11 de desembre 2016

Reflexions a la Paraula de Déu

Esperança malgrat tot

En aquest tercer diumenge d’Advent se’ns convida segons Isaïes a l’esperança. Ho dic des de la crida que ens fa a “enrobustir les mans, a afermar els genolls a advertir als cors alarmats que no tinguin por.“

Als creients no ens resulta fàcil avui mantenir l’esperança i sovint els nostres germans no creients ens pregunten, i potser nosaltres també ens preguntem, on és el nostre Déu. Des de la Fe podem dir amb Isaïes que malgrat tot és Déu qui ens salva. Una salvació que no sempre veiem definida i clara, però que des de l’experiència personal de Jesús, germà nostre, ens fa confiar en Déu.

És cert que moltes de les situacions del nostre món, en tots els àmbits, ens donen motius pel descoratjament, però nosaltres hem de ser, ara, els creients que empesos per la nostra esperança fem que les situacions de mal, que són moltes, es redrecin pel nostre compromís convençut de fer present el que Déu vol per la nostra Humanitat, un Regne d’amor, de Justícia de Pau i de veritat.

Quan Joan envià els seus amics i deixebles a preguntar a Jesús si és ell el que ha de venir o caldrà esperar-ne un altre, hem de poder dir clarament avui que ja ha vingut. Però això no és una qüestió de paraules, sinó que el nostre obrar és el que ha de manifestar que és possible un cel nou i una terra nova que hem de construir constantment. Això és el que ens comportà la vinguda de Jesús.

L’Església en la seva funció pedagògica ens fa reviure per mitjà dels temps litúrgics els continguts fonamentals de la nostra fe, tanmateix és una pura qüestió, si se’m permet una mica infantil, de rememorar, però el que cal és actuar des de la nostra convicció i compromís, d’acord amb el missatge de Jesús. No ho podrem resoldre tot, ben cert. La Humanitat des de sempre té molts mals però la nostra acció transformadora ha de ser un treball constant a fi que els cecs hi vegin, els invàlids caminin..., i els desvalguts sentin la Bona Nova.

Ignasi Garcia i Clavel