Reflexions a la Paraula de Déu

“Els dons són diversos, però l’Esperit és un de sol” (1Co 2, 4). I un de sol és el Senyor a qui servim amb els diversos serveis que ens ha encomanat i un de sol és el Déu que a través de nosaltres fa els prodigis (1Co 2, 5-6). Així, en la segona lectura d’avui, comença Pau a parlar-nos dels dons de l’Esperit. Hi usa tres noms: Esperit, Senyor i Déu, no per un motiu estilístic de no repetir el nom diví, sinó per una clara al·lusió a la Trinitat (Déu Pare – el Senyor Jesús – l’Esperit). Entre nosaltres, afegeix, un rep el do de la saviesa penetrant, un altre, el del coneixement a fons, un altre, el de la fe en l’Esperit, o de la inspiració profètica, i encara uns altres, el de guarir o de fer miracles o de discernir els esperits, o bé el de parlar llengües misterioses o d’interpretar-les (1Co 2, 8-10). I acaba dient Pau: “Tot això és obra de l’únic i mateix Esperit, que distribueix els seus dons en particular a cadascú tal com ell vol” (1Co 2,11).

En la primera lectura, el profeta Isaïas, en la tercera part del seu llibre, tornat ja el poble d’Israel de l’exili, fa un clam d’esperança, centrat en Jerusalem, recordant les promeses del Senyor que ara es compliran. Hi esclatarà la justícia i hi brillarà la salvació (Is 62, 1). Els pobles i tots els reis contemplaran la seva glòria (Is 62, 2). Rebrà un nou nom del Senyor, l’“Estimada”, i la terra ara retrobada, el nom d’“Esposa” perquè el Senyor en serà el marit (Is 62, 4-5). Imatge nupcial que reforça la confiança en l’amor del Senyor pel seu poble. Hi respon el cant de lloança del salm responsorial per la salvació del Senyor, cant a la seva glòria, poder, santedat (Sl 95, 2-3.7-9).

Els dons de l’Esperit i l’amor salvador del Senyor Déu, espòs per al seu poble, il·luminen el relat de l’evangeli de Joan. Delicat inici dels senyals inherents a la missió salvadora del Senyor Jesús. Precisament en unes noces, Maria té la saviesa solidària, que serà profètica, de suscitar el primer miracle (Jn 2, 11), que Jesús rebutja d’entrada perquè no ha arribat la seva hora (Jn 2, 4). No és per una mort, ni per una malaltia o la possessió d’un esperit, ni per la fam d’una multitud, sinó sols per un entrebanc nupcial, que podria semblar prou resoluble. Però és la sensibilitat humana de Maria, detallista i empàtica, qui ho suggereix amb delicadesa de manera decisiva al seu fill. I Jesús li fa cas. I “així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell” (Jn 2, 11).

Jordi Cors