Revisió de vida. Quaresma: Març de 2018

Dona, on som? Ningú no t’ha condemnat. Ella va respondre: Ningú, Senyor. Jesús li digué: Jo tampoc no et condemno. Ves-te’n i no pequis més. (Jo 8:10-11)

"Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?"
Per què els mestres de la Llei volen que Jesús es pronunciï i per què l’anomenen mestre? Prou saben el que ell en pensa i ara el volen comprometre. Però Jesús no vol enfonsar més la dona, la vol redimir del pes de la seva culpa, i no digué res. Foren ells, els acusadors, qui, atrapats pel seu doble joc, començant pels més vells, pels més 'dignes', deixaren Jesús tot sol! Quin ridícul, Déu meu!

- Quina mena de persona sóc: de les que acusen o de les que excusen? - En una situació semblant –quasi bé ens hi trobem cada dia!- quin és normalment el meu veredicte? - Sé dir amb sinceritat: no sóc pas millor que aquell al qual la majoria acusa? - Blaise Pascal deia: 'Que em jutgi Déu i que no em jutgi pas la meva mare'. Hi estic d’acord? - Quan, a la nit, abans del primer son, penso en Déu, sento pau en el meu cor o més aviat hi sento neguit? - Què en diria de Déu: que premia el bé, que castiga el mal o que acull en el seu Amor infinit igualment 'els justos i els pecadors'? - En qualsevol cas, jo hauria tirat la primera pedra?

"Jesús es va ajupir i començà a escriure a terra amb el dit."
Jesús calla i s’ajup fins a tocar la terra amb el dit. No hauria de mirar la dona que rep la condemna de la Llei? El qui és la Paraula calla i alhora s’inclina fins on viuen i pateixen els humans. Al cor de la feblesa de l’home hi ha Déu, l'amor del qual es manifesta, potser, amb el gest delicat de no mirar-la per, en aquest instant que es feia etern, no ferir-ne llurs sentiments. És la finesa de Déu!

- Sóc criticaire o més aviat busco de dissimular els defectes dels germans? - Practico les virtuts de la prudència i de la discreció? - Quan dic: 'Senyor, tingueu pietat', què vull dir: 'Senyor, ajudeu-me' o bé 'Senyor, perdoneu-me'? - Evito d’acostar-me a aquells als quals la societat acusa i rebutja? - Crec poc o gens en la bondat de les persones? - En aquest moment, què n’opino de la pena de mort? - Quan dic que vull ser compassiu, hi poso condicions a aquesta decisió? - Crec que tenir 'la raó' és quelcom útil o que tenir la raó no serveix de res? - Quan vull tenir raó, utilitzo el nom de Déu o la seva Llei? - Exigeixo més als altres que no pas a mi mateix?

"Ella va respondre: - Ningú, Senyor."
Per què la dona no l’anomena 'mestre' com ho han fet els seus acusadors? Per què li diu "Senyor" si aquest títol només pertany a Déu? Únicament ella, perquè ha sentit la seva misericòrdia, ha vist en Jesús el Déu en qui potser fins ara mai no havia cregut. I li confessa la seva fe: "Dona, on són? Ningú no t’ha condemnat? - Ningú, Senyor". On hi ha misericòrdia, allí hi veiem Déu!

- He entès i crec fermament en les paraules de l’evangelista Joan: "La Llei fou donada per Moisès, però la gràcia i la veritat han vingut per Jesucrist"? (Jo 1: 17) - I també: "A Déu ningú no l’ha vist mai: és el seu Fill únic, que és Déu, qui l’ha revelat?" (Jo 1: 18) - No sé reconèixer Déu en qualsevol gest bondadós d'amor, de generositat o de misericòrdia? - No recordo sovint aquelles altres paraules de Joan: "Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel"? (Jo 5: 16) - Quina és la meva font d’espiritualitat? No és, encara, l'Evangeli? - Recordo que mentre parlo a Déu no puc escoltar la seva veu en el meu cor? - No sé veure en la meva comunitat la gran escola on hi rebo i practico la fe?

Perdoneu-nos, Pare, i ajudeu-nos a perdonar i guardeu-nos del mal i de fer-ne. Amén.