Una de les tasques de la missió del Messies era reunir les dotze tribus d’Israel. El viatge de Jesús a Jerusalem passant per Samaria té la intenció d’unir el poble samarità i acabar amb la pugna que hi havia entre jueus i samaritans, bons i dolents, purs i impurs.
Segons ens diu Lluc aquest viatge va ser una decisió molt meditada i difícil. Jesús decideix pujar a Jerusalem a encarar-se a la institució. Però els deixebles –entre els quals destaquen Jaume i Joan que participen d’una ideologia violenta- modifiquen el missatge, la intenció de Jesús. Diuen que va a Jerusalem a prendre el poder, i això disgusta els samaritans. Fent camí per Samaria, Lluc ens presenta el nombrós grup de deixebles samaritans que seguien Jesús i els representa en tres postures. La primera vegada que vaig llegir les converses de Jesús amb aquests personatges vaig quedar francament molt colpida i sorpresa. Al mateix temps que trobava en Jesús un mestre, un amic fascinant i radical em preguntava com podia ser tan dràstic, insensible i gairebé inhumà? El que passava és que llegia les paraules de Jesús al peu de la lletra i amb el temps les he anat descobrint.
En aquest relat el primer i el tercer personatge s’autoconviden a anar amb Jesús. Al primer, Jesús li presenta les condicions del seu seguiment, que en definitiva és la llibertat de tot, de tots i de nosaltres mateixos. Per tant, es tracta d’un projecte de creixement personal, d’interiorització, de fidelitat i coherència per no deixar que al llarg de la nostra història allò que és inconsistent ens aclapari i es torni la nostra seguretat. El tercer, ell mateix assenyala el camí a seguir i posa les seves condicions. La resposta de Jesús és molt clara i evident: “no es pot llaurar la terra mirant enrere”. La dispersió, l’activisme desaforat no ens permet dedicar-nos a transmetre la vida i l’amor, nucli del regne de Déu. La vida s’ha d’afrontar amb esperança, i confiança mirant sempre cap endavant.
El segon, que és el personatge que està al centre, i per tant el principal, és cridat per iniciativa de Jesús: “vine amb mi”. Però aquest de seguida posa com a objecció el deure sagrat d’enterrar el seu pare. El pare és qui transmet la tradició, representa el passat. La resposta de Jesús ve a dir: no cal carregar el passat ni enterrar-lo, sinó disposar tot l’ésser, ment, cor i forces al servei de viure i d’anunciar la Bona Nova de Jesús i tota la resta anirà trobant el seu lloc. Si hem de parlar de radicalitat, crec que rau en això i no en abandonar els éssers estimats i trencar els nostres llaços afectius i familiars en nom d’un seguiment de Jesús.
Esther Bochita
Contacto vital
-
"Jesús no solo les pide que permanezcan en él. Les dice también que 'sus
palabras permanezcan en ellos'. Que no las olviden. Que vivan de su
evangelio"
...
Fa 22 hores
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada