07 de maig 2017

Reflexions a la Paraula de Déu

En llegir l'Evangeli i contemplar el Crist, hi ha moments i coses de les que fa o diu, que no les entenc, o que desvetllen en mi un rebuig intens. Llavors li ho dic confiadament i serena, i em mantinc en silenci, ben segur que rebré més llum. I crec que no l'entenc, de vegades per la dificultat d'acceptar el seu missatge tan contrari a les nostres passions i desitjos terrenals, però d'altres pel significat que les seves expressions evoquen en una cultura com la nostra, tan diferent de la seva.

La paràbola del Bon Pastor és una d'aquestes coses. Ens planteja dues dificultats culturals. La primera, que en la nostra cultura industrial i ramadera, tots els amos veuen en els seus ramats una forma de guany i explotació econòmica, inclosos els més ecologistes. Ningú no hi treballa «perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir» (Jo. 10, 10). La segona rau en la imatge culturalment compartida del ramat i les ovelles, com éssers que no pensen per sí mateixos, dependents dels seus pastors, obedients i incapaços de decidir per si mateixos on anar i què fer.

Aquesta imatge xoca amb el valor que atorguem al «jo» (que no a l'ego) com a centre de consciència, de pensament propi i lliure, de decisió personal, d'autoestima, i d'identitat personal. Això, afegit a la praxis que durant anys i segles (diferent el Papa Francesc), els anomenats «pastors» de l'Església han exercit sobre els creients, tot considerant-nos incapaços de pensar i trobar camins per nosaltres mateixos, tot plegat ha acabat per fer la paràbola del Bon Pastor incòmoda per a molts creients.

Em conforta saber que els apòstols tampoc la van entendre: «Jesús els va proposar aquesta comparació, però ells no van entendre de què els parlava» (Joan, 10. 6) «Per això Jesús continuà» (10,7). I que bonic el que -en continuar- ens va transmetre! Ens va dir que la seva relació amb nosaltres és personal, amatent a la nostra identitat.

Per a ell som David, Dani, Maria, Laia, Alguer, etc...no «ovelles»: «Crida...cada una pel seu nom» (10, 3). Ens diu que el coneixement i la relació que estableix amb nosaltres és pregona, total, de comunicació i comunió plena, d'igualtat, com la que té amb el Pare!: «conec les meves ovelles, i elles em coneixen a mi tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare» (10, 14-15).

Diu que la nostra relació amb ell és lliure, alimenta les nostres vides, i ens fa viure plenament: «Jo sóc la porta: els qui entrin per mi...podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges» (10,9) «perquè...tinguin vida, i en tinguin a desdir» (10, 10). Diu que ens estima i dóna la vida. Senyor, gràcies! Potser que, en comptes de «pastoral» se’n digués «acompanyament amatent».

Santiago Quijano