Reflexions a la Paraula de Déu

La festa del Corpus la porto gravada en els meus records d’infantesa quan veia passar la processó des del balcó de casa, un tercer pis del Torrent de l’Olla. Mentre esperàvem el seu pas tiràvem serpentines als balcons de les cases del davant, on els veïns les agafaven al vol i les lligaven a la barana del balcó. Nosaltres fèiem el mateix amb les que ells ens tiraven; tothom ho feia, i el resultat era una magnífica garlanda multicolor que donava un relleu extraordinari al pas de la processó.

Obrien el seguici dos homes a cavall engalanats amb vestits dels segle XV o XVI, que portaven “trampes”, dues grans timbales a dreta i esquerra del cavall, que tocaven rítmicament a cops de maça. Seguien els gegants, els nans capgrossos i al darrere la Guàrdia Urbana a cavall, amb uniforme de gala, jaqueta vermella i alts plomalls blancs sobre el casc, marxant al so agut de les trompetes. Llargues files de nens i nenes vestits com el dia de la primera comunió, un esbart de dansaires al ritme del “ball de bastons”, bandes de música, prohoms de la ciutat amb ciris encesos, i una inacabable desfilada de confraries religioses lluint els seus estendards precedien la custòdia que, sota pal·li, portava un sacerdot revestit amb la cerimònia que feia al cas. La gent s’amuntegava a banda i banda del carrer; els balcons, adornats amb domassos, també eren plens. “Passa el Senyor!” se sentia dir gairebé en un murmuri quan la custòdia amb el Cos de Crist arribava a la nostra alçada, i aleshores s’imposava el silenci, un silenci estrany fet de remors de pregària i de l’impacte dels clavells llançats des dels balcons. L’emoció continguda feia espurnejar els ulls a molts dels presents o fins i tot el plor espontani d’alguns altres; era el moment de donar gràcies pels dons rebuts i de pregar per tot allò més preuat: per la salut d’un fill, potser, pel prompte retorn de familiars a l’exili (era el temps dur de la postguerra) o qui sap si pel recent traspàs d’algun ésser estimat.

Són records que potser el pas del temps desdibuixa o magnifica -parlo de més de seixanta anys enrere- Ara ja no és així; tot passa, tot canvia..., tot... menys el sentit.
Amb la festa del Corpus celebrem la presència permanent de Jesús en l’Eucaristia, per Ell instituïda, i la nostra esperança està en creure que el pa i el vi són el cos i la sang de Crist Jesús, veritable menjar i veritable beguda, més enllà del que en el seu dia fou el mannà, que, tot i ser un do de Déu al seu poble, només era aliment per al cos. Ara, després que Jesús s’ha ofert com a víctima, ha mort a la creu i ha ressuscitat, menjant el seu cos i bevent la seva sang rebem l’aliment de vida eterna.

Josep Maria Lari