Va ser molt estimat popularment i la seva sobtada pèrdua molt sentida. Des d’aquí volem retre-li homenatge amb un dels seus escrits, concretament el de la seva estada a Terra Santa, publicat en el llibre “El nostre Nadal” el setembre de 2009, recull que aplega textos escrits per ell en temps diversos, per commemorar el primer aniversari de la seva mort.
Tot i el temps que ha passat des que ho va escriure no ha perdut ni un bri de vigència.
Des del record de la terra de Jesús
Vinc de la Terra Santa, la terra on va néixer Jesús. La terra que passada pel cor i per la fantasia d’innombrables cristians i cristianes, es fa present, aquests dies amb els nostres pessebres de suro i de guix, de cascades de plata i d’estels que espurnegen.
Però... quin contrast més punyent! Els nostres pessebres parlen de pau, com el primer de fa dos mil anys. Avui, en canvi, la terra del Senyor és la viva imatge de la tensió i de l’odi, de la incertesa i de la por. M’han dit, els que hi viuen, que no és fàcil a Israel veure riure la gent...
Mireu si n’han estat de creatius el nostres pessebristes: figuretes de pastors camí de la cova; i de dones amb cistells de fruita i pollastres; i de músics amb el flabiol i la cornamusa; i dels que s’escalfen vora les brases; i de la filosa, i de la que fa bugada arran del riu; i del pagès que apila la palla al paller; i fins d’aquell altre que, arrupit, s’arrecera per tal d’esquivar mirades indiscretes...
Però mai no els passa per la ment de posar al pessebre el que jo acabo de veure a les portes de Betlem: soldats joveníssims, de cara enfurrunyada, amb la metralleta a les mans, controlant els pelegrins amb malfiança... I, més enllà el mur sinistre que no para d’avançar, seccionant i separant. Una altra vegada, com tantes al llarg de la història, la terra de Jesús és trasbalsada i el seu pessebre, sollat.
Subsisteix, tanmateix, la fe dels nostres germans i germanes de l’Església mare de Jerusalem, la de la primera predicació evangèlica, la de Pere i Jaume, la d’Esteve i Pau... Subsisteix, però en la pobresa i l’aïllament. Cada dia són menys els cristians a Palestina: es veuen forçats a emigrar. Ens necessiten, però nosaltres hi pensem poc.
Entre l’estrèpit dels d’un bàndol i de l’altre, ens passen desapercebuts.
Però hi són: els he vist patir en silenci. Per això aquest any no sabria mirar el pessebre, sense patir el pessebre vivent de Palestina d’avui. Aquest any no podria repetir amb els pastors del primer Nadal:
“Arribem-nos a Betlem”... sense sentir-me empès a una més plena comunió amb els germans i les germanes de la terra de Jesús. Aquest any no sabria felicitar-vos, amigues i amics, sense fer-me’n ressò, ni que sigui amb els tan escassos decibels d’una nadala.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada