La Fe, a llambregades

Els Evangelistes Lluc i Joan són particularment encertats en trametre relats magistralment estructurats per a presentar Jesús i la Fe en Ell. Lluc p. ex. posa en boca de Jesús l’incident de camí que centra la paràbola del Bon Samarità (Lc.10), o el Pare del fill pròdig (Lc.15), i Joan construeix la reveladora conversa de Jesús amb la samaritana al pou de Jacob (Jo.4), o l’espectacular relat del perdó de l’adúltera (Jo.8). El 3er. Diumenge de Pasqua la litúrgia catòlica llegeix el relat dels deixebles d’Emaús de Lluc (Lc.24). Es tracta d’una preciosa descripció del camí de la Fe.

Sempre caminant...
Efectivament es tracta d’un episodi de camí. La Fe és un camí, com ho és la vida. Ho recorden tant Abraham per a tots els creients semítics com Ulisses pera tots els grecs. Emaús, a uns onze quilòmetres de Jerusalem, dona lloc i temps per a un debat de camí entre tres caminants, un dels quals és Jesús, però res revela en Ell la presència del que havia alçat tantes esperances. El Jesús en el que creiem se’ns amaga en la més absoluta normalitat. En el llençat a la cuneta del camí de Jerusalem a Jericó, el samarità tampoc no veurà en el ferit pels lladres la figura del Déu que ha creat l’Univers. Però en els dos camins hi haurà gestos : el bon samarità atendrà al ferit ( i ara ja sabrem qui és el proïsme a qui socórrer és socórrer Déu, com diu Mat. 25,40); els dos amics, quan el dia declini, convidaran al desconegut a que resti amb ells ( i aleshores sabran que és Jesús). Caminar, que no és fer turisme, descobreix moltes coses. Potser els més grans ho recordem dels temps i vivències de la Ruta escolta de fa anys.

I debatent...
Perquè pel camí, el debat és sobre l’esperança, que és el nom de la Fe, o sigui la confiança que posem en Déu. Esperàvem que es produiria l’alliberament d’Israel i ja fa tres dies...En la fe ens passa sovint. Les esperances de cop s’enfosqueixen i tot es veu fosc. A vegades només queda un remor de dones que diuen que sí que cal esperar i que parlen de nova vida..(Lc.24,22-23), però només són remors de dones! Tres dies ja és molt i l’alliberament anunciat no arriba.

Aleshores l’amic del camí es torna pedagog. Retreu als caminants una certa duresa de cor, una dificultat connatural per a connectar amb les esperances que no es realitzen. És difícil entendre que per a què l’esperança tingui èxit cal passar per la dificultat, que ens porta cap a la desesperança. Això resulta estrany i ens fa entrar en la dura paradoxa de la vida. Correspon en cert sentit a allò conegut que recorda que la felicitat es dona quan no se la cerca i com a resultat d’una vida virtuosa. Hom s’enriqueix quan es lliura a l’enriquiment dels altres. Sembla contradictori. La pedagogia en aquests temes és proverbialment difícil i molts ens sentim companys dels pelegrins d’Emaús que lamenten que les esperances no es realitzen. La Fe ens la pintem senzillament positiva i no ens surten els comptes. Només personatges com Job ens acompanyen a vegades en els estats d’ànim poc optimistes, tot i que confiats, en una certa foscor. La fe doncs, acaba essent un debat continuat entre esperances i frustracions que ens van encerclant pels corriols personals del viure.

Queda’t amb nosaltres que el dia comença a declinar
Aquest és el gest. Quan el dia declina, cal donar aixopluc. I això està més enllà de qualsevol debat. Pa i sostre, i s’aclariran i concretaran els rumors o remors de vida de les dones, perquè la vida no és debat en les idees sinó acció benvolent en els fets. Aquí els caminants l’encerten i això els descobrirà la llum.

Aquests mesos ens trobem en un món que declina i l’incident del Covid-19 n’ha estat el catalitzador. No només per la gravetat dels malalts i els morts (altres pandèmies han estat molt pitjors), sinó perquè és tot un muntatge que crèiem “perfecte”, propi dels “posthumans” o “transhumans” als que ja ens sentíem prepotentment propers, i que de cop s’ha manifestat extremadament feble, desconcertant i desllorigat. Tot just hem de replantejar ben bé què vol dir ser simplement i dignament “humans”. Un virus que, com tots els virus, ni te pròpiament vida independent i és un paràsit obligat, i que ens engega enlaire sanitat, economia, convivència, solidaritat, projectes, PIBs... Una certa manera d’entendre el món i la mateixa presència dels humans a la Terra declina. Comprovem que l’espècie humana no ha trobat la manera de viure respectuosament en la Terra amb un respecte solidari, i que aquest dèficit és molt greu. Som conscients de cop que s’ha trencat quelcom que no comptàvem que es pogués trencar tant fàcilment. Tots hem esdevingut perillosos i amenaçadors. I comença a plantejar-se l’inquietant dilema que ens força a escollir entre controlar la salut o suprimir les llibertats i sotmetre la població als malsons d’Orwell 1984, una mica endevinats en els sistemes xinesos de control i classificació dels ciutadans, o pels sofisticats passaports immunològics que testimoniïn com estem d’anticossos.

Ara que un món declina, la Fe ens ha de moure a donar aixopluc a l’humanisme.

Partint el pa es fa la llum : la Fe apareix a llambregades.
Junts i aixoplugats es fa la llum. Apareix la llambregada de la Fe. Perquè la Fe sovint només llueix en llambregades fugisseres. No és sempre aquella roca imbatible contra la que s’estavellen totes les dificultats, sinó la llambregada que de tant en tant, il•lumina els panorames foscos. O potser que estigui sempre brillant però com en unes brases de caliu tapades per la cendra que es desvetllen en flama quan bufa l’Esperit.

Hi ha moments privilegiats en els que la Fe es pot aclarir. Quan partim el pa s’aclareixen moltes coses. El pa de cada dia del Parenostre (Lc.11), el pa que compartim amb els que no en tenen, i el pa de l’Eucaristia que ens revela la presència real d’aquell que ens va prometre ser amb nosaltres. El text de Lluc és una catequesi eucarística sobre la resurrecció. Partint el pa potser els nostres cors es poden abrusar (Lc. 24,32) i es poden obrir els nostres ulls. D’aquest fenomen totes les cultures, espiritualitats i religions en diuen la “il·luminació”, és a dir la percepció d’una nova llum per a viure. D’aquesta llum en forma part central la Fe.

Ramon M. Nogués

Mare de Déu de Montserrat

Avui és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

Ho celebrem amb aqusest vídeo de la Generalitat sobre la muntanya i el monestir, també a l'interior, enregistrat a vol d'ocell i des d'espectaculars perspectives.

Comentari de l'Evangeli del III Diumenge de Pasqua

Comentari de l'Evangeli de Josep Maria Jubany de l'Evangeli dels deixebles d'Emaús.

Reflexions a la Paraula de Déu

El camí d’Emmaús

La vida humana és un camí llarg i en aquest nostre caminar passem per moments molt diferents. De vegades el camí se’ns fa llarg i pesat, perquè sovint estem capficats i tenim pressa per arribar al nostre destí; altres vegades, el paisatge ens sorprèn encara que el veiem tots els dies, perquè el nostre cor està alliberat i fruïm d’allò que veiem com si tot tingués un color nou i s’hagués transformat. El cert és que el nostre estat d’ànim ens fa veure les mateixes coses i les mateixes situacions de manera diferent. Ens diu Lluc a l’evangeli d’avui que, després de la mort de Jesús, dos dels seus seguidors abandonaren Jerusalem i van emprendre el camí cap a casa seva, a Emmaús. Tornaven tristos i amb el cor encongit tot comentant els fets que havien passat. Començava a fer-se fosc i no s‘adonaren que un altre vianant se’ls atansà i, en veure’ls compungits, els preguntà de què estaven parlant. Un cop aclariren al foraster què és el que havia succeït amb Jesús, profeta poderós del qui esperaven que retornés la llibertat a Israel, al final, fou falsament acusat per les autoritats, i feia ja tres dies que era mort i crucificat. També van dir al foraster que unes dones, aquell matí del diumenge, varen anar al sepulcre, al van veure buit i uns àngels els digueren que Jesús era viu, fins i tot, una d’elles (Maria Magdalena) digué que se li va aparèixer (Mc 16, 9-11). Però ningú no les va creure.

Per creure en la resurrecció de Jesús, per creure que la vida és present més enllà de la mort, per creure que la foscor no és mai per sempre i que la llum del sol es farà present dia rere dia, no n’hi ha prou amb el testimoni dels qui ja ho han experimentat, sobre tot si preval el prejudici d’una determinada visió de la realitat i del món. A les dones i a Maria Magdalena no se les van creure, encara que elles ja havien experimentat un Jesús transfigurat i ple de vida. Tampoc va creure Tomàs, encara que els seus companys li van dir que l’havien vist. Les fixacions de la ment ens aboquen a la ceguera i cal tenir els ulls i, sobre tot, el cor ben oberts per descobrir les possibilitats del món en que vivim i, molt en particular, el fons de les persones que ens envolten i fan camí al nostre costat. Tots necessitem alguna vegada que hi hagi algú que amb la seva paraula o amb un petit gest, com compartir la vida, ens ajudi a canviar la nostra manera de veure-les i també de viure. Això és el que els hi va passar als dos deixebles que anaven camí d’Emmaús.
El camí cap a Emmaús era un camí equivocat, un camí d’allunyament de la realitat, un camí ple d’angoixa i de tristor. Quan van trobar al foraster i al van escoltar i el varen acollir a casa seva i compartiren amb ell el pa, el seu cor se’ls va obrir i, encara que ja era fosc, sense perdre més temps, desferen el camí que havien fet, tornaren cap a Jerusalem, ara plens de joia i d’esperança, i allí donaren testimoni del què els havia passat. Segons Sant Marc (16, 12-13), en arribar, “donaren la notícia als altres i ni tan sols aquests van creure”. Es repetia la història, però a ells ja ningú no els podria arrabassar la seva experiència. Aquest diumenge, quan, encara confinats a casa nostra, escoltem aquesta història, tant de bo sentim la necessitat de trobar-nos en comunitat i compartir la paraula i el pa. Sovint no el podem veure, però el Crist és a prop i viu entre nosaltres.

Anton Ramon Sastre

Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 26 d'abril:
Diumenge III de Pasqua

Dilluns dia 27:
Solemnitat litúrgica de la Mare de Déu de Montserrat, patrona principal de Catalunya (coronada 1881, entronitzada 1947)

Dimecres dia 29 d'abril:
Festivitat litúrgica de Santa Caterina de Siena, (1347 - 1380), verge, terciària dominicana i doctora de l'Església, patrona d'Europa

Divendres dia 1 de maig:
Dia del Treball.

Proper diumenge dia 3 de maig:
Diumenge IV de Pasqua, que preval davant la festivitat litúrgica dels sants apòstols Felip (de Betsaida) i Jaume (anomenat el Menor)

Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions i Jornada de les Vocacions Nadiues

Sant Jordi' 2020

Bon dia de Sant Jordi!

Enguany no anirem a passejar pels carrers. No trobarem a cada cantonada persones que criden la nostra atenció, tot mostrar-nos les flors que venen. No veurem les paradetes de roses posades per nois i noies, amb la intenció de guanyar uns diners pel viatge de fi de curs, per subvencionar colònies o altres activitats. No trobarem a homes que porten a les mans roses i caminen tot decidits. No contemplarem noies de totes les edats que van totes cofoies exhibint les roses que els hi han regalat.

Tot és no, tot sembla molt negatiu. Però no és cert, hi ha moltes roses en el dia d’avui, no són roses collides en la terra, sinó roses pintades, dibuixades, i que transiten per internet i ens són regalades. Quan són gairebé les 10 del matí, redacto aquest escrit, el meu Watsahap, esta ple de missatges a on hi ha representades roses.

El mateix podem dir dels llibres, no hem pogut anar a comprar el llibre. No hi ha parades en els carrers. No veurem autors, tots signant llibres. No regalarem cap llibre. Però també, cal dir que aquí tampoc no és negatiu. Aquest temps d’obligat confinament han estat per molts, l’ocasió de llegir llibres que feia temps que tenien aparcats i, fins i tot m’atreveixo , hem recuperat el llibre que vàrem comprar per sant Jordi d’altres anys i que no havíem pogut llegir i ara ho fem.

Sant Jordi, patró del nostre País, és una festa per que tots nosaltres prenguem consciència que pertanyem a una nació que és la Nació catalana, i que renovem la nostra fidelitat cap ella.

Desconeixem moltes coses de la història de Sant Jordi. Aquest personatge que en el segle IV ja era venerat com a màrtir. El seu culte es difongué, des de molt aviat, a orient i a occident. En l’Edat Mitjana, els croats la van revitalitzar. Així, Jordi , esdevingué el cavaller victoriós, model pels que formaven part de la milícia cristiana. Molts països l’escolliren com patró: Rússia, Anglaterra, Grècia, Catalunya i més.

Llegeixo en el directori litúrgic de la Fundació Pere Farnés que en l’antiga Grècia, Jordi era invocat com protector dels pobres, alliberador dels presos i intercessor dels reis cristians que demanaven la seva protecció.

Comentari del II Diumenge de Pasqua

Mn. Josep Maria Jubany comenta les lectures del II Diumenge de Pasqua.

Reflexions a la Paraula de Déu

Porta la mà, mira la ferida dels claus no siguis tan incrèdul, sigues creient (Jo 20, 27)

En el nostre món la pluralitat és evident: des de la manera de pensar, de creure, de viure, fins un llarg etc... Massa diferències notables, que no penso que siguin millors o pitjors, sols ho constato. Els cristians des dels seus inicis tenien una manera de viure peculiar, ens ho diu el llibre dels Fets dels Apòstols: “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú. Cada dia eren constants a assistir unànimement al culte del temple. A casa, partien el pa i prenien junts el seu aliment” Té parangó en el nostre avui? Només uns quants ho fem els diumenges; els més grans, i cada cop menys, els menys grans i el més joves. Per què? On són els batejats i compromesos?

Segur que hi ha raons i culpes que ens han de fer donar cops al pit de penediment. Estic amb sant Pere quan ens diu : “L’esperança que ens dona el Ressuscitat és una heretat que res no pot destruir, ni deteriorar, ni marcir, reservada dalt del cel per a vosaltres, creients com sou ...” L’Evangeli vol suscitar i avalar la fe dels Apòstols i de la Primera Comunitat, germen de l’Església naixent i futura. Fets i continguts, sembla que es va escriure per als cristians de la segona generació i successives, per tant, també per a nosaltres. Amb la finalitat de què creiem que Jesús és el Messies, el Fill de Déu. D’aquesta manera tindrem vida, en el seu nom, a desdir. Benaurats els que poden creure perquè podran abastar la vida nova del Ressuscitat, que per mitjà de l’Esperit, coronà l’obra que li va encomanar el Pare. Aquesta és la vida de Déu que renova els cristians que s’esforcen per viure els mandats de Jesús i ser-li fidels en els seu mestratge. La importància que té en aquests moments alimentar-nos reunits en comunitat, l’Esperit és cabdal. Celebrem la joia de la resurrecció i de l’estima d’un Pare i Mare que vol la salvació de tots. Visquem els fruits de la Pasqua possiblement encara confinats a la llar pels efectes devastadors del maleït coronavirus, com ens ha dit fa poc Mn. Josep Maria, el nostre rector.

Al·leluia! Al·leluia!

Xavier de Dou

Informació setmanal del calendari litúrgic

Diumenge dia 19:
Diumenge II de Pasqua o de la Divina Misericòrdia. Després de Completes s'acaba l'Octava de Pasqua

Dijous dia 23:
Solemnitat litúrgica de Sant Jordi, soldat màrtir (s. IV), nat a Lidda i mort a Capadòcia, patró secundari de Catalunya. (1456)

Dissabte dia 25:
Festivitat litúrgica de Sant Marc, evangelista, cosí de Bernabé, deixeble de Pere i company de Pau

Diumenge dia 26:
Diumenge III de Pasqua

Pasqua: temps de mort i de vida

Un dels espectacles més meravellosos que es poden contemplar als inicis de la primavera es produeix quan, al vespre, el cel s’omple d’estrelles i la lluna es va fent cada dia més gran. Si es té la sort, a més a més, de poder contemplar un camp ple d’oliveres amb les seves fines fulles movent-se al alè de la brisa del vent, ara fort ara suau, que les acarona, llavors s’experimenta una bellesa i una pau indescriptibles.

Fulles amb una cara platejada que tremolen fent parella al costat de l’altra seva cara obscura de verd fosc, i que, gràcies a la llum dels estels, semblen ballar una dansa on la vida i la mort s’hi apleguen o, si es vol dir d’una altra manera, on la mort i la vida s’abrasen. Per a qui està contemplant en silenci, aquest espectacle ens arrossega a pensar en la vida humana teixida d’extrems contradictoris, uns tan propers a la vida, altres tan al costat de la mort. Una vida, aquesta nostra, que, sobre tot en aquests dies, esdevé símbol vivent de la Pasqua del Crist.

S’acostava la festa de la Pasqua dels jueus i, com tants d’altres, Jesús decidí pujar a Jerusalem. Alguns dels seus seguidors el van advertir que era perillós anar-hi, però Jesús, conscient de que ja no tenia escapatòria davant els seus enemics, decidí pujar-hi igualment. L’Entrada a Jerusalem i el rebombori que va crear entre els seus seguidors just a l’entrada de la ciutat ens la narren tots els evangelistes. Jesús es va emocionar davant de les aclamacions del poble que el saludaven amb palmes i branques d’olivera mentre es dirigia al Temple i des d’allí “plorà sobre la ciutat”. A l’esplanada davant del Temple foragità als mercaders i canvistes que feien el seu negoci a l’ombra de la casa de pregària, però sobre tot continuà predicant i insistint en la propera arribada del Regne. Al capvespre, per tal de no patir cap atemptat per part dels qui el volien mort, sortia de la ciutat, travessava una muntanyeta plena d’oliveres i amb els seus es refugiava al poblet de Betsaida. Però de bon matí tornava a Jerusalem i a l’esplanada del Temple continuava ensenyant a la gent i alhora els parlava també de la seva mort.

La Pasqua com a categoria. Divagacions en confinament per Ramon Maria Nogués

El primer que cal és intentar aclarir, encara que sigui per sobre, què vull dir amb el mot categoria : vull indicar la propietat general d’un fenomen que s’aplica a situacions concretes i variades en un sentit similar. Aristòtil ja va més o menys qualificar aquest significat. En conseqüència vull comentar com em sembla que la Pasqua pot ser considerada una categoria plena de significat, que descriu alliberament i que es realitza en condicions i situacions molt diverses, però sempre presidides per un significatiu pas a la llibertat.

1. La Pasqua com a pas evolutiu : esdevenir humans.
El primer gran pas a la llibertat, per als humans, fou esdevenir humans. Sortir de la dependència de les pulsions de supervivència, (que no són cap esclavatge però sí molt determinants), per a endinsar-nos en l’encisador panorama de la intuïció, el raonament , la recerca de la bellesa, l’amor enriquidor de l’atracció sexual reproductora, la preocupació per un món millor i just, i la immensa passió per una realitat superior a la que capten els nostres sentits, observant les fascinants dimensions de l’Univers interior i exterior. L’impressionant art que anomenem rupestre, feliçment habitat per animals totèmics, ens ha quedat com a record elegant i admirable ( una mena de sagrament) d’aquest pas a la llibertat. Em prenc la llicència de interpretar i aplicar la categoria pasqual a aquest sorprenent pas de l’animal a la inquietant llibertat humana. Podem imaginar que el pas a la humanització fou una mena de Pasqua embrionària. Aquest pas a la riquesa de l’alliberament no es produí sense el corresponent peatge. El món interior humà esdevingué responsable, impressionat per les previsions de futur, angoixat a voltes i culpabilitzat, en definitiva entrant en l’equilibri inestable d’un psiquisme ric, complex i exigent que intuïa perspectives de salvació. I tot plegat no es produí només fa un milió d’anys, posem per cas, sinó que segueix essent una aventura en la que seguim embrancats, perquè això de ser del tot humans encara és una feina pendent, una feina pasqual.

2. La Pasqua històrica d’un poble que se sent alliberat.
Fa entre tres i quatre mil anys, un petit grup humà protagonitza un fet sorprenent : trenca una situació d’esclavatge i fuig portat pel coratge que comporta la Fe en un Déu que havia promès com a herència a Abraham, a Ur de Caldea, la constitució d’un poble nombrós. Aquest pas no es fa sense dures condicions de sortida i també dures condicions de pelegrinatge per terres desèrtiques i mancades dels bons aliments del país on eren subjugats. Tot plegat recorda que no hi ha llibertat sense esforç i sacrifici, fins al punt que la temptació de tornar a l’esclavatge per a poder menjar a desdir pot esdevenir real. La memòria d’aquesta Pasqua presideix l’imaginari més qualificat del poble jueu. Malgrat les dificultats, domina un horitzó d’esperança messiànica que no es rendeix davant de cap exili. Aquesta vella història es produí en el mateix escenari en el que la nostra generació ha vist tota mena de guerres i conflictes : Irak, Iran, Israel, Egipte, Palestina, Jordània, Síria... ¿És una Pasqua que no te aturador?

3. La Pasqua com a festa de Jesús.
La Pasqua és el clímax de la vida de Jesús que un evangelista presenta com una “pujada a Jerusalem”. Es tracta d’una festa, d’una celebració precedida de gestos conflictius pel seu caràcter transgressor i alliberador en favor d’aquells que la societat tenia marginats. És realment una festa, però no per divertir-se sinó per a responsabilitzar-se. En la pujada cap a la festa Jesús va entrar en conflicte amb tècnics religiosos i amb tota mena de legalitats, projectant arreu alliberament personal i social. Al cor del moment àlgid de la festa un Sopar real i ritual, que evocava el de la constitució del poble hebreu i preludiava la constitució del poble cristià. El sopar tingué una sobretaula nocturna tràgica que acabà al dia següent en un patíbul. Però aquesta fi tràgica en els límits del visible, s’obrí a una suggeridora albada en les dimensions d’allò que no és visible a través de les ones electromagnètiques que incideixen en la retina, però anunciada en el llenguatge de l’esperança : la mort no te la darrera paraula. Al final impressionant de la seva segona simfonia, Mahler ho proclama dient : “He destruït la mort, prepara’t per a la vida, una llum que cap ull no ha vist mai; sereu portats a Déu”. I Màrius Torres ho recorda a l’altiva segadora de la dalla : “¿de què et val afollar les espigues sens nombre, si et cau una llavor a cada brot que culls?”. La mort és un misteriós preludi de nova vida.

Reflexions a la Paraula de Déu

“Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria”

Avui celebrem la Pasqua, la Resurrecció de Crist, desprès de la seva passió i mort. Resurrecció de la què ens parlen les 3 lectures: els Fets dels Apòstols, la carta de Sant Pau als cristians de Colosses i l’Evangeli.

Explica Sant Joan a l’Evangeli que Maria Magdalena és la primera que va al sepulcre i descobreix que està buit, Jesús no hi és i corre a trobar a Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: “s’han endut el Senyor, fora del sepulcre i no sabem on l’han posat.” Llavors ells hi anaren, veieren el sepulcre buit i cregueren.

Acostumats a cercar explicacions a tot i a voler que tot sigui palpable i visible, podem caure en la temptació de centrar-nos en el que podria ser el fet d’una resurrecció física i preguntar-nos com hauria sigut aquest fenomen, però no, no cal que cerquem proves ni explicacions de la resurrecció de Jesús com un fenomen material o corporal.

El Papa Francesc, en la Exhortació Apostòlica EVANGELII GAUDIUM, diu que “la resurrecció no és cosa del passat, és una força de vida que ha penetrat el món, on sembla que tot ha mort, tornen a aparèixer brots de resurrecció”. I en la Exhortació Apostòlica CRHISTUS VIVIT, dirigint-se als joves diu: “Viu Crist, esperança nostra i Ell és la més bella joventut d’aquest mon. Tot el que toca es torna jove, es fa nou, s’omple de vida, llavors ELL VIU I ET VOL VIU.”

Així, doncs, l’anunci de la Resurrecció de Crist és un missatge d’ànim, d’esperança, d’alegria, d’amor, de pau, de fraternitat, de coratge, i sobretot un missatge de vida.

El Crist viu, com diu el Papa Francesc, el tenim dins nostre i creure en Ell ens ha de fer forts per deixar de queixar-nos, deixar de viure sempre lamentant-nos i de sentir-nos sempre víctimes, i ser conscients de què amb la seva resurrecció, Crist ens ha omplert de Gloria: “Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida, també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria”, diu la Carta de Sant Pau als cristians de Colosses.

Amb el Crist amb nosaltres, plens de glòria, mirant el que ens envolta, mirant què passa al món, aquest mal que ens ha atacat, aquest virus tant dolent, el Covid19, que ens ha fet adonar, per una banda, que som molt vulnerables, que no som els reis del món, i per una altra banda que no tots som dolents, que hi ha moltes persones disposades a fer el possible i l’impossible, a donar-ho tot per salvar vides, mostra d’ells són tot el personal sanitari i de serveis, i no tinguem por, Crist no ens deixa, Crist ens porta brots de resurrecció i, com Ell que va patir, morir i ressuscitar, nosaltres en sortirem, però Crist vol que en sortim amb la lliçó apresa, renovats, plens d’amor i respecte els uns pels altres, solidaris, capaços de posar fi a les guerres, a les diferencies de classe, a la pobresa, a la opressió, i tenint cura del planeta. Que això sigui possible, només depèn de nosaltres. Si cadascú de nosaltres hi posa el seu gra de sorra ho farem possible, perquè Crist és amb nosaltres.

Maite Cura

Pregó pasqual cantat per Mn. Lluís Saumell

Aquí podeu escoltar el Pregó Pasqual, en el que s'anuncia l'alegria de la Pasqua, cantat per Mn.Lluís Saumell. La gravació és de la Vetlla Pasqual celebrada a la nostra Comunitat l'any 2010 i que també utilitza Viquepèdia per l'entrada de "Pregó Pasqual".

Exultin de joia tots els àngels del cel,

exultin els ministres de Déu.

I que soni la trompeta victoriosa

per celebrar el triomf d’un Rei tan gran.

Que la terra també s’ompli d’alegria,

il·luminada i radiant de la claror

que ve de la llum del regne etern;

perquè avui la foscor ja s’ha esvaït.

També s’ha d’alegrar la mare Església,

ornada amb l’esclat d’aquesta llum.

Que el cant joiós de tot el poble

ressoni en aquesta sagrada nau.

Bona Pasqua !!!

Comentari de Pasqua per Mn.Josep Maria Jubany

Comentari de Pasqua de Mn.Josep Maria Jubany, rector de Sant Ildefons.

Comentari de Divendres Sant per Mn.Josep Maria Jubany

Mn.Josep Maria Jubany reflexiona sobre el Divendres Sant.

Comentari de Dijous Sant per Mn.Josep Maria Jubany

Consol? Fes-me una abraçada i no diguis res, perquè ho espatllaràs

Antoni Bassas entrevistà Ramon Maria Nogués pel diari Ara del diumenge 5 d'abril.

Ramon Maria Nogués Carulla (Barcelona, 1937) és doctor en biologia per la UB i va ser catedràtic d’antropologia biològica a la UAB. També és sacerdot de l’orde dels escolapis. Avui que tothom mira cap a la ciència i una part mira també cap a Déu, sota múltiples denominacions i representacions, volíem saber amb quina intensitat mira el Dr. Nogués cap a l’una i cap a l’altre. I la resposta, com veuran, és a mig camí. Nogués mira cap a l’ésser humà que no se’n sap avenir, perquè no ha parat d’acumular fites de progrés científic però ara s’ha de tancar a casa per protegir-se d’un virus. Nogués fa una aproximació clara i racional als problemes de l’existència de l’home i de Déu i, malgrat que l’espècie s’entossudeixi en no aprendre les lliçons, no s’està d’expressar la seva confiança en la bondat que aquests dies encarnen com ningú els sanitaris a peu d’UCI.

Tornem a classe, doctor. Què és un virus?

El virus és un paràsit obligat, una estructura biològica que només viu dins un altre ésser viu. Fora d’un altre ésser viu es mor al cap d’hores o de dies, a tot estirar. Però té una gran capacitat de mutació i d’adaptabilitat. Té una gran habilitat d’integrar-se en els genomes dels animals o les plantes en què viu. Això li dona una versatilitat tremenda. Només cal recordar que cada any hem de fer una vacuna nova per a la grip, i amb la futura vacuna del coronavirus passarà igual. La mortalitat d’aquest virus no és gaire alta però infecta molta gent, i per això en mor tanta, també.

¿Com es mira la pandèmia un doctor en biologia?

Recordant que la naturalesa no és idíl·lica i que totes les espècies es mouen depredant, sobretot nosaltres, els humans, que depredem tot el que ens passa pel cap, tant a la terra com al mar. Però ara resulta que hi ha un virus que ens depreda a nosaltres i això, que és perfectament normal, ha trencat els nostres esquemes de vida, segurament perquè estàvem perdent la noció que l’espècie humana depèn de la naturalesa i ja no n’érem gaire conscients. La tecnologia és admirable però aquesta tecnologia ha de parar un virus i, de moment, no pot.

I això que som els reis de la creació.

Però uns reis devastadors, uns reis tirànics, que ens pensem que la terra ho aguantarà tot, i això cada vegada és més dubtós. Les dades científiques de la petjada ecològica mostren que el nivell de despesa energètica dels humans més rics (o sigui, nosaltres) no és sostenible si volem que, per justícia, es generalitzi a tota la humanitat. I, fins ara, els rics anem tirant i els pobres ja s’apanyaran.

¿Sobre quin món està actuant aquesta pandèmia?

La pandèmia és un fet periòdic i la de l’any 1918, la de la grip espanyola, va matar milions de persones. Però no oblidem episodis com la Segona Guerra Mundial, que va matar 50 milions de persones. Els vam matar nosaltres, no un virus. En la pandèmia del 2020 hi ha dos problemes. Un és la demografia desbocada. Som massa gent. Mai havíem sigut tants i això sí que és nou. I l’altre és la mobilitat, és a dir, que és la primera pandèmia que ens agafa (sobretot a països avançats) amb ciutats denses i milers d’avions que traslladen gent de continent en continent en hores, de manera que el virus s’encomana de seguida de la Xina a Amèrica. Aquesta mobilitat exuberant és ideal per a la formació de les pandèmies.

¿Cap on ens porta la crisi del coronavirus?

S’acaba una manera d’entendre el món, però també haig de dir que soc una mica pessimista a propòsit de la capacitat de l’espècie d’aprendre lliçons. Som bastant rucs. Ara tothom diu que ens hauríem de replantejar molts coses, i hi estic d’acord, però el dia que torni la normalitat em temo que continuarem igual fins que en passi una altra.

¿Per on cal començar a canviar?

S'està demostrant que el mite de sotmetre la natura és més fantasiós que mai

Nació Digital ha publicat una entrevista de Pep Martí a Ramon Maria Nogués que a continuació es transcriu:

Ramon M. Nogués: «S'està demostrant que el mite de sotmetre la natura és més fantasiós que mai»

El catedràtic d'Antropologia Biològica i sacerdot assegura que la pandèmia ha evidenciat que la humanitat no és omnipotent: "Tot i el progrés tècnic, som una peça més de l'ecoesfera"

per Pep Martí , 4 d'abril de 2020 a les 17:15


Ramon Maria Nogués és catedràtic emèrit d'Antropologia Biològica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha estudiat pedagogia, filosofia i teologia, a més de participar en estudis de bioètica. Ha tractat aspectes de la neurobiologia evolutiva i ha treballat en equips interdisciplinaris de neuropsiquiatria amb la Fundació Vidal i Barraquer. És escolapi i prevere.

La seva bibliografia és extensa, molta d'ella publicada a l'editorial Fragmenta, referència prestigiosa en temes de pensament. Destaquen títols com Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió (segona edició, 2019), Cervell i transcendència (segona edició, 2015) i La salut espiritual (2016), i ha tingut cura de l'obra col•lectiva Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana (2008). És assessor del Comitè de Bioètica de la Generalitat. Li hem demanat que posi la seva mirada sàvia sobre la pandèmia i les coses que hem de repensar.


- S'ha mostrat molt crític amb el concepte de posthumanisme que alguns han utilitzat, com un estadi superior de la biologia gràcies a l'eclosió de les noves tecnologies. Una crisi com la que patim qüestiona la mitificació d'un gènere humà omnipotent?

- Conceptes com posthumanisme i transhumanisme s'utilitzen bastant per descriure una situació a la qual la humanitat hi arriba gràcies al progrés tècnic. Aquí hi ha uns aspectes que són reals. Certament, la humanitat ha modificat molt les seves formes de presència sobre la terra. Però hi ha un aspecte respecte al qual jo soc bastant crític. És el d'aquells que pensen que, a través del progrés tècnic, la humanitat s'allunyaria de la seva condició de peça de l'ecoesfera, i assoliria una autonomia respecte a les exigències biològiques generals de la vida sobre la terra.


- Vostè no ho veu clar.

- Això em sembla molt irreal. Perquè desconeix que, malgrat el progrés tècnic, l'espècie humana segueix sent una peça més de l'ecoesfera i això ens obliga a mantenir el respecte per aquesta condició. Algunes de les coses que pateix la humanitat són conseqüència de no tenir present aquesta exigència.


- Som més fràgils del que ens crèiem?

- Penso que sí. L'existència de pandèmies com la que ara estem patint no és nova en la humanitat. A la Terra, totes les espècies viuen d'un cert nivell de depredació d'unes envers les altres. A vegades, tenim un cert sentit de magalomania i oblidem que coses tan senzilles com les mutacions que poden experimentar determinats virus, per la seva capacitat d'introduir-se en l'ADN o poder d'infecció, poden desbaratar coses tan importants com les que estan desbaratant ara, des de la biologia fins a l'economia. Hem de de ser més conscients de la nostra pertinença al conjunt dels éssers vius que formen part de la terra.

- El mite de sotmetre la natura és més fantasiós que mai?

- Evidentment. Ens pensem que podem fer de la natura el que ens doni la gana i no tenim present que tots els éssers vivents vivim de l'aigua, de l'aire amb certes proporcions de gasos, de molècules orgàniques que fabriquen les plantes verdes a través de la clorofil·la. I això segueix sent igual avui que fa milions d'anys i s'ha de respectar, com també el consum dels béns que utilitzem de la terra.

Comentari de l'Evangeli de Diumenge de Rams per Mn.Josep Maria Jubany

Mn.Josep Maria Jubany, rector de Sant Ildefons, comenta l'Evangeli de Diumenge de Rams.

Informació setmanal del calendari litúrgic

SETMANA SANTA - Litúrgia de la setmana

Diumenge dia 5:
Diumenge de Rams i de la Passió del Senyor.
Inici de la Setmana Santa.

Dilluns Sant dia 6, Dimarts Sant dia 7 i Dimecres Sant dia 8

TRÍDU PASQUAL: DIJOUS, DIVENDRES i DISSABTE SANTS

DIJOUS DE LA CENA DEL SENYOR, dia 9
DIVENDRES DE LA PASSIÓ DEL SENYOR, dia 10
DISSABTE DE LA SEPULTURA DEL SENYOR, dia 11
VETLLA PASQUAL
DIUMENGE DE PASQUA DE LA RESSURRECCIÓ DEL SENYOR, dia 12

Deixarem el Senyor sol en la seva Passió forçats per la pandèmia?
No estarem presents la Vetlla Pasqual en la seva Resurrecció?
Ni una cosa ni l’altre perquè Ell és i serà present en el cor de cadascú de nosaltres.
Ho viurem a casa en la intimitat de les nostres consciències, en família o sols, coneixedors de què Ell vetlla per tota la humanitat.

Reflexions a la Paraula de Déu

DIUMENGE DE RAMS - abril 2020

Estem vivint una situació mundial que, mesos enrere, ens hagués semblat una pel·lícula de ciència-ficció. Alguns fins i tot dirien que estem vivint un escenari quasi apocalíptic. Si s’hagués produït quan jo era nen, inclús jove, no dubto que s’hagueren alçat veus «religioses» dient que era un «càstig de Déu pels nostres pecats». Per sort (o perquè vivim penetrats i immersos en la crítica de la Modernitat dins la nostra cultura) ja no tenim, la major part dels creients cristians, aquesta mirada. Però, és que podem pensar, esbrinar o conèixer quina pot ser la mirada del Déu en el què creiem?

Josep Cobo en el seu llibre «Incapaces de Dios», diu que, després de dos mil anys de cristianisme, hem oblidat el missatge originari del kerigma cristià (l’anunci de l’evangeli), el qual, en els seus orígens, va ser una crítica frontal a allò que s’entén religiosament per Déu (entès com un ésser sobrenatural, del poder del qual en depèn la nostra supervivència, i que està determinat al marge de nosaltres). En utilitzar el llenguatge religiós disponible en la cultura de l’època (i de les èpoques posteriors, podríem afegir), hem convertit el cristianisme en una religió a l’ús.

Per l’homo religiosus de l’Antiguitat, un déu, o els déus, mai van ser objecte d’una fe, sinó el factum inqüestionable de l’existència, un factum poderós, éssers dotats de poders invisibles i/o gegantins (vents huracanats o suaus, volcans o foc vivificant, terratrèmols, pluges vivificadores o sequeres, etc.) amb els que calia negociar, i l’existència dels quals es donava per descomptat. Calia sotmetre’s, i, en tot cas, negociar amb ells, oferint-los-hi sacrificis i culte, per obtenir la seva benvolença.

Però per nosaltres, fills de la Il·lustració i del pensament científic, avui hi ha «forces», o «causes» que poden ésser desconegudes, però no «déus». Avui hi ha un virus que cal investigar, conèixer més pregonament, i controlar,... però no «déus».

Tanmateix sembla que molts creients cristians segueixen tenint de la seva fe, aquesta mirada «religiosa» de la que parlem. Sovint llegim en clau religiosa tradicional l’evangeli i les escriptures. Pau avui ens diu: «Ell que era de condició divina...es va fer no res: ...i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit... que tothom s’agenolli...i...reconeguin que Jesucrist és Senyor...» (Filipencs, 2, 6-11) I aquest text l’hem entès d’aquesta manera: davant la desobediència a Déu, ofès pels nostres pecats, ve el seu fill, el Crist, se li sotmet obedient, li ofereix la seva vida en sacrifici i compensació, i amb aquest acte ens redimeix de la ira i del càstig de Déu. En premi, Déu el recompensa amb aquell nom que és sobre tot nom, fent-lo «Senyor».

Celebració del Perdó per Mn.Jubany

Benvolguts,

aquest divendres estava programada la celebració comunitària de la Penitència corresponent a Quaresma. Per raons obvies, no la podrem celebrar, malgrat això m’ha semblat oportú oferir-vos una pauta d’examen de consciència, com hem anat fent en les edicions anteriors abans de cada celebració.

Us proposo com a punt de reflexió, un fragment de l’Evangeli segons Sant Marc. La tempesta calmada. És el mateix text que inspira la pregària del papa Francesc en la Plaça de Sant Pere.

Lectura de el ‘Evangeli , segons Sant Marc, Mc 4, 35-41
Aquell mateix dia, arribat el capvespre, Jesús diu als deixebles: "Passem a l’altra riba". Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques.

Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí. Ells el desperten i li diuen:" Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?" Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: "Silenci! Calla!"

Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué:" Per què sou tan covards? Encara no teniu fe? "

Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: "Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen? "

1. Deixaren, doncs, la gent i se’l van endur en la mateixa barca on es trobava. L’acompanyaven altres barques.
Tots ens trobem en la mateixa barca. La barca pot avançar perquè cadascun dels tripulants té assignada una missió
Aquest dies de confinament que estem més hores a casa: Procuro ajudar en les feines de la casa?
Normalment tots estem més nerviosos. Amb les meves paraules, amb les meves accions, intento posar tranquil·litat? o em deixo portar pel meu caràcter? Em continc davant les dificultats?
Una de les activitats que fan els que estant en la mateixa barca és parlar. Els deixebles estan amb Jesús. Cerco moments per llegir, meditar i reflexionar l’Evangeli?

2. Tot d’una es va aixecar un gran temporal de vent i les onades es precipitaven dins la barca fins al punt que ja l’omplien.
Ens trobem en plena tempesta el coronavirus fa que visquem una veritable tragèdia.
En sóc conscient que hi ha persones que s’ho passant malament ? Prego (veritablement, no només de paraula) per les persones que pateixen ? Obeeixo el que indiquen els que gestionen la pandèmia i no surto al carrer només pel que és necessari? Potser no acabem d’estar d’acord amb algunes decisions que les autoritats han pres , en aquest cas, em passo el temps rondinat, criticant, sense aportar res de positiu?
Contemplo amb ulls de misericòrdia les persones que estan malaltes? O si per sort no tinc cap familiar o persona amiga que no està infectada, em miro la pandèmia només com quelcom que succeeix i fastigueja, però no hem sento afectat pels que sofreixen?

3. Jesús era a popa, dormint amb el cap sobre un coixí.
És una de les afirmacions més sorprenents. Tot trontolla i Jesús, sembla indiferent a tot, bonament fa la migdiada.
Prego perquè Déu em doni saviesa per poder entendre el que aparentment és difícil de comprendre?
Potser em faig la pregunta cabdal: com Déu resta indiferent davant del sofriment dels petits? En aquest cas, contemplo la Creu de Jesús i me n’adono que Ell està clavat en la Creu, juntament amb tots els que pateixen?

4. Ells el desperten i li diuen: Mestre, ¿no et fa res que ens enfonsem?
Encara que sembli un retret, personalment trobo molt encertada i molt humana la interpel·lació dels deixebles a Jesús.
Podem fer aquesta interpel·lació quan som conscients dels drames de tantes persones que veuen les seves vides enfonsades
Sóc conscient que no son només els que pateixen la pandèmia que pateixen? Tinc present les persones que es troben soles? A les persones que es desesperen i viuen amb angoixa aquesta pesta? A les persones que es troben a les presons? Les que no tenen llar? A les dones que es veuen obligades a viure amb el seu mal tractador? I un llarg etc. ?

5. Així que es despertà, va increpar el vent i digué a l’aigua: Silenci! Calla!
El mar en el llenguatge bíblic significa el mal. Aquesta escena ens avança el que llegirem el Diumenge de Pasqua. Jesús en la seva Resurrecció venç la mort i ens dóna la vida.
Ho creiem que Jesús ha vençut la mort ?.Som persones que ens deixem portar pel pessimisme , o bé per la comoditat, i davant del mal , deixem de lluitar perquè creiem que no hi ha res a fer? Som sembradors d’esperança, i sabem donar ànims, als que veuen el nostre món amb escepticisme?
Em crec fermament que l’amor és mes fort que la mort i actuo conseqüentment?
Sóc conscient de que l’odi, la mentida, l’egoisme, en resum el pecat no té futur?
Déu ens jutjarà segons les nostre obres. Crec que el bé que faig, el faig al mateix Jesús?

6. Llavors el vent va parar i arribà una gran bonança. Jesús els digué: Per què sou tan covards? Encara no teniu fe?
Ara és Jesús qui ens fa el retret. Ens diu que no hem de ser covards. Ell no ens abandona, ell és el capità del vaixell. La barca pot patir l'envestida de les onades, però el Regne de Déu no s’ofegarà. Malgrat els nostres dubtes, Ell és fidel a la seva promesa, Jo estaré amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món, ens va dir.
Llegeixo, prego, contemplo la bondat de Déu i demano a Jesús que m’augmenti la fe?
Soc mandrós, covard, per combatre el mal que no deixa ser feliços a tants homes i dones del nostre món?
Soc covard al testimoniar a la meva vida la joia de l’Evangeli ?

7. Ells van sentir un gran temor i es deien l’un a l’altre: Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?
Els deixebles es preguntaren qui era Jesús que fins i tot el vent i l’aigua l’obeeixen.
Ens fem aquesta pregunta: Qui és per a mi Jesús? Quina influència té en la meva vida? En les meves relacions amb els altres? En la meva mirada a la realitat?
Cultivo l’amistat i el coneixement de Jesús? O em quedo amb el que em van ensenyar de menut a casa i a la catequesi?
Agraeixo a Déu que m’hagi regalat el do d’haver conegut a Jesús?