26 d’agost 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Hi ha un coneixement superficial de la persona que es queda al nivell de la pura curiositat i ens deixa indiferents. Però el coneixement profund d’algú ens implica i ens transforma. Així mateix passa amb l’Evangeli d’avui. Hi ha gent que debat sobre Jesús com ho podem fer al voltant de qualsevol personatge famós. Però Simó s’ha implicat amb Jesús i ha començat a conèixer el secret del seu cos. I això el transforma fins el punt de rebre un nom nou: Pere.

Aquesta fe i aquesta implicació en el do del pare del cel s’edifica com una comunitat dels deixebles de Jesús. Ell es compromet amb nosaltres fins al punt de donar a Pere les claus del regne del cel. Com a l’església som responsables d’obrir a tothom les portes del Regne perquè ningú no en sigui exclòs, tal com és la voluntat del Pare.

Jesús va prohibir severament als deixebles que diguessin que ell era el messies. Calia primer que passés per la creu i ressuscités. És ara que no ho podem amagar a ningú.

No podem dir que ets el messies i quedar-me escarxofat al sofà de casa.

Si et dic qui ets, tu em diràs qui sóc, pronunciaràs el meu nom nou que el pare ha pensat per a mi. Revelaràs la meva identitat de fill de Déu i de membre del meu cos, desvetllaràs la meva vocació, la missió que tinc encomanada per al creixement del teu regne.

Prego per a tota l’església sostinguda per Pere, i pels seus successors els bisbes de Roma. Que siguin tots fidels a la teva voluntat i siguin pels fidels porta oberta i mai obstacle perquè tothom et pugui conèixer i experimentar el teu amor. Que portem sentit, esperança i felicitat a un món que tant et necessita.

Mireia Galobart

19 d’agost 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

Per causa de les vacances que tots desitgem i necessitem, aquestes paraules pot ser que no tinguin la frescor necessària o no reflecteixin algun esdeveniment proper ja que han estat escrites a mitjan juliol. Per sort, però, la paraula de Déu no té data de caducitat i per tant sempre és viva i sempre ens interpel·la si la deixem penetrar suaument dins el nostre cor.

La primera lectura de la paraula de Déu d’avui sembla una mica inconnexa, per un cantó tant la primera lectura, del llibre d’Isaïes, com la segona, de la carta de St. Pau als cristians de Roma, ens mostra que l’amor de Déu és infinit i no distingeix raça,
creença, condició social o econòmica; per Déu, qualsevol criatura vivent és prou important com perquè pugui accedir al seu amor, protecció i benevolença. Per l’altre, l’Evangeli de Mateu segueix amb els “miracles” d’aquest temps de durant l’any -recordem que fa dos diumenges vam llegir i meditar sobre el sentit de la multiplicació del pa i els peixos- i diumenge passat el fet que Jesús caminés sobre les aigües i les calmés. Avui Jesús fa la primera guarició traient el “dimoni” de la filla d’una dona cananea.

Pot ser que el lligam de les tres lectures sigui aquesta voluntat manifesta de Jesús de no posar límits, de deixar que la seva paraula, que és paraula de saviesa, de seny, d’intel•ligència i de sensatesa, com declara el llibre dels proverbis (2, 1-10), arribi a qualsevol criatura humana i la impregni perquè en pugui gaudir.

Aleshores, per què som nosaltres els que posem límits a les nostres relacions? Per què tractem amb diferència el qui ens pot tornar un favor del qui no? Per què ens mirem amb recel el qui dorm al carrer i no el qui ens pot acollir a casa seva? Per què girem l’esquena al qui arriba amb pastera i posem estores vermelles quan aquest baixa de l’Airforceone? D’on hem tret aquest cor tan insensible, com hem forjat aquest cor d’acer?

Déu nostre, ajudeu-nos a comprendre que una vida justa, recta i honrada encamina a la felicitat; que ens posseeixi la Saviesa per poder gaudir del Coneixement.

Julià i Rosa

15 d’agost 2017

Aniversari de l'ordenació de Mn.Xavier Dou

Avui 15 d’agost fa 45 anys que Mn.Xavier Dou fou ordenat diaca a Mèxic.

El felicitem de tot cor i ens unim a la seva pregària d’acció de gràcies.

Que per molts anys pugui continuar la seva tasca silenciosa i eficient impulsant l’acció de Càritas de la nostra parròquia i la Pastoral dels malalts.

12 d’agost 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

No tingueu por, que sóc jo

Després de la multiplicació dels pans i peixos, Jesús es retira a la muntanya a pregar. Jesús no és un activista, ni un predicador ambulant, Jesús és per damunt de tot un home de Déu. Tot el que ell fa i diu és fruit de la seva íntima i irrepetible comunió amb el seu Pare. Els evangelis ens el mostren sovint pregant. Desconeixem el seu diàleg amb el Pare. Forma part del secret del Senyor. La pregària, per Jesús és tan necessària com el respirar. Ara bé, Jesús no s'aparta de la gent per desconnectar, sinó tot el contrari. La seva intima unió amb el Pare el fa més proper a nosaltres.

L'escena que ve a continuació està plena de simbolisme. Una forta tempesta posa en perill la vida dels deixebles que han de lluitar contra els elements perquè la barca no s'enfonsi. No cal ser entès en interpretacions bíbliques per adonar-se del significat del relat. Els Pares de L'Església, amb encert, van veure en la barca una imatge de l'església, i la tempesta i el mar, els mals als que la comunitat de creients haurà de fer front al llarg de la història.

Quan la nit és més fosca, a les tres de la matinada, Jesús s'apareix caminat sobre les aigües. Tot té regust de Pasqua. El mar, en la mentalitat dels contemporanis de Jesús, tipificava el mal amb majúscules. Jesús amb la seva resurrecció ha vençut el pitjor dels mals, la mort. Costa reconèixer el Senyor ressuscitat enmig de les preocupacions del dia a dia. Sovint pensem que els tràfecs que patim ens enfonsaran. Pere, desprès d'uns dubtes, reconeix Jesús. En principi hi confia, però a l'hora de la veritat, dubta. Pere és el prototip de tants creients, ja creiem, però no per confiar-hi la vida. Les paraules de Jesús són clares i alliberadores: No tingueu por, que sóc jo. Pere titubeja, però no per això dubtarà de donar la mà a Jesús.

No tenir por, és fàcil de dir, difícil de viure-ho. La por és ben humana. Tenim por quan sentint-nos febles, només confiem amb les nostres pròpies forces. La por ha estat i és un dels grans impediments per avançar. La por fa que no siguem creatius. La por ens fa desconfiar del futur. Per aquest motiu, són moltes les vegades que l'Evangeli ens exhorta a no tenir por. Jesús ha ressuscitat, està amb nosaltres. Com diu el salm, si tenim el Senyor a favor nostre, de què hem de tenir por?

La narració acaba amb una veritable confessió de fe: Realment sou Fill de Déu. També nosaltres, malgrat les nostres pors, hem de confessar la nostra confiança amb el Senyor, tot pregant: Senyor ja crec, augmenta la meva fe.

Josep m Jubany

05 d’agost 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

La Transfiguració del Senyor

Anunci de la seva resurrecció: el Senyor es transfigura, es transforma, davant Pere, Jaume i Joan dalt d’una muntanya alta, que s’identifica amb el Tabor. “El seu rostre es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum” (Mt 17, 2).

Són destacables els referents triats en la comparació: el sol i la llum. La visió de Daniel, en canvi, rerefons d’aquesta descripció i que la litúrgia ens presenta com a primera lectura, fa sevir la neu i la llana per indicar la blancor del vestit i dels cabells (com a marc del rostre) de l’ancià carregat d’anys (imatge del Déu etern), assegut en un tron (Dn 7, 9). Però, alhora, el foc l’envoltava: “El seu tron era una gran flama, i les rodes de la carrossa eren de foc ardent. Un riu de foc naixia i sortia del seu davant” (Dn 7, 9-10), foc que recorda el de la carrossa celestial d’Ezequiel (Ez 1, 26-28). Per contra, més que la neu i el foc de la figura divina, a Daniel, el Senyor transfigurat és tot ell llum. El sol del seu rostre, doncs, aquí és més resplendor que no pas foc ardent.

Ara bé, el foc de Daniel enllaça amb el traspàs d’un interlocutor del Jesús transfigurat: Elias (“un carro de foc, tirat per cavalls de foc els va separar..., i Elias va pujar al cel” –2Re 2, 11). L’altre, Moisès (Mt. 17, 3), també de forma extraordinària acabà la vida (Dt 34, 5-6). Representen la Llei i els Profetes, són testimonis del Messias.

Pere diu a Jesús que és bo estar-se allí i que farà tres cabanes ... “Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol: Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut; escolteu-lo.” (Mt 17, 4 i 5). També a Daniel, amb els núvols ve el fill d’home, davant l’ancià, i rep “el poder, la glòria i la reialesa. La gent de tots els pobles, nacions i llengües li faran homenatge” (Dn 7, 13-14). I així ho diu el salm responsorial “el Senyor, ... el sobirà de tota la terra” (Sl 96, 5).

I Pere, testimoni privilegiat de la transfiguració, ens la recorda en la segona lectura: Crist “va rebre de Déu Pare honor i glòria, ...una veu que parlava així: «Aquest és el meu Fill... estimat, ...jo m’he complagut»” (2Pe 1, 17). I ens diu que escoltem “les paraules dels profetes ... fins que ... l’estel del matí s’alçarà en els vostres cors” (2Pe 1, 19). De nou, la resurrecció sota la imatge de la llum del sol: s’alçarà i ens il·luminarà.

Jordi Cors

04 d’agost 2017

Celebració Comunitària del Sagrament del Baptisme

La propera celebració serà el diumenge 1 d’octubre, passat el temps d’estiu.

Els pares que vulguin demanar el bateig per als seus fills/filles cal que facin la inscripció personalment a la secretaria de la comunitat en hores de despatx, a partir de l’1 de setembre.

01 d’agost 2017

Record de Mn. Joan Batlles

El passat diumenge 23 de juliol Mn. Joan Batlles, sens dubte un sacerdot de referència en la nostra Església de Barcelona, ha complert 100 anys

Tota la seva acció pastoral com a consiliari de moviments d’Acció Catòlica, impulsor de moltes altres accions pastorals, director-fundador del Centre d’estudis pastorals, vicari pastoral pel clergat, el va posar en contacte amb la nostra comunitat de Sant Ildefons. Ell, en diferents moments, ha participat en les diverses tasques en la nostra comunitat, ja sigui participant en assemblees, ja sigui animant per fer una pastoral de conjunt, de la que sempre n’ha estat un fervent entusiasta, i orientant tota la tasca pastoral.

Un factor determinant ha estat la sintonia que hi havia en la manera de pensar entre ell, Mn. Joan Alemany i amb els que en aquells moments hem format part de la comunitat, i junt amb Mn. Alemany va ser impulsor del sector pastoral, en el que tantes esperances hi van posar.

Un esdeveniment molt particular va unir els dos Joans. Els dos varen ser mobilitzats a la guerra civil del 1936; en plena guerra, el Nadal del 38 el visqueren junts al front. Així ho recorda Mn. Alemany: ”sempre recordaré la nostra trobada al front de guerra als vols de Nadal del 1938, va ser un do de Déu”. I amb motiu del norantè aniversari de Mn. Batlles, va escriure: ”És bonic celebrar aquest aniversari ple de sentiments de joia i esperança..., amb afecte cordial que el Senyor continuï omplint-te de tots els seus dons.”

També la nostra comunitat s’uneix a la joia i a la fecunditat d’aquests 100 anys!

Lluís Saumell