Reflexions a la Paraula de Déu

«He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa! Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi!» (Lluc 12, 49, 51).

Crist estava impacient per dur a terme l'obra del Pare. Comprenia que anunciar i estendre un regne de veritat, de justícia, d'amor, i de pau, és com calar foc a la terra. I sabia que això seria rebutjat pels que volen dominar i explotar persones i coses per tal d'aconseguir els seus objectius: diners, poder, honors, plaers.

Per això va rebre un atac tan dur contra la seva persona, i va suportar el suplici de la creu. No ha vingut a portar la pau, sinó la divisió. A mi em fa por això. Perquè sé que, si vull seguir el Crist i treballar per fer present en el món el seu «Regne», també seré objecte d'atacs, vinguts de fora de mi (també de persones oficialment bones), i de mi mateix.

I «jo sóc pobre i desvalgut» (Salm 39, 18). Així em sento pel que fa a estimar i donar-me als altres (família, amics, conciutadans, refugiats, etc.). Però «Tinc posada l'esperança en el Senyor, i ell, inclinant-se cap a mi, ha escoltat el meu clam» (Salm 39,2)

Per això sé que em traurà del llot i del fangar, i a més, em farà entendre el sentit de la creu. El sofriment i el patiment no són bons per si mateixos. No cal buscar-los com a camí de purificació o d'espiritualitat. No. El que salva -a nosaltres mateixos i al món- és la nostra voluntat d'estimar, de donar i donar-nos fins a vessar la sang, si és necessari, com el Crist i amb ell. Per això rebutjo la norma que vaig rebre quan era jove: «buscar la mortificación en todas las cosas posibles». O allò que em deia la meva sogra -que havia patit molt a la vida, i havia estat educada en «el valle de lágrimas»- quan, en veure'm feliç i rialler, em deia: «sí, riure, riure...; el que has de fer, és plorar!». El que hem de fer és estimar, gaudir, viure, compartir, i renunciar al que calgui per fer ple i present en el món el nostre amor, l'amor del Crist, l'amor de Déu.

Santiago Quijano