30 de juny 2018

Reflexions a la Paraula de Déu


La fe en Jesús, possibilitat de nova vida


Els miracles que ens narren els evangelis no poden ser interpretats només com accions espectaculars de Jesús davant de les necessitats de les persones. Són sobretot “signes” de la profunda realitat salvadora que Déu vol per a tots els homes i dones. Al final de l’evangeli de Sant Joan el sentit dels signes s’explicita amb claredat: “Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres signes... Els que hi ha aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom” (Jn 20, 30-31). Dit d’una altra manera: l’esclat de vida nova que Déu vol per a tothom és fruit de la fe en l’home Jesús com a Fill de Déu. La possibilitat d’aquesta vida nova i perdurable, representada en el Crist ressuscitat, és present en tota la predicació de Jesús, i és causa sempre d’escàndol o de burla unes vegades, o de temor en altres moments.

Recordem com davant la presència de Crist ressuscitat la por envaeix les dones davant el sepulcre buit, fins que l’àngel els diu: “No tingueu por vosaltres... el crucificat no és aquí ha ressuscitat” (Mt 28, 5. 10; Mc 16, 6). A l’evangeli d’aquest diumenge Jesús dona vida a la filla d’un cap d’una sinagoga i la restitueix als seus pares i, davant d’aquest retorn de la vida, els presents “quedaren estupefactes amb gran sorpresa de tots”(Mc 5, 42). L’evangeli no ens diu si davant d’aquest fet, davant d’aquest “signe” que Jesús obrà, hi hagué persones que van creure en ell o van comprendre que Déu es feia present en la persona de Jesús. No sabem si els que se’n van riure de Jesús quan digué que la nena no era morta, sinó que només dormia, davant del “signe” que acabaven de veure, varen quedar només estupefactes o hi hagué qui va creure que Jesús mateix era vida.

Però hem de llegir bé aquesta narració. Quan l’angoixat cap de la sinagoga tornava cap casa amb Jesús, arribaren missatgers que li digueren que la seva filla havia mort i que, per tant, no calia que amoïnés “el Mestre”.“Però Jesús, que ho va sentir, digué al cap de la sinagoga: “No tinguis por; tingues només fe”. I el cap de la sinagoga, malgrat les males notícies, ple d’angoixa, de dubtes i de por, decidí creure en Jesús i dur-lo a casa seva. L’autèntic miracle d’aquesta narració és la fe d’aquest home. La seva fe en Jesús va fer possible que la vida tornés a casa seva.

Anton Ramon Sastre

26 de juny 2018

Assemblea del Casal Sant Ildefons

El passat dimarts 19 es va celebrar l'assemblea anual del Casal Sant Ildefons. Aquesta vegada l'Assemblea va tenir un caire excepcional, en ella és va decidir dissoldre l'Associació que donava suport al Casal.

Com tots ja sabeu, a partir del mes de juliol les dependències del Casal Sant Ildefons, del carrer Marià Cubí, són cedides per 25 anys a l'Ajuntament de Barcelona, qui gestionarà l'entitat i es farà càrrec de totes les activitats. Aquest conveni amb l'Ajuntament farà possible que el nostre Casal pugui continuar fent el servei per al qual fou creat.

Tots el participants a l'Assemblea aprovaren per unanimitat la proposta de la Junta, si bé es percebia una certa nostàlgia. S'accepta la nova realitat, es reconeix que les activitats del Casal milloraran de forma molt positiva, però també amb certa nostàlgia per tot el que ha estat el Casal durant aquests llargs anys.

L'actual Junta del Casal ha passat a ser la Junta rectora que haurà de dur a terme tots els tràmits jurídics per la dissolució de l'Associació. Els estatuts, redactats pel recordat Mn. Ignasi Cases, ja preveien aquesta situació.

En l'Assemblea es va recordar de forma emotiva a totes les persones que han gaudit de les seves activitats durant la seva existència. I de forma molt particular a Mn. Ignasi Cases, el seu inspirador.

A partir del mes de juliol, el Casal ja tindrà la seva seu al C. Marià Cubí. Casal que ha estat totalment remodelat. Durant aquest curs, les activitats s'han realitzat en els locals de la Comunitat.

En nom de tota la Comunitat, hem d'agrair a totes les persones que han fet possible aquesta nova etapa del Casal. I desitgem que el Casal continuí per molts anys el seu servei a favor de les persones més grans del nostre barri.

Josep m Jubany


23 de juny 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Enguany els catalans cristians no viurem per igual aquesta festa de fogueres, coets, coca i cava, atès els moments que vivim i que ens tenen a tots engarjolats per idees i fets bons per a uns i dolents per a d’altres. El problema s’ha fet massa viu i perniciós per a tots, però que no manqui la responsabilitat de ningú per arribar a una bona entesa ferma i duradora pel bé de tothom, especialment pels qui viuen en aquesta terra estimada.

Mes enllà d’aquesta situació que requereix una bona resolució, res no ens ha de massacrar l’esperit cristià per viure i meditar sobre la festa de Sant Joan Baptista, que està emmarcada en la línia històrica del projecte de Déu en ordre a la salvació. Tenim un naixement que es pot qualificar d’extraordinari, com l’altre que dintre de sis mesos celebrem en la festa de Nadal.

Joan nasqué d’una dona gran i estèril. Jesús d’una donzella jove i verge, tot per un misteri d’un Déu sublim que no deixa de sorprendre’ns a totes les generacions humanes. Les similituds dels anuncis d’aquests naixements per part d’uns àngels, les referències adreçades a Zacaries, que quedà mut fins el dia que li posen el nom al seu Fill que s’ha de dir Joan. Com també Maria que creu per les paraules de l’àngel i que dóna un sí tot dient: “Sóc l’esclava del Senyor...” i que com a prova se li dona a conèixer que la seva cosina Elisabet també espera un fill, tot, tot amaga un misteri que és el que avui i ara ens ocupa per fer memòria d’una diada molt especial de Sant Joan.

Trobem també similituds en les missions d’encàrrec de cadascun d’ells: Joan enfocada a l’anunci del Crist que portarà a terme amb senzillesa i humilitat durant 30 anys. Fa una confessió digne al verbalitzar: “Jo no sóc el que vosaltres penseu, després de mi en ve un altre de qui no sóc digne de deslligar-li el seu calçat. ”Joan ha estat l’anella d’enllaç de l’Antic i del Nou Testament i és reconegut per Jesús com el més gran dels profetes de tots els temps. Vingué al món en un lloc i en un temps que, salvaguardant les distàncies, no eren els millors, si fa o no fa com els que ara ens toca viure a nosaltres a casa nostra.

Crist tingué la missió de portar fil per randa les promeses de tots els profetes i la de salvar el món entregant la seva pròpia vida, tot donant el millor de si mateix. En el solstici d’estiu, el dia més llarg de l’any, allarguem nosaltres el coneixement i la joia d’aquesta història sagrada d’homes i dones, sants i pecadors, que volen lluitar per un món millor i per mantenir una esperança actualitzada fent de la nostra missió aquest deure d’estimar i servir amb generositat de mires el nostre món.

Francesc Xavier de Dou

21 de juny 2018

Anècdotes d’adolescent de l’Àngel Oliva

Fa uns setanta cinc anys, en plena època franquista, jo era deixeble dels Escolapis del carrer Balmes. D’aquella època recordo diverses vivències i és curiós que ara la meva memòria em traeix fàcilment en les coses recents però, en canvi, algunes coses de fa molts anys són com si fossin presents. M’atreveixo a oferir-vos alguns records del meu batxillerat.

Classe de religió

El pare Pio era més que una bona persona, una santa persona i nosaltres, salvant alguna escassa excepció, no. Teníem una gran facilitat per ignorar el que ens explicava el pare Pio i, entre rialles mig amagades, ens tiràvem boles de paper i alguna llibreta Aquesta situació es podria definir, avui, com a rebel·lió o sedició, però, malgrat l’època franquista en la que vivíem, es va considerar com un desordre general i sorollós. El pare Pio, amb la seva veu dolça i forçada, intentava establir l’ordre i la pau. Només ho va aconseguir donant un fort cop de puny a la taula i es va produir el silenci. Amb veu molt alterada ens va dir: “Estáis todos suspendidos”. De moment no ens va afectar massa però, al cap d’una estona, vam pensar: “avui és dimecres i dilluns vinent ens donaran la llibreta de les notes”, perquè seria final de mes i hauríem de tornar la llibreta signada pels nostres pares. Ja podíem pensar en excuses...

La festa setmanal era el dijous a la tarda i els dissabtes teníem classe. A la tarda del dissabte hi havia confessions. No era obligatori i normalment ens hi apuntàvem més per quedar bé amb els “padres” que per consciència de pecadors i, de vegades, no sabíem ben bé què dir al confessor. Aquell dissabte sí que sabíem què havíem de dir. Primer vam buscar el confessionari del pare Pio. No hi havia dubte perquè del confessionari en sortien els seus sabatots, un d’ells amb la sola mig oberta, que semblava que se n’estava rient. Al confessionari dels sabatots s’hi va formar una cua imponent perquè hi érem els quaranta companys.

Va arribar el final de mes i quan recollíem la llibreta de les notes quasi tremolàvem. Obrim la temuda llibreta i ens costava de creure: tots teníem un notable de religió.

Va arribar el dimecres, classe de religió. El pare Pio estava somrient i nosaltres no sabíem on mirar. El silenci i la tensió eren totals. El tema d’aquella sessió no era especialment apassionant: era l’apologètica. Tots vam estar tan atents que, avui, els que encara estem vius, sabem perfectament què és l’apologètica. A partir d’aquell dia sempre vam estar tots els companys, a classe de religió, amb un comportament exemplar i acompanyats del somriure bondadós del pare Pio.

Àngel Oliva

19 de juny 2018

Fi de curs

Hem arribat a la fi del curs 2017-18; un curs marcat pels esdeveniments polítics que han sacsejat la vida del nostre país. Tots els coneixem prou bé perquè els hem viscut intensament, però sobretot el referèndum de l’1 d’octubre, la proclamada i no declarada República catalana, l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució espanyola amb l’empresonament i l’exili dels nostres governants, han tingut un gran efecte sobre la població, que demana incansablement el seu alliberament i retorn. En aquests moments, el fet que tant a Catalunya com a Espanya hi hagi governs nous obre una escletxa d’esperança per encetar un diàleg que tothom diu voler però que tots sabem que serà molt difícil.

Des del nostre àmbit eclesial, a la comunitat, hem anat fent el nostre camí de sempre sobretot en les accions pastorals i litúrgiques -“primum movens” de tota la nostra tasca- no ens atrevirem a dir que “com sempre”, perquè les nostres converses han estat plenes d’aquesta penosa situació que hem suportat estoicament, tot i que ens ha comportat molts moments de desànim, que no de dimissió ni renúncia, però sí que ho hem fet amb l’esperança i confiança que tenim posada en el Senyor i en el convenciment que més d’hora que tard s’arribarà a una entesa que posarà fi a les desavinences actuals. Ens hi ha ajudat la pregària comunitària estil Taizè que hem fet en tres ocasions: Quaresma, Setmana Santa i Pasqua.

El període de vacances que iniciem ens hauria de servir de reflexió de cara el curs vinent, en el qual haurem de treballar el nou Pla Pastoral Diocesà.

17 de juny 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

“La més petita de les llavors acaba més grossa que totes les hortalisses”

En les tres lectures d’avui hi veig la importància de les petites coses que podem i hem de fer els seguidors de Jesús per tal de construir un món nou, un món millor, amb humilitat i confiança, preocupant-nos de sembrar i no de recollir i a més amb la mirada posada en Jesús i atents al regal que és la vida que ens ha estat donada, gaudint i agraint l’amor gratuït de Déu.

Així, a la primera lectura, Ezequiel diu: “També jo prendré un esqueix del brot alterós que corona el cedre, arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta, en una muntanya de la serralada d’Israel...”.

Fixem-nos bé: prendrà un esqueix i el plantarà. A la segona lectura, Sant Pau diu: “Ens sentim tan coratjosos, que preferim emigrar del cos, per anar a viure amb el Senyor, i no ambicionem res més que ser-li plaents, tant ara que som en el cos, com quan en sortirem”, o sia, coratjosos i no pretenent rés més que ser plaents al Senyor. I Sant Marc, a l’Evangeli, ens relata dues paràboles de Jesús. En la primera, ressalta com la llavor, una vegada sembrada, creix sola sense la intervenció de l’home, i en la segona, compara el Regne de Deu a la més petita de les llavors –el gra de mostassa- que un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més grossa que totes les hortalisses.

Vivim molt preocupats per fer moltes coses però molt imbuïts de materialisme. Les nostres accions han de produir quelcom material i són tantes les injustícies i desgràcies que ens envolten que quedem saturats i és fàcil que caiguem en la temptació de pensar que nosaltres no hi podem fer res, que ja ens agradaria que canviés el món però és feina dels governants i dels poderosos. I no, això no és així. Jesús amb les paràboles de l’Evangeli d’avui ens crida a tots a sembrar la llavor d’un món nou, d’un món millor i no ens demana coses grans, sinò precisament coses petites -la més petita de les llavors- diu Jesús.

Potser ens cal deixar de banda l’afany de fer i fer, que ens porta a posar en primer lloc el materialisme, i aprendre a interioritzar, a contemplar, a prendre consciència de l’amor gratuït de Déu, agraint-li amb naturalitat i senzillesa i anar fent les petites coses que estan al nostre abast, la petita llavor: una ajuda a aquell veí, amic o familiar que sabem que ho necessita; saber escoltar a aquell que necessita ser escoltat encara que sigui un pesat; un somriure en un moment determinat; una actitud positiva però de denúncia davant les injustícies, etc. etc.

Podria anomenar-ne tantes de petites llavors que podem sembrar en el nostre dia a dia! Estiguem segurs que la nostra llavor és necessària i que un cop sembrada, creixerà sola camí d’un món nou.

Maite Cura

15 de juny 2018

Celebració del Sagrament de la Confirmació

La celebració del sagrament de la Confirmació de dissabte passat va ser llarga i intensa, ben preparada pels onze adolescents, amb la guia dels catequistes.

Els confirmants van manifestar el desig d'emprendre la nova etapa deixant-se omplir per l'Esperit Sant, creixent al costat de Déu i ajudats per la pregària, en aquesta societat tant necessitada.

El bisbe Sergi Gordo els va instar a ser reconeguts com a testimonis actius per les conseqüències i els resultats de les seves accions que l'Esperit en ells els ajudarà a realitzar. Ens demana a tots a viure amb l'alegria de l'Esperit Sant.

La Comunitat els va obsequiar amb el llibre del Nou Testament.

10 de juny 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

L'evangeli de Marc -sense parlar de la infància de Jesús- ens el presenta com un adult, la família del qual -mare i germans- va a buscar-lo per endur-se'l, perquè -deien- ha perdut el seny. Són episodis de l'evangeli, potser incòmodes, que ens parlen d'un Crist no sempre ben vist, i conflictiu.

Episodis en els que sovint no parem esment, per no dir mai. Però ja he comentat altres vegades com Jesús, amb tot el que feia i deia, va ser molt mal vist per les autoritats religioses del seu temps, i per molta «gent bona», oficialment «religiosa». Sovint aquestes persones, veient el què deia i feia -veient les «seves obres»- en comptes de descobrir en elles les obres de Déu, senyals de Déu, recargolaven la seva mirada (perquè el seu cor era recargolat), i les usaven com arguments en contra d'ell. Està posseït per Beelzebul... treu els dimonis pel poder del príncep dels dimonis. (Mc 3, 22) llegim avui. I Crist respon contundent: Us asseguro que tot serà perdonat als homes, els pecats i totes les blasfèmies que hagin proferit, però el qui blasfema contra l'Esperit Sant no tindrà mai perdó: és culpable del seu pecat per sempre més. (Mc 3, 28-29).

El pecat contra l'Esperit Sant és el pecat contra la llum. És veure la llum... i negar-la, i encegar-se. Per això no té perdó. Perquè hom ja no pot veure la falsedat del seu propi relat, ja no pot reconèixer-ho, ni penedir-se d'ell. Ha quedat atrapat en ell, degut als seus ocults i inconfessables desitjos i objectius. I, no ens passa quelcom d'això avui dia a la nostra societat? És ben legítim desitjar la unitat d'Espanya. I un valor per a molts (a banda del que cadascú entén per unitat). Però construir un relat sobre manifestacions pacífiques, o sobre la declaració de la República de Catalunya, com una «rebelión y levantamiento tumultuoso y violento» (que suposa «violència armada»), ¿no és negar la llum? Quan molts juristes a Espanya, jutges a Europa, ciutadans i polítics d'arreu del món -molts d'ells sense cap interès partidari previ- no veuen violència per enlloc, ¿no estaran mostrant el recargolament d'un relat construït per interessos i objectius al marge de la «justícia» que es pretén defensar? Mantenir un relat que no s'aguanta en els fets, per poder condemnar i castigar als independentistes amb 30 anys de presó, ¿no és això un pecat contra l'Esperit Sant?

Les nostres emocions i ressentiments ens sacsegen i ens esclavitzen des del més pregon de nosaltres. Per això, més que mai, necessitem pregar sincerament amb el Salm d'avui per ser alliberats: «Des de l'abisme et crido, Senyor; Senyor, escolta el meu clam;». (Sm.129)

Santiago Quijano

09 de juny 2018

La setmana dia a dia

Dimarts, 12
Reunió del Consell Pastoral a les 9 del vespre

Dimecres, 13
Trobada del grup de pregària a 2/4 de 8 del vespre

Dissabte, 16
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Diumenge, 17

Celebració Comunitària del Sagrament del Baptisme a les 12 del migdia.

06 de juny 2018

El bisbe Gordo a Sant Ildefons

El dissabte vinent, dia 9 de juny, a les 6 de la tarda celebrarem l'Assemblea de fi de curs. En aquesta Assemblea participarà el Sr. Bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Sergi Gordo.

El passat mes d'abril, l'Església de Barcelona feu públic el Pla Pastoral Diocesà del Bisbat pels propers anys. Aquest Pla, amb el títol SORTIM, són les orientacions per a una conversió pastoral de l'Arxidiòcesi de Barcelona, i ha estat elaborat tenint em compte les aportacions que les comunitats diocesanes feren, entre elles també la nostra comunitat. El Sr. Bisbe ens explicarà els diferents apartats d'aquest document, així com ens donarà pistes de com aplicar-lo a la nostra realitat.

També en aquesta trobada se'ns comunicarà quin són els nous membres del Consell Pastoral.

A les vuit del vespre, el Sr. Bisbe presidirà l'Eucaristia, i conferirà el Sagrament de la Confirmació a deu adolescents de la nostra catequesi.

És una trobada important, per aquest motiu preguem la vostra assistència. És la primera vegada que el Bisbe Sergi visitarà la nostra comunitat, i també cal que tots tinguem coneixement i ens impliquem en el nou Pla pastoral.

05 de juny 2018

Espai Obert

Com a cloenda del cicle que Espai Obert ha dedicat aquest curs a “Els fonamentalismes. Increment i amenaces”, Cristianisme al Segle XXI convida el proper dissabte 9 de juny a la sessió dedicada al “Fonamentalisme científic. El transhumanisme”. En parlarà Albert Cortina, advocat i urbanista.

La sessió tindrà lloc a la sala d’actes de Cristianisme i Justícia, carrer Roger de Llúria, 13 i començarà a les 11 del matí.

04 de juny 2018

La Unció dels malalts

Ahir, a l'Eucaristia de les 13'15, celebràrem el sagrament de la Unció dels malalts. És un moment important de la nostra comunitat, ja que en l'administració del sagrament, preguem pels nostres membres que pateixen alguna malaltia greu, o que a causa dels anys, les seves forces defalleixen.

La Unció dels malalts, com tot sagrament, té el seu fonament en el mateix Jesús. Llegint els evangelis ens adonem que una de les sol·licituds més constants del Senyor fou a favor dels malalts, i també que abans de guarir-los, els perdonava els pecats. En la Unció dels malalts es fa present el Senyor que guareix i perdona. Aquesta pregària pels malalts ja la trobem en l'església naixent. Així en la carta de sant Jaume llegim : Si entre vosaltres hi ha algú que està malalt, que faci cridar els qui presideixen la comunitat perquè l’ungeixin amb oli en nom del Senyor i preguin per ell. Aquesta pregària, feta amb fe, salvarà el malalt: el Senyor el posarà bo i li perdonarà els pecats que hagi pogut cometre.( Jm 5, 14-15)

Fins la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, aquest sagrament s'administrava els darrers moments de la vida, i per aquesta raó era anomenat "Extrema unció". El sacerdot era cridat, sovint quan el malalt ja havia perdut el coneixement. En l'actualitat, en el nou ritual, no tan sols ha canviat el nom -ara es diu més pròpiament "Unció dels malats"- sinó també el significat. Per dir-ho amb paraules senzilles, ja no es concedeix com l'acompanyament de la mort, sinó per demanar a Déu la gràcia i el do de la fortalesa davant de les febleses físiques i també la gràcia del perdó. Aquest és el motiu pel qual el celebrem comunitàriament a l'Església i en ple coneixement. No és un sagrament per a moribunds, sinó per a persones que volen afrontar la vellesa o la malaltia amb l'ajut del Senyor.

La pregunta que sovint es fa, ¿és un sagrament que es rep només una vegada, o és aconsellable rebre'l sovint, especialment quan som conscients que estem a la tardor de la vida? En la constitució Apostòlica del beat Pau VI, sobre la Unció dels malalts es llegeix : "Aquest sagrament pot ser repetit si el malalt que ha rebut la Unció, s'ha restablert i desprès ha recaigut de nou en la malaltia, o bé si durant la malaltia el perill és fa més seriós". Això és només en casos excepcionals. Quan hi hagi un agreujament important de la malaltia, s'ha de repetir. Em sembla que seria banalitzar el sagrament rebre'l periòdicament sense cap causa greu que ho justifiqui.

El que hem de fer sempre és pregar perquè el do rebut en el sagrament continuï fructificant en nosaltres.

El fet d’administrar el sagrament en una Eucaristia dominical, és una invitació perquè la comunitat es faci present en la celebració. Pregant juntament amb les persones grans o malaltes volem manifestar que la comunitat no tan sols no es desentén de les persones més vulnerables, sinó que com passa en les famílies, són membres estimats i respectats, i que amb les seves precarietats són signes de la feblesa de tots, i ens evoquen la Passió del Senyor.

Avui, tota la comunitat de sant Ildefons està especialment convidada a pregar pels nostres malalts i ancians. Alguns d'ells no poden assistir a les nostres misses o reunions, no per això deixen de ser part important de la nostra comunitat. Ans tot el contrari, són ells qui amb la seva malaltia, amb la seva vellesa, i molt sovint amb el seu testimoni i conformitat ens evoquen que a l'Església les persones són importants no pel què fan, sinó pel què són. A ells els demanem que amb la seva pregària ens ajudin a tots a anar avançat en el nostre camí creient.

Josep m Jubany

03 de juny 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Comunicar-se amb Déu és el que importa!

Des de sempre Déu vol comunicar-se amb cadascuna de les persones, perquè tinguin contacte directe amb Ell. Déu ha omplert Moisès del seu Esperit, li comunica les paraules que vol transmetre al seu poble. Transmet l'Aliança -el testimoniatge, la comunicació- al seu poble. Déu estima les persones. Vol que siguin els seus interlocutors, vol que les persones tinguin cura de la seva creació. Vol trobar-se amb elles, vol que l'escoltin i que posin en pràctica la seva estimació a tot el seu poble, que són totes les persones d'aquest món.

Diu el Salm: "Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet?”. L'home s’adona de tot el que Déu fa constantment per a tots els qui l'estimen, i en dóna gràcies. El nostre pa de cada dia, la nostra bona acció de cada dia!

Jesús amb la Nova Aliança és el mitjancer-comunicador de Déu. Amb la bona nova de l'Evangeli i amb la seva mort ens fa hereus de l'Esperit de Déu, que Ell va rebre plenament al Jordà.

Compartir és el que importa, s'ha de desterrar la indiferència. En la tasca d'alimentar el món, Jesús ens ofereix el seu cos i la seva sang, el pa i el vi, signes dels aliments que hem de compartir, de manera que tota la família humana pugui viure en condicions dignes. És la responsabilitat de cadascun de nosaltres. Ho ha dit ben clar el Papa Francesc: "Estem cridats a proposar un canvi en els estils de vida, en l'ús dels recursos, en els criteris de producció, fins i tot en el consum". No podem conformar-nos a dir: ‘Un altre ho farà’."

Amb l'Eucaristia -acte de compartir-ho tot- que ens ofereix Jesús, ens hem de salvar, salvant tota la família humana. És el gran acte de comunicació amb Déu. Tinguem ben instal•lat aquest WhatsApp en el disc dur del nostre cervell. Estiguem atents a la veu del Pare: "Aquest és el meu fill estimat, escolteu-lo".

Pere Rius

02 de juny 2018

La setmana dia a dia

Diumenge, 3
Celebració conjunta de final de curs de la Catequesi familiar

Celebració comunitària del Sagrament de la Unció dels malalts en l’Eucaristia de les 13,15

Dia de la Caritat

Dilluns, 4
Catequesi setmanal d'infants de 6 a 1/4 de 8 del vespre

Última sessió del curs del Grup de Cultura i Fe a un quart de vuit del vespre. Mn Josep m Jubany, rector de la comunitat, exposarà el tema: “Experiències d'un capellà en la seva vida parroquial."

Reunió del Consell Arxiprestal de Sarrià-Sant Gervasi a les 21,30

Dimarts, 5
Reunió del Grup de Reflexió Bíblica a 1/4 de 8 del vespre

Dimecres, 6
Trobada del Grup de Pregària a 2/4 de 8 del vespre, per a tothom que vulgui gaudir d'una estona de silenci i de pregària

Dissabte, 9
Activitats de l'Agrupament Escolta Joan Maragall i de l'Esplai Sant Ildefons de 4 a 7 de la tarda

Assemblea de la Comunitat a les 6 de la tarda, presidida pel bisbe Mons. Sergi Gordo. Més tard en l’Eucaristia de les 8 del vespre celebrarà el Sagrament de la Confirmació