Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
email: santildefons100@arqbcn.org / twitter: @Sant_Ildefons
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


11 de març de 2018

Reflexions a la Paraula de Déu

Necessitem llum i esperança

El Llibre de les Cròniques que escoltem aquest diumenge ens parla de l’exili que va patir el poble d’Israel i com es va destruir tot allò que més estimava: el temple, la ciutat, el país. El salm que respon a aquesta lectura diu: “Com podem cantar cants del Senyor en terra estrangera”. No crec que, després de la segona guerra mundial, hi hagi hagut tants exiliats en el nostre món com els que hi ha ara. Allà, en el seu país hi han hagut de deixar familiars, amics, les seves llars i, sobretot, la seva vida de cada dia, la que els donava força per lluitar per un futur millor per als seus fills. Aquí, en els nostres països (països estranys, els nostres) no han trobat res que els doni estabilitat i per això han de seure a plorar i a mirar el cel sota les tendes que s’han fet ells mateixos en llocs inhòspits.

Poden tenir encara esperança que la seva sort canviarà?

Aquest IV Diumenge de Quaresma, a la meitat d’aquest temps de conversió i d’oportunitats, se li deia abans el “diumenge de l’alegria”, perquè el cant d’introducció diu així: “Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l’estimeu. Estigueu contents tots els qui portàveu dol per ella”. I és perquè al final de la primera lectura es narra com Cir, un rei persa, es compadeix d’aquell poble dissortat i li restitueix la llibertat, una llibertat que és fer-los sentir novament persones humanes, una llibertat impossible sense haver recuperat la dignitat.

Què ens està passant a Europa? Tothom sap que sempre és i ha estat difícil acollir un estrany a casa nostra, i els crits que clamen per donar acollida als exiliats que arriben a les nostres terres, se’ls titlla fàcilment de fer demagògia, però, la veritat és que el temps passa i les raons polítiques i econòmiques que donen els governs europeus per posar barreres a tanta gent que plora la seva tragèdia, no solament menyspreen la dignitat de les persones mantenint-les arraconades en llocs infectes, com les tenen, sinó que, a més a més, els arrabassen la ja seva dèbil esperança. Què ens està passant a Europa? Les nostres assemblees dominicals estan sempre presidides pel Crist enlairat a la Creu. Jesús, a l’evangeli li diu a Nicodem, que, per als qui creuen, la Creu, símbol del patiment humà, és un signe d’esperança malgrat les aparences, perquè allí hi ha llum i vida eterna. Sense llum només hi ha foscor i mort. Els governs de l’església i dels estats, avui més que mai, cal que tinguin present que “tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres. Però els qui viuen d’acord amb la veritat, sí que busquen la plena llum”. Avui diem grans paraules, però tot ho fem a les fosques.

Anton Ramon Sastre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada