta el nostre caminar. “Que cadascú prengui la seva creu i em segueixi”.
La comunitat de Jesús, els qui avui continuen reunint-se en el seu nom, han de ser conscients de tota aquesta realitat i han de renovar constantment la fidelitat a la seva persona.
Ara podem endinsar-nos en l’evangeli d’aquest diumenge des d’una perspectiva més ajustada. No es tracta de reprendre al “germà” que forma part de la nostra comunitat cristiana, i menys encara de castigar-lo, sinó d’acostar-se a ell, d’ajudar-lo a no defallir en el seu camí de compromís amb Jesús, a donar-li la mà si ha trontollat o ha caigut, a infondre-li confiança entre tots, si cal.
El primer que ha de fer el deixeble de Jesús, doncs, és aproximar-se al germà de forma comprensiva i compassiva. És un consell de Jesús difícil de practicar, perquè ell mateix ha vist cóm molts que l’havien seguit pels durs camins de Galilea, arribat el moment de la veritat, arribat el moment de “perdre la pròpia vida, per guanyar-la”, s’havien retirat, s’havien fet enrere, van claudicar o es van escandalitzar. I Jesús adverteix d’aquesta possibilitat als seus deixebles, perquè ells hauran de seguir endavant, hauran de continuar reunint-se en el seu nom, encara que hagin tingut baixes.
Penso que aquest és el missatge més profund d’aquest evangeli.
La celebració de l’eucaristia d’aquest diumenge podria acabar amb l’oració, semblant a la que figura en el missal, i que podríem glossar així:
“Déu i Pare nostre,
feu que, els qui ens hem reunit en el nom de Jesús,
i hem gaudit de la seva presència fent memòria de la seva Pasqua,
per la força del seu Esperit,
sapiguem ser compassius amb els nostres germans
i ens mantinguem fidels en el camí de l’evangeli”.
Anton Ramon Sastre
