Reflexions a la Paraula de Déu

Les lectures d'avui ens porten, si més no, tres missatges importants, fonamentals per als cristians. El primer, que Crist és el nostre referent principal, d'on brolla la nostra vida, i amara tot el que fem i som. El segon, que el nucli del seu missatge és la compassió. I el tercer que els qui viuen segons Déu no generen discòrdia enmig dels qui viuen en pau.

«Si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Senyor» Viure i morir, és la síntesi de tot el que som i fem. Creure, confiar en el Crist significa fer, cada dia més, l'experiència que ell visqui en nosaltres i nosaltres en ell. Estar en ell i ell en nosaltres, com ell està en el Pare i el Pare en ell. Llavors els pensaments, les paraules, les emocions, els sentiments, les decisions, els plaers, les accions, tot, tot a la nostra vida, brolla en harmonia amb ell, de la seva saviesa i amor. Llavors generem vida en nosaltres i al nostre voltant. Llavors som més compassius.

I aquest és el segon missatge d'avui: Els éssers humans som de condició vulnerable, febles, limitats, necessitats de ser acollits, estimats, respectats i ajudats. Hem vist a l'Evangeli com el judici de la nostra vida es fa amb el criteri de l'amor i la compassió. Us recordeu de l'anomenat «judici final»? Doncs l'Evangeli d'avui ens ho recorda amb un altra paràbola (Mt. 18, 21-35). Superant la imatge -poc adient, al nostre entorn cultural, com imatge de Déu- d'un rei absolut, ple d'ira, que posa en mans dels botxins l'home mancat de compassió perquè el torturin fins que hagi pagat tot el deute, el missatge fonamental és plenament vigent. Un senyal que el Crist viu en nosaltres és que som compassius, acollim, tenim paciència amb els nostres deutors, perquè, entre altres coses, sentim que també nosaltres som deutors, necessitem ésser perdonats, acollits i compadits.

I el tercer missatge -molt escaient en el moment polític que vivim- (ens el presenta el Siràcida (28,9)), diu que els que no tenen l'esperit de Déu mouen brega entre els amics i sembren la discòrdia enmig dels que vivien en pau. Sovint sento acusar als independentistes -o als que, sense ser-ho, volen votar en referèndum-, de dividir als catalans i les famílies. I, tanmateix, veig que Crist -amb el que feia i deia, per exemple: no complir la Llei quan era utilitzada en contra de les persones-, va dividir els jueus fins al punt que els «bons», defensors de la Llei (Fariseus i Doctors de la Llei) no el van poder suportar i el van matar. Doncs, llavors, on és el camí? Si tenim l'esperit del Crist dins nostre, trobarem el camí, ho manegarem tot amb veritat, equitat i justícia. Viurem en pau. No ferirem la pau. Ho fem així?

Santiago Quijano