Reflexions a la Paraula de Déu

El Pare bo

No fa gaires dies, assistia a una conferència que un professor de teologia feia a uns nois i noies de batxillerat de 17 i 18 anys. Al final de la conferència hi va haver un torn de paraules i una noia va preguntar-li al professor a quina edat s’és més feliç. El professor, amb un to molt distès, li va comentar que la felicitat no és patrimoni d’una edat concreta sinó que és fruit d’un estat interior.

Aquesta pregunta ens situa per fer una reflexió sobre la paràbola del fill petit, que amb la seva decisió de marxar de casa, buscava la seva felicitat. Ell va pensar que amb els diners de l’herència del seu pare, i lluny de la seva mirada podria ser feliç. Vet aquí l’error. Ell posava la felicitat en una cosa externa, els diners, el passar-s’ho bé... es va equivocar. No va trobar la felicitat. No és aquesta la situació de moltes persones?

Molta gent avui vol veure’s alliberada de Déu. Déu desapareix de la societat actual i de les consciències, i talment com en la paràbola el Pare guarda silenci, però el buit interior i la fam d’amor poden ser els primers signes del nostre allunyament de Déu. El jove reflexiona i veient la seva pròpia buidor recorda el rostre del Pare i dintre seu es desperta el desig d’una llibertat nova. Reconeix el seu error i pren una decisió: aniré a trobar el meu Pare. També a nosaltres ens cal posar-nos en marxa per anar a l’encontre del Pare, molta gent ho faria si conegués aquest Déu que segons la paràbola de Jesús “corregué a tirar-se-li al coll i el besà”.

Justament aquest any les conferències quaresmals que organitza la nostra comunitat juntament amb el CIC tenen com a tema la bondat: De què parlem quan parlem de bondat? Quins són els nostres models de bondat? Quins són els trets de la persona bona? Aquestes són les preguntes que ens farem. Precisament l’evangelista Lluc és el que ens parla del bon samarità, i sobretot ens parla del Pare bo. Com podem veure, aquesta paràbola ens vol ensenyar fins a quin punt arriba l’estimació de Déu. El Pare és feliç pel retorn del fill petit i fa una gran festa per festejar el seu retorn.

Dissortadament falta el fill gran, un home de vida correcta i ordenada però amb un cor dur i ressentit que en arribar a casa humilia públicament el seu pare, intenta destruir el seu germà i s’exclou de la festa. El pare surt a trobar-lo. També aquest és estimat pel Pare, també l’acull i l’incorpora a la festa. El fill gran representa els qui es pensen que vivint al seu costat ja és suficient. Però són incapaços d’estar oberts als altres i ser acollidors. No s’adonen que no han entès res del que representa l’amor del Pare. És una bona paràbola per reflexionar quin ha de ser el nostre compromís i com ens cal situar la nostra vida de creients.

Lluís Saumell