Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


13 de març de 2017

Crònica del Debat a Sant Ildefons amb David Fernández i Joan Queralt

Tot seguit es reprodueix l’article publicat a www.cristianismexxi.cat, al que es té accés clicant aquí, sobre l’acte que va tenir lloc a la nostra parròquia.

El passat dia 25 de febrer, “Cristianisme al segle XXI”, després de la seva Assemblea anual, organitzà una taula rodona al saló d’actes de la parròquia de Sant Ildefons de Barcelona, ple de gom a gom, sota el títol: La corrupció: degradació ètica, social i política, acabada la qual tornà a fer conèixer el Manifest contra la corrupció, fet públic el passat mes de desembre. Els components de la taula eren David Fernàndez, periodista, exdiputat del Parlament de Catalunya i autor amb A. Romaguera dels quatre volums de Llum i taquígrafs. Atles de la corrupció als Països Catalans, i el professor de Dret penal a la Universitat de Barcelona Joan Queralt. Els presentà el president de l’Associació, Jaume Botey: donà a conèixer la dedicatòria d’un llibre de la mare de Fernàndez, la poetessa Cèlia Ramos, on deia que en David “de pequeño jugaba a cambiar el mundo” i llegí alguns significatius títols dels articles periodístics del professor Queralt sobre el cas Nóos o Bankia.

Fernàndez començà dient que el tema ens venia a tots com l’anell al dit, donades les circumstàncies que s’havien viscut durant la setmana —amb sentències judicials discutibles i denúncies de pressions d’alguns fiscals— i exposà que el fet d’haver presidit una comissió d’investigació parlamentària com a la de l’afer Pujol, més aviat li havia produït frustració, perquè s’hi havia mentit impunement. Tot seguit volgué resumir la seva intervenció tot exposant cinc grans focus dels processos de corrupció:1) el finançament polític il·legal; 2) la crisi immobiliària; 3) els sobrepreus de l’obra pública; 4) el frau fiscal) i, finalment, 5) el capitalisme furtiu (economia submergida, tràfic de drogues i persones, blanqueig de diners…).

Cada un d’aquests focus els explicità amb quantificacions i amb exemples detallats . El finançament il·legal, per exemple, el valorà en 850 M€, amb sentències fermes com el cas Filesa (PSC-PSOE) i els casos Turisme i Treball (UDC), que acabaren en indult, i en judicis oberts contra el PP (Gürtel, Bárcenas, Taula) i CDC (casos Palau i Petrum), amb una dada de torna: els partits polítics deuen a la gran banca 206M€! Quant a la bombolla immobiliària, del 1996 al 2010, s’han donat 161 casos de corrupció urbanística als PPCC; mentre la banca guanyava 160.000M€, es va batre el rècord de desnonaments, es provocà la desaparició del sistema català de caixes (12 d’elles desaparegudes), es destruí el litoral ecològic i es pervertí la democràcia municipal.

Quant al sobrecost de l’obra pública, estimada el 2015 per la CNMC (Comissió Nacional del Mercat de la Competència) en 48.000M€, val a dir que equival al 4,5% del PIB espanyol, fet demostrable entre nosaltres en obres com les del canal Segarra-Garrigues (+81%), l’Eix Transversal (+352%), la Línia 9 del metro (+674%)… Quant al frau fiscal, calculat en 26.000 M€ als Països Catalans, explicà que 31.484 evasors fiscals es van acollir a l’amnistia del 2012 tot regularitzant 40.000 M€ ocults; més de 24.000 ciutadans espanyols tenien comptes a Andorra (i aquí no es va estar de comparar els 8000M€ dels Pujol a Andorra amb els 40.000 M€ de Botín a Suïssa per no parlar dels 1.800M€ del rei emèrit ni dels comptes panamenys de la família reial). Altrament, a les 3.212 SICAV, que sols tributen l’1%, se’ls calculen uns dipòsits de35.500 M€. Pel que fa a l’economia submergida i furtiva esmentà noms coneguts lligats a càrtels mafiosos atès que hi ha uns vint-i-cinc clans mafiosos instal·lats als PPCC vinculats a Cosa Nostra, N’Drangheta, la Camorra o la Sacra Corona Unita, només per parlar d’Itàlia, sense comptar les organitzacions criminals d’ucraïneses, georgianes o xineses (la prostitució mou a tot l’Estat anualment uns 18.000 M€; el narcotràfic mou al món 320.000M$.) Encara donà més dades: als Països Catalans hi ha 605 encausats per corrupció, 147 investigacions obertes i 700 causes per frau fiscal; el 75% dels ministres del darrer govern Aznar han estat investigats o encausats en diverses causes, que hi ha hagut membres de governs empresonats (Francisco Granados i Maria Antònia Munnar), i dirigents de les caixes d’estalvis davant la banqueta dels acusats, al costat de dirigents del sindicalisme o empresaris de la construcció.

Davant d’aquet panorama proposà tres solucions: reconèixer la magnitud de la tragèdia, reparar-la fent tornar a tothom els diners robats a la comunitat i repensar mesures perquè no pugui tornar-se a donar. Segons el ponent, som en el primer estadi, perquè, si reconeguéssim les coses, els resultats electorals serien diferents. Explicà que Roberto Scarpinato, substitut dels jutges Falcone i Borsalino assassinats per la màfia, li digué una vegada que, malauradament, “el capitalisme havia pres de la màfia tot el que la màfia deia que havia après del capitalisme”. Davant de la corrupció, no val demanar transparència des de la grada. Cal intervenir i exigir democràcia i ètica.

El Dr. Queralt , com a bon acadèmic, començà distingint suborn de corrupció, que consisteix en “apartar les institucions de les finalitats a què estan dirigides en benefici propi o d’altri”. Per a ell, tots els focus denunciats pel seu company de taula s’havien de combatre, però, el que més l’escandalitzava era la impunitat d’aquella corrupció que es dissenya legalment a partir del BOE i, entre els casos de rescats públic (F1 valenciana amb74M€ o Eix Vic-Ripoll, amb 275M€) s’aturà a analitzar el negoci la plataforma gasística Castor (1.356 M€), que en sols 33 dies fou indemnitzada (i encara la paguem als nostres rebuts) amb un Decret Llei (si hagués estat un simple Decret hauria requerit expedients i informes que haurien retardat i complicat les coses).

Tot seguit , comparant la gestió pública i la privada de certes institucions, defensà la primera. Encara explicà el disseny i la realitat d’algunes institucions com el Tribunal de Comptes (amb un bon tant % de personal no legal), la Sindicatura de Comptes o el Tribunal Suprem, i exposà que difícilment es pot perseguir la corrupció amb només tres fiscals a tot Catalunya i amb un sistema judicial deficitari: el govern no ha creat ni un òrgan judicial més i s’ha donat el cas que, per exemple, durant els anys 2011-14, hi va haver menys jutges que el 2011. En el cas Gürtel i d’altres s’hi ha fet passar diferents jutges provisionals i el primer condemnat, abans dels de fa uns dies, va ser el jutge Garzón com en el cas Blesa/Targetes black fou el jutge Elpidio José Silva. Volen justícia més ràpida? Facin més jutges! Si no, arribà a dir, haurem de creure que el poder va dissenyant les coses per mantenir la impunitat.

Encara s’entretingué a explicar com han funcionat alguns paradisos fiscals (Luxemburg), a informar que entre 2000 i 2012 hi ha hagut a Espanya 226 indultats, en una llista en què apareixia el número dos del Banco Santander. Per a ell, abans de res cal una bona consciència pública del problema, començant per nosaltres mateixos . Cal canviar de mentalitat i no pagar res en negre o sense IVA i no demanar recomanacions per fills, parents o coneguts. Acabà exposant que, malgrat tot, la corrupció ja no pot ser tan opaca com abans, ja quedes de baix es tiba la persecució, s’han creat observatoris i ell mateix promou un màster universitari que l’estudia i denuncia.


No cal dir que el debat que seguí fou molt viu i es demanaren clarícies amb multitud d’intervencions que fins i tot ultrapassaren l’hora de plegar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada