30 d’octubre 2018

Breu resum històric de les festivitats de Tots Sants i dels Fidels Difunts

A les primeries del segle VII, el Papa Bonifaci IV en comptes d’enderrocar el Panteó de Roma el purificà i el consagrà en honor de la Verge i de Tots els Màrtirs i disposà de celebrar cada dos anys una festa en la diada de la seva dedicació.

Més tard, el Papa Gregori III va dedicar una capella a Tots els Sants a la Basílica de Sant Pere i l’any 835 la festa de Tots els Màrtirs va passar a ser la de Tots els Sants o, com se la coneix actualment, Tots Sants.

El Papa Gregori IV va designar l’1 de novembre per a la seva celebració i va ordenar al mateix temps que fos considerada com una de les festes principals de l’any litúrgic. A les acaballes del segle X es va afegir a aquesta festa una altra dedicada a pregar pels fidels difunts, fet que s’ha perpetuat fins els nostres dies. Per això el dia de Tots Sants va seguit del dia de dedicació als morts o com es coneix actualment, la diada de commemoració dels Fidels Difunts.

És costum arrelat en el poble celebrar la missa i dur flors al cementiri als difunts, costum que té el seu origen en la civilització romana, per la qual cosa s’estén a totes les cultures influïdes per l’antiga Roma.

28 d’octubre 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

“Rabuni feu que hi vegi” Jesús feu que hi vegi !!!

Sant Marc ens vol fer veure com un home mancat de llum, desorientat, incapaç de caminar i sense una trajectòria a la vida, però que no ha perdut l’esperança de sortir de la foscor, sap reconèixer en Jesús l’autèntic guia, i amb la seva ajuda i seguint-lo a Ell troba el camí correcte de la vida. Així ens presenta un cec, assegut a la vora del camí, que sabent que Jesús està a prop li demana a crits ajuda: “Rabuni feu que hi vegi”. I Jesús no el deixa sinó que li diu “Vés, la teva fe t’ha salvat” i a l’instant hi veu i el segueix camí enllà.

Són molts els moments en què ens trobem perduts en la foscor, incapaços de seguir el nostre camí, que és el que ens ha ensenyat Jesús. Tendim a instal•lar-nos en la comoditat, a deixar-nos portar pel sistema materialista del que formem part, per les seguretats i els egoismes. Sovint fem cas de les tècniques de moda per viure millor, estar sempre en forma i aconseguir un benestar segur. Tanquem, així, els ulls als ideals que ens exigeixen veritable sacrifici i generositat.

Si ens deixem vèncer per aquesta manera de viure, alguna cosa mor en nosaltres i és la moda o el sistema en què estem immersos el que viu en nosaltres, renunciem al nostre creixement, ens deixem portar per la rutina, la indiferència i el benestar, cecs a la autèntica vida, com el cec Bartimeu.

El relat del cec Bartimeu ens mostra el camí per sortir d’aquesta ceguesa: no cansar-nos de demanar a Jesús, amb fe i esperança: “Jesús feu que hi vegi” .

Jesús és la llum per fer de la nostra vida una autèntica vida d’amor als altres, per sortir de nosaltres mateixos, deixant enrere comoditats, egoismes i tècniques per obtenir benestar segur, lliurar-nos als altres, com feu Ell, com autèntics cristians que diem ser.

Maite Cura

27 d’octubre 2018

La setmana dia a dia

Diumenge, 28
Sessió de Catequesi familiar mensual (Grup B) a partit de 3/4 d'11 del matí. El tema a tractar serà: Tots Sants. S'acaba participant tots junts de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

Dilluns, 29
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

25 d’octubre 2018

Desè aniversari de la mort del bisbe Joan Carrera

Bisbe auxiliar de Barcelona des del 1991, va deixar una empremta profunda pel seu fort compromís catalanista i la seva defensa aferrissada d'una conferència episcopal pròpia.

Va ser molt estimat popularment i la seva sobtada pèrdua molt sentida. Des d’aquí volem retre-li homenatge amb un dels seus escrits, concretament el de la seva estada a Terra Santa, publicat en el llibre “El nostre Nadal” el setembre de 2009, recull que aplega textos escrits per ell en temps diversos, per commemorar el primer aniversari de la seva mort.

Tot i el temps que ha passat des que ho va escriure no ha perdut ni un bri de vigència.

Des del record de la terra de Jesús

Vinc de la Terra Santa, la terra on va néixer Jesús. La terra que passada pel cor i per la fantasia d’innombrables cristians i cristianes, es fa present, aquests dies amb els nostres pessebres de suro i de guix, de cascades de plata i d’estels que espurnegen.
Però... quin contrast més punyent! Els nostres pessebres parlen de pau, com el primer de fa dos mil anys. Avui, en canvi, la terra del Senyor és la viva imatge de la tensió i de l’odi, de la incertesa i de la por. M’han dit, els que hi viuen, que no és fàcil a Israel veure riure la gent...

Mireu si n’han estat de creatius el nostres pessebristes: figuretes de pastors camí de la cova; i de dones amb cistells de fruita i pollastres; i de músics amb el flabiol i la cornamusa; i dels que s’escalfen vora les brases; i de la filosa, i de la que fa bugada arran del riu; i del pagès que apila la palla al paller; i fins d’aquell altre que, arrupit, s’arrecera per tal d’esquivar mirades indiscretes...

Però mai no els passa per la ment de posar al pessebre el que jo acabo de veure a les portes de Betlem: soldats joveníssims, de cara enfurrunyada, amb la metralleta a les mans, controlant els pelegrins amb malfiança... I, més enllà el mur sinistre que no para d’avançar, seccionant i separant. Una altra vegada, com tantes al llarg de la història, la terra de Jesús és trasbalsada i el seu pessebre, sollat.

Subsisteix, tanmateix, la fe dels nostres germans i germanes de l’Església mare de Jerusalem, la de la primera predicació evangèlica, la de Pere i Jaume, la d’Esteve i Pau... Subsisteix, però en la pobresa i l’aïllament. Cada dia són menys els cristians a Palestina: es veuen forçats a emigrar. Ens necessiten, però nosaltres hi pensem poc.

Entre l’estrèpit dels d’un bàndol i de l’altre, ens passen desapercebuts.

Però hi són: els he vist patir en silenci. Per això aquest any no sabria mirar el pessebre, sense patir el pessebre vivent de Palestina d’avui. Aquest any no podria repetir amb els pastors del primer Nadal:

“Arribem-nos a Betlem”... sense sentir-me empès a una més plena comunió amb els germans i les germanes de la terra de Jesús. Aquest any no sabria felicitar-vos, amigues i amics, sense fer-me’n ressò, ni que sigui amb els tan escassos decibels d’una nadala.

22 d’octubre 2018

Trobada Mensual del mes d'octubre

El passat diumenge dia 14 , el Bisbe de Roma, Francesc, canonitzava a Roma el Papa Pau VI i el Bisbe del Salvador, Óscar Romero. Dues personalitats, que per diferents motius han deixat una petjada en l'Església i el món. Pau VI, és per damunt de tot el Papa del Concili, ell el va portar a bon port, i també el papa del diàleg de l'Església i el món.

Óscar Romero és un del màrtirs del nostre temps. La seva vida va ser lliurada, fins a la mort, per defensar la causa dels camperols i del indefensos del Salvador. El seu assassinat va commocionar al món, però, com el grat de blat, que ens parla l'Evangeli, el seu assassinat va servir per conscienciar al món de les greus desigualtats i injustícies que hi ha en els nostres dies. La seva mort va ser i és font de vida. El Consell Pastoral, amb voluntat de donar a conèixer la història d'Óscar Romero, ha organitzat pel dissabte dia 27 d'octubre a 2/4 de 6 de la tarda, una sessió informativa, on un membre del Comitè Óscar Romero ens glossarà la figura del màrtir, i després es projectarà la pel·lícula: “Romero”, on es presenta la figura de l'Arquebisbe màrtir, contextualitzada en l'època en què va viure.

El Consell Pastoral, us convida a participar-hi, i també a que difongueu aquest acte, entre els vostres amics i totes les persones que els pugui interessar.



21 d’octubre 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d'avui ens inviten a reflexionar sobre dos temes fonamentals, recurrents en el nostre imaginari religiós: el del «sacrifici», necessari per apaivagar la divinitat i la necessitat de «donar la vida per poder viure llargament».

El primer desperta en molts de nosaltres inquietud i confusió davant d'aquella vella imatge del Déu Altíssim -ofès pels nostres pecats, que exigeix el sacrifici de les nostres vides per rescabalar l'honor i l'obediència que li és deguda, contrari al Déu amorós i compassiu que vetlla per les criatures que ell mateix ha creat, i a les que sosté en l'existència. Confusió entre «Moloc» -déu fenici a qui se li ofereixen en sacrifici vides humanes (particularment nadons) i el «Pare» -del qui ens parla el Crist- en qui trobem la vida.

El Senyor s'ha complagut en el qui ell havia triturat i afligit. Quan haurà ofert la vida en sacrifici per expiar les culpes [de tots]... viurà llargament... (Is. 53, 10). El text sembla dir també que cal donar la vida per viure llargament. Diversos textos bíblics els hem llegit en aquest sentit.

Déu demana a Abraham -per posar-lo a prova- que li ofereixi en holocaust el seu únic fill Isaac (Gen. 22, 2). I Crist ens diu que «si el gra de blat no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit» (Jn. 12, 24). No ho hem llegit malament? Com Déu pot demanar quelcom contrari al seu ésser? Com pot demanar que se li ofereixi en sacrifici -o en holocaust- la vida de persones -inclosa la del seu fill- per apaivagar-se? El Senyor mateix ho rebutja expressament quan diu: «Han incitat al pecat el poble de Judà dedicant a Baal recintes sagrats...per sacrificar-hi els seus fills i les seves filles cremant-los en honor de Moloc, cosa abominable que jo no els havia manat ni se m'havia acudit mai» (Jer. 32, 35).

I jo, en la meva pregària, li dic al Crist: «Senyor, això no és veritat. Si tritures el gra de blat, si el mates, no surt res, no neix cap espiga. Cal que renunciï a ser gra de blat -cert- i que deixi la seva forma inicial i es transformi, però no que mori».

Penso que interpretem el que és una expressió simbòlica de forma equivocada, i així la fem destructiva, i contrària a l'ésser de Déu. M'agrada la lectura no sacrificial de la vida de Jesús que fa René Girard i que recull Marie Balmary: «no és pas Jesús qui se sacrifica per obeir el seu Pare, que li demanaria la vida, sinó que Jesús, home de pau, refusa, ni que li costi la seva vida, matar, sacrificar l'altre». (El sacrifici prohibit. Pag. 237).

Necessitem saviesa per discernir el patiment que destrueix la vida, del patiment que la genera.

Santiago Quijano

20 d’octubre 2018

La setmana dia a dia

Diumenge, 21
Sessió de Catequesi familiar mensual (Grup A) a partit de 3/4 d'11 del matí. El tema a tractar serà: Tots Sants. S'acaba participant tots junts de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

Dilluns, 22
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Dimecres, 23

Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre

Reunió del Consell Arxiprestal a 2/4 de 10 del vespre a la parròquia de Santa Agnès. Elecció del nou Arxiprest per als pròxims quatre anys

Dissabte, 27
Trobada mensual de la Comunitat a 2/4 de 6 de la tarda. Projecció d’una pel·lícula sobre la vida de l’arquebisbe Óscar Romero, canonitzat pel Papa Francesc diumenge passat

Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 28
Sessió de Catequesi familiar mensual (Grup B) a partit de 3/4 d'11 del matí. El tema a tractar serà: Tots Sants. S'acaba participant tots junts de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

17 d’octubre 2018

Debats a Sant Ildefons

Una nova sessió dels Debats que Cristianisme al Segle XXI organitza a la nostra parròquia tindrà lloc el proper dissabte 20 d’octubre a les 11 del matí.

En aquesta ocasió, i tenint en compte les circumstàncies per les que passa el nostre país i alguns dels seus polítics empresonats, es proposa un debat per parlar de la justícia. El títol és “La justícia en temps miserables” i com a convidats hi participaran Ramon Alcoberro Pericay, filòsof, i Jordi Agustí Julià, Magistrat Emèrit del Tribunal Suprem. Moderador Lluís Busquets.

16 d’octubre 2018

Crida a la col·laboració musical en les nostres pregàries estil Taizé

Davant la tràgica prolongació i augment de situacions de conflicte arreu del món i molt especialment les que ens toquen de més a prop en el nostre país, en el Consell Pastoral ens hem qüestionat i creiem que no podem deixar de pregar, hem de ser persistents en la pregària, atents a les paraules del Papa Francesc que diu que Déu sempre escolta als seus fills que clamen a Ell des del dolor i l’angoixa.

Per això volem repetir i, si és possible, intensificar, les pregàries a l'estil de Taizé que varem fer el curs passat. Properament anunciarem les dates. Naturalment, es tracta de pregàries obertes a tothom, però per tal de preparar-les fem una crida a qui vulgui col·laborar amb guitarres o algun altre instrument musical o cants, que es posi en contacte amb secretaria. Serà molt benvingut.

15 d’octubre 2018

L’Assemblea de cada mes passa a dir-se Trobada Mensual de la Comunitat

L’hàbit ha fet que el nom d’Assemblea hagi persistit al llarg de molts anys. Inicialment, quan la Comunitat creixia al ritme del Concili Vaticà II tenia la seva raó de ser, perquè era moment de decidir moltes coses en assemblea, però ja fa uns quants anys que aquest nom no s’escau al format actual. Per aquesta raó el Consell Pastoral va decidir en la seva darrera trobada canviar el nom pel de “Trobada Mensual de la Comunitat”.

14 d’octubre 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

L’obra de les nostres mans

Tots els que vam poder seguir de prop el Concili Ecumènic Vaticà II, sentírem l’alè de l’Esperit que ens transmetien els Pares que hi estaven reunits. Hem d’aprofitar aquesta saviesa per parlar de Déu a tots els que estan al nostre costat, i explicar l’Evangeli de Jesús amb el nostre testimoniatge de cada dia. Aquest ha de ser el nostre compromís. Déu ens demana anunciar l’Evangeli amb el nostre treball diari, deixar el nostre benestar quan els nostres germans ho necessiten, i posar de la nostra part tots els mitjans que siguin necessaris. Com diu el Salm, “que puguem veure la vostra obra, que els nostres fills vegin la vostra glòria, que l’amabilitat del Senyor reposi damunt dels seus servents. Doneu encert a l’obra de les nostres mans.”

Tenim a les nostres mans riqueses incommensurables per ajudar els nostres germans. Les nostres riqueses: el temps, l’enteniment, la nostra professió, el nostre escalf, les paraules de confort, la nostra misericòrdia, la nostra salut, i més! Portem en tot moment, a totes les persones que tractem, l'amor de Jesús: a casa, a la feina, a la facultat, al lleure, en l'esport... sempre amb la nostra paraula i amb el nostre testimoniatge.

Com podem ser coherents, si esperem per a nosaltres una vida eterna, sense ajudar als necessitats d’aquest món amb problemes? Problemes de feina, de fam, de malalties, d’habitatge, d’escola... El Regne de Déu comença per a tots aquí a la Terra. La nostra actitud, descrimina o globalitza? Separa o uneix? Aprofitem tota aquesta riquesa per servir els nostres germans més propers i els més pobres. Aquesta gratuïtat de servei és el signe del Regne de Déu que Jesús vingué a portar. És així com contribuirem a servir a la humanitat sencera.

Pere Rius

13 d’octubre 2018

La setmana dia a dia

Dilluns, 15
Catequesi
setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Dimarts,16
Reunió del Consell Pastoral a les 9 del vespre

Dissabte, 20
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 21
Sessió de Catequesi familiar mensual (Grup A) a partit de 3/4 d'11 del matí. El tema a tractar serà: Tots Sants. S'acaba participant tots junts de l'Eucaristia d'1/4 d'1 del migdia

Jornada Mundial del Domund per a l'evangelització dels pobles

12 d’octubre 2018

Canonització de Pau VI i Óscar Romero al Vaticà

El proper diumenge, dia 14 d’octubre, el Bisbe de Roma, Francesc, canonitzarà en la Basílica de sant Pere del Vaticà, a dos grans personatges de l'Església catòlica del segle XX, al Papa Pau VI i a l'Arquebisbe del Salvador, Óscar Romero.

La canonització significa que l'Església reconeix l'exemplaritat de les seves vides, i ens els proposa com a models de santedat, i com intercessors nostres davant de Déu. Quan alguna persona no ens acaba d'agradar, per qualsevol motiu, acostumem a dir col·loquialment, aquest no és sant de la meva devoció. Doncs bé, aquestes dues personalitats si que són sants de la meva devoció. Cadascú per motius diversos, però tots dos són gran referents, no tant sols eclesials, sinó també de la societat civil del segle XX.

Pau VI, fou el Papa, que portà a port el concili Vaticà II, convocat i tot just començat pel seu predecessor Sant Joan XXIII. Óscar Romero fou una veu profètica enmig de les grans injustícies que hi havien al Salvador. Veu que només es va emmudir quan una bala assassina li va arrabassar la vida. En llegir les biografies d'aquests dos nous sants, hom s'adona de les grans convulsions que es van viure la segona meitat del segle XX, en l'església Catòlica i en l'Amèrica Llatina

Us anuncio, que el dissabte dia 27 a 2/4 de 6 de la tarda, tindrà lloc la primera trobada mensual d’aquest curs de la nostra comunitat. Estarà dedicada a la figura de l'Arquebisbe Romero. Projectarem una pel·lícula sobre la seva vida, que serà comentada per Mn. Peio Sánchez, gran expert en cinema, i membre dels Comitès Óscar Romero. És un desig del Consell Pastoral, i també meu, que la gran personalitat del bisbe màrtir, sigui coneguda. Recomano que hi assistiu, i que ho feu saber als vostres amics. Cal conèixer els testimonis del segle XX.

Referent al Papa Pau VI, la seva obra és més coneguda. En un proper Full escriuré sobre un aspecte que no se sap tant, com Pau VI fou un gran demòcrata, la qual cosa fou motiu que més d'una vegada s'enfrontés públicament amb el nominalment règim catòlic del general Franco.

Gràcies a la disponibilitat de Mn. Lluís Saumell, i de Mn. Xavier Dou, que em substituiran, aquest cap de setmana aniré a Roma a participar de la celebració d'aquestes canonitzacions. Em fa especial il·lusió, ja que l'Arquebisbe Romero ha estat per a mi un exemple de fidelitat, de llibertat, i de bisbe identificat amb els més pobres. Pau VI fou el Papa dels meus primers anys de prevere, i li haig d'agrair molts del seus escrits. Seria molt llarg enumerar tots els seus documents, però si se n'ha destacar algun és, Evangelii nuntiandi. L'anunci de l'Evangeli. Al meu parer, el millor document pontifici de segle XX.

Segur que molts ja ho fèieu, encomanem a aquests dos nous sants la nostra Església, perquè sigui sempre defensora dels més febles, i no renunciï a dialogar amb el món dels nostres dies

Josep m Jubany

11 d’octubre 2018

Presentació d’un curs per a les parelles que no es volen casar per l’església

Avui en dia els joves disposen de pocs mitjans per preparar-se i aprofundir en la seva relació de parella, la convivència, fer créixer el seu amor, la creació d’una família, etc.

El CPM (Centre de Preparació per al Matrimoni) porta molts anys dedicat a la formació de les parelles que es casen per l’Església. Actualment hi ha moltes parelles amb propostes diferents, que no es volen casar per l’Església, però que s’estimen i tenen projectes i, també, dificultats semblants.

Per això el CPM ha preparat un curs “on line” amb la intenció d’ajudar a aquestes parelles en la seva relació.

El curs s’anomena “SOM PARELLA” i està basat en la mateixa temàtica i mètode de treball però pensat per servir a tothom qui decideixi preparar-se seriosament per la vida de parella.

Trobareu informació d’aquest curs en uns fulletons al final de l’església. L’adreça d’internet és: www.parellaiconvivencia.cat

09 d’octubre 2018

Jornada pel Treball Decent

El passat diumenge 7 d'octubre, l'Església diocesana de Barcelona celebrà la Jornada pel Treball Decent. És una jornada compartida amb l'Organització Internacional del Treball (OIT), el moviment sindical mundial i el moviment mundial de treballadors cristians.

La Plataforma pel Treball Decent de Barcelona, plataforma formada per diverses entitats, (Delegació de Pastoral Obrera, Delegació de Pastoral social, Càritas, Justícia i Pau, SEDASE, Mans Unides, Acció solidària contra l'atur) ha programat per aquest migdia a les 12, a l'Església de Santa Maria del Pi, una Eucaristia, i la proclamació d'un manifest.

És una jornada que pretén sensibilitzar a la societat de la precarietat del treball. Ja de tots és conegut que amb la crisi econòmica que hem patit aquests darrers anys, s'han fet més grans els desequilibris socials, mentre una gran part de la població s'ha empobrit, ha crescut el nombre de persones més riques.

També cal denunciar la precarietat en el treball. Tots coneixem treballadors i treballadores que viuen amb l'angoixa de saber que el contracte del seu treball té data de caducitat. Lluny queden aquells temps en què quan algú era contractat per alguna empresa important, o per una entitat bancària, tenia un treball per vida. Aquesta precarietat és causa que siguin molts els que no poden afrontar compromisos familiars, ja que no tenen el futur assegurat. El 28% dels contractes signats el 2018 en el conjunt d’Espanya és de menys de set dies (quan el 2007 eren el 15%). Això fa que moltes persones transitin contínuament entre situacions d’ocupació i situacions d’atur. A més, les darreres dades de l’EPA indiquen que pràcticament la meitat de les persones amb jornada parcial voldrien treballar més hores.

Una altra de les conseqüències de l'actual mercat de treball, és que tenir treball i per tant cobrar un sou, no és garantia de poder arribar a fi de mes. En aquest aspecte hem fet una regressió molt gran. La situació actual em recorda el que m'expliquen que succeïa en temps de la postguerra, quan el salari no era suficient per satisfer les necessitats bàsiques de la família. L’any 2017 391.400 persones (un 12,2% de les que treballaven a Catalunya) no arribaven a final de mes. Aquesta xifra s’ha vist incrementada en un 0,2% (8.900 persones més) en relació al 2016 i un 3,6% en relació al 2008.

En aquesta Jornada Mundial pel Treball Decent, les entitats d’Església reiteren que és prioritari construir una societat que creï treball per a tothom, facilitant l’autonomia i la disponibilitat de recursos suficients per als projectes de vida personals i familiars. Per això fan una crida reivindicant amb tota fermesa les mesures següents: Polítiques actives d’ocupació, personalitzades i formatives. Mesures per afavorir la conciliació laboral. Sou mínim interprofessional de 1.000 € al mes. Total implementació de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Qualificació i dignificació de tots els llocs de treball, especialment els de les feines més senzilles, com és al cas de les treballadores domèstiques. Eradicació del frau per garantir que les empreses paguin allò que els pertoca. Solidaritat i acollida amb les persones nouvingudes que garanteixi la plena integració social. Reconeixement i suport a la tasca de les entitats del tercer sector social i a les iniciatives d’economia social, cooperativa i solidària.

Josep m Jubany

07 d’octubre 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Rebre el regne com un nen

Hi ha un objectiu principal en Jesús: la comunitat, la qual dona suport al viure de les persones, ens ensenya el camí del compartir i ens apropa a l’altre. Jesús vol que les relacions d’amor es fonamentin en la sinceritat i la confiança, per això assenyala com n’és d’important treballar pel respecte entre les persones que es donen i esmercen esforços per viure construint i no destruint.

Tanmateix Jesús parteix de l’honradesa personal a l’hora de construir comunitat de vida, sustentada en la donació i l’amor i això és el que demana per les unitats familiars.
Quan els fariseus tempten Jesús per posar-lo en dificultats el volen fer comprometre. Ell referma el precepte de Moisès i ressalta la duresa de cor que tenien els homes i dones del seu temps i en aquest fragment de l’Evangeli adverteix contra l’adulteri, perquè traeix l’amor i la confiança mútues, virtuts que cal preservar en les relacions personals.

El text, per si mateix, és força contundent. Sabent, però, com Jesús acull i comprèn sempre, no ens podem quedar en la literalitat de l’afirmació i cal anar més enllà. Ell sempre acull i encoratja a fer camí i a resoldre, en bé de les persones, totes les situacions de dificultat en les quals es poden trobar avui moltes famílies. Es remet al Gènesi recordant que en origen Déu ens va crear bondadosament. Una bondat que volia que persistís en la nostra manera de fer i actuar.

Finalment ens demana que tinguem la bona fe i la ingenuïtat dels nens. És tal com vol que rebem el Regne de Déu.

El vincle del Crist amb la comunitat-família de creients, és a dir l’Església, entesa com a Poble de Déu, és constant i molt fort. Cal sempre tenir-ho clar i actuar en conseqüència. Per arribar i construir el Regne ens ensenya el camí: el seu seguiment en tots els àmbits de la vida. Aquest Regne, que com hem reflexionat altres vegades, cal començar-lo a construir en el món present, sabent que des de les nostres febleses no el podrem abastar del tot, però sí que avançarem si prenem per nord i guia la persona de Jesús i persistim malgrat les defallences.

Ignasi Garcia i Clavel

06 d’octubre 2018

La setmana dia a dia

Dilluns, 8
Catequesi
setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Dimecres, 10
Reunió de pares inicial de la Catequesi a les 19,30 h

Dissabte, 13
Activitats de l’Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda.

Dissabte, 13 i Diumenge, 14
L’Agrupament Escolta Joan Maragall celebren una festa

02 d’octubre 2018

XVena Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes

La Secretaria General del Sínode dels Bisbes va anunciar que les dates de l'Assemblea General del Sínode dels Bisbes amb el lema: "els joves, la fe i el discerniment vocacional", convocat pel papa Francesc per al 2018, seran del 3 al 28 d'octubre. D'altra banda el Sant Pare va nomenar el cardenal Sergio da Rocha, arquebisbe de Brasília, Brasil, relator general del Sínode.

Així ha estat establert pel papa Francesc després d’haver consultat, com és propi, a les conferències Episcopals, les Esglésies orientals catòliques sui iuris i la Unió dels Superiors Generals, a més dels suggeriments dels Pares de l’Assemblea sinodal precedent i el parer del XIV Consell Ordinari.

El tema de la propera Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes és l’expressió de l’atenció pastoral de l’Església cap als joves i la continuïtat del que emergeix de les recents assemblees sinodals sobre la família, amb els continguts de l’Exhortació apostòlica post-sinodal Amoris Lætitia. Tindrà l’objectiu «d’acompanyar els joves en el seu camí existencial cap a la maduresa perquè, a través d’un procés de discerniment puguin descobrir el seu projecte de vida i realitzar-lo amb alegria, obrint-se a la trobada amb Déu i amb els homes i participant activament en l’edificació de l’Església i de la societat».

"Rere les petjades del deixeble estimat" (en referència al 4t evangeli) era el fil conductor del Document preparatori del Sinode, que tenia 3 parts: Els joves en el món d'avui; Fe, discerniment i vocació; i l'acció pastoral adient a les noves generacions.

Per a aquest Sinode el Papa Francesc ha demanat que totes les diòcesis del món col·laborin a fer una anàlisi exhaustiva de la realitat dels joves i de l'acompanyament que s'està realitzant des de l'Església, per poder donar la millor resposta al reptes i dificultats que actualment presenta la pastoral de joventut.