Reflexions a la Paraula de Déu

Per a mi, qui són aquests altres?

Un mestre de la llei pregunta a Jesús: I per a mi, qui són aquests altres? El Senyor com a bon pedagog, no perd el temps amb disquisicions sobre els diferents tipus de proïsme. La resposta és la paràbola coneguda com la del " Bon samarità".

La demanda del mestre de la llei té una gran actualitat. El lletrat desitjava escoltar per part de Jesús una classificació de proïsmes, quins eren els més propers, i per tant a quines persones hauria d'estimar i cuidar més i a quines no n'estava tan obligat. És la temptació de tots els temps. Segur que actualment la qüestió no la formulem amb la cruesa en què la llegim en el relat evangèlic, però tots hem escoltat expressions com: " primer els de casa", o quan veiem persones soles, desemparades, vivint en precarietat, no els atenem, tot justificant-nos que ja existeixen els serveis socials per atendre'ls i ajudar-los. Segur que no restem indiferents davant del dolor dels altres, i sovint sorgeixen en nosaltres sentiments de llàstima, però aquí queda tot. I l'únic que encertem a dir és: pobres, que malament viuen, i fins i tot podem exclamar amb to de protesta: no hi ha dret. Però d'aquí no passem.

Per posar un exemple escandalós de rabiosa actualitat, dia si i dia també, ens assabentem del drama dels refugiats. Quan veiem les notícies per TV ens indignem, potser és motiu de conversa, però aquesta indignació no es tradueix en accions ja que els protagonistes d'aquesta tragèdia són els altres. No els coneixem, estan lluny, parlen altres idiomes i tenen una altra cultura. I els "entesos" ens diuen que tot és molt complicat., i aquí ens comencen a parlar de teories econòmiques, de la situació geopolítica, de la seguretat, etc. etc.

La lectura contemplativa de la Paràbola del Bon samarità ens fa pujar els colors a la cara. El sacerdot i el levita passen de llarg. No ho sé, però m'imagino aquest dos personatges en el temple, comentat amb el seus companys aquest fet, i fins i tot formulant alguna protesta, perquè l'autoritat no protegeix prou bé els camins. El samarità no sap de lleis, ni té bones paraules, però té cor. Actua de forma que pot semblar molt primària, però efectiva. Sap que aquell home, que no coneix el seu nom, necessita algú que el socorri. No es pregunta quines complicacions li portarà el fet d'atendre'l. S'implica totalment, fins i tot li paga despeses. La paràbola del samarità, no és una pàgina més de l'Evangeli, és la clau de volta de tota la vida cristiana. Vetllar per l'ortodòxia és important, fer plans d'evangelització és bàsic, però res no té sentit, si no atenem al que està a la vora del camí. Aquests són els altres.

Josep m Jubany