Reflexions a la Paraula de Déu

Naaman, informat per la serventa israelita de la seva dona, procurà que el rei arameu demanés al rei d’Israel poder visitar un profeta (Eliseu), que el curés de la lepra. Per això portava amb ell grans riqueses com a agraïment. I s’irrità quan Eliseu li indicà simplement que es banyés al Jordà set vegades, com si els rius de Damasc valguessin menys que els d’Israel, va dir indignat. Aquest relat és la part prèvia (2Re 5, 1-13) a la primera lectura (2Re 5, 14-17), en dóna el context i la fa més entenedora. Naaman cedeix, fa els banys al Jordà i queda net de la lepra. Torna a la casa d’Eliseu i proclama ara la seva fe en el Déu d’Israel, fe sobrevinguda, en viure el prodigi de la curació, i vol lliurar a Eliseu un present de gratitud, que el profeta no accepta. Finalment, Naaman es compromet, fruit de la seva nova fe, que “no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus, sinó només al Senyor” (2Re 5, 17).La fe al capdavall l’ha salvat, malgrat que d’entrada buscava només la guarició, i desconfiava dels mitjans emprats per Eliseu. Així, per contrapunt, s’il·lumina el relat de l’evangeli. Els deu leprosos, a diferència de Naaman, tenen fe prèvia en Jesús que, tot i de lluny estant, els podrà guarir, com vulgui. I segueixen, per tant, la seva ordre sense discutir-la: “Aneu a presentar-vos als sacerdots” (Lc 17, 14). I quedaren purs de la lepra. Però no tots foren agraïts. Només un dels deu tornà glorificant Déu, es prosternà davant Jesús i li donava gràcies (Lc 17, 14-16). Era samarità, estranger (Lc 17, 16-18), precisament com ho era l’arameu Naaman guarit pel profeta Eliseu. És aquest samarità qui rep la sentència de Jesús: “Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat” (Lc 17, 19).

I Pau, a la segona lectura, encadenat com un malfactor per l’anunci de l’evangeli de Jesucrist, suporta tot el sofriment pel bé dels elegits, perquè obtinguin la salvació (2Tm 2, 8-10). I és cert, fidedigne (= digne de fe) el que diu (2Tm 2, 11): “... si som constants en les proves, també regnarem amb ell ... però ell continua fidel si nosaltres no li som fidels” (2Tm 2, 12-13). Dóna’ns la fe salvadora i constància en les proves. I la confiança profunda que, tot i la nostra infidelitat, et mantindràs sempre fidel, Senyor!

Esperem una propera sentència política, que no serà salvadora per al país. El salvarà la nostra constància, moguda per una confiança tenaç, amb saviesa i sense por. Que prevalgui la justícia! Sempre sense violència, fem possible la pau, la concòrdia.

Jordi Cors