Classe d’alemany
El senyor Soler, que evidentment no era un padre, impartia aquesta assignatura. L’anglès estava postergat perquè era el temps de l’eufòria franquista i la figura del Hitler era més important que els altres dirigents aliats. El senyor Soler era un bon home, que feia els possibles per fer agradable l’aprenentatge de la llengua alemanya. Tenia un defecte des del punt de vista dels estudiants: no li agradava veure riure els alumnes i això era, per a nosaltres, molt difícil. Ho intentava tot per atraure el nostre interès i ens va voler ensenyar a cantar una cançoneta: Maria zu lieben.
Era realment heroic no riure perquè, a més a més, aquell dia havia portat el violí i era difícil per a nosaltres amagar la cara enmig de les veus d’aquella mena de coral, tot i que les rialles quedaven mig ofegades. S’havia d’anar amb compte perquè riure suposava l’expulsió de classe i, a fora, ens trobàvem amb el pare Pujades, que era un home que no reia mai. Si t’expulsaven de classe ja havies rebut, no físicament, però sí que hi havia conseqüències.
Normalment, sèiem de costat els tres amics de sempre, l’Enric, en Josep Maria i jo. En Josep Maria era el deixeble modèlic: tenia bones notes, era tranquil, sabia contenir les rialles i era un bon amic. Els tres hem mantingut l’amistat fins que l’actualitat ho ha permès. En un moment donat, el senyor Soler es fixa en nosaltres tres –en aquell moment en Josep Maria estava al mig– i, tant l’Enric com jo vam fer un mig somriure. El senyor Soler ens va mirar i va dir: “Un capullo de rosas en medio de la podredumbre”. La podredumbre érem l’Enric i jo. Hi va haver un esclat de rialles, menys l’Enric, en Josep Maria i jo.
La classe seguia i van començar les expulsions. En un moment donat, malgrat que em tapava la boca i amb el cap mig amagat mirant a terra, se’m va escapar un estrany soroll de la boca. No hi havia dubte que era una rialla. El senyor Soler em va dir: “Usted, que aúlla como un lobo, salga” (es referia a fora de classe). Jo, veient que ja tot estava perdut i que no venia d’un pam, tot rient li vaig dir: “Yo no soy ningún lobo, porque llevo lentes”. Tots els que quedaven a classe es van posar a riure sonorament. Es va acabar la sessió. El pare Pujades no va castigar ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada