Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


25 de maig de 2016

Homenatge a Josep-Maria Puigjaner

Com a homenatge a l’amic i company Josep-Maria Puigjaner, escriptor i periodista, recentment traspassat, reproduïm aquest article seu publicat al diari ARA el passat 3 de maig en la seva secció fixa diària encapçalada pel nom: ABANS D’ARA

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús catedràtic emèrit de la UPF i membre de l’IEC

De Josep-Maria Puigjaner (Barcelona,1937-2016) a l’Avui (2-V-1981). La seva mort ens ha colpit en un trànsit polític molt semblant al que li va motivar aquest article avui fa 35 anys.

La fi de la desmobilització catalana

La veritat és que durant l’última dictadura ens passàrem quaranta anys fent la guerra de guerrilles per la llengua, pels costums, per la cultura, per tots els senyals d’identitat. Fou una lluita acarnissada per la supervivència de l’ésser català. Poc o molt la gent d’aquest poble, per bé que no tota, estava mobilitzada. Però vet aquí que les primeres campanes tocaren a democràcia i les segones repicaren autonomia, és notà una relaxació, com una mena de desmobilització que encara dura. Anomenen desmobilització a l’acte, més o menys conscient, pel qual els particulars o els grups privats transfereixen o traslladen tota la tasca de fer el país als seus representants en tots els nivells municipal, sindical, etc. Hi ha molts ciutadans que, un cop arribada la primera flaire autonòmica, declararen unilateralment la desmobilització. Volien deixar córrer tasques i responsabilitats. Es desfeien de compromisos, perquè ara ja tenien els qui els representaven, perquè des d’aleshores ja hi havia un poder polític encarregat d’administrar la sort del país, el seu present i el seu futur. [...]

Malauradament, els adversaris no s’han llicenciat. Tots tenim presents els atacs oberts i les ofensives dissimulades d’aquests últims dies. Es veu que el fet diferencial de Catalunya, el seu entestament a afirmar-se com a nació, continua causant molèsties, enuig o temor, malgrat totes les declaracions constitucionals. En els estatuts d’alguns partits polítics estatals hi ha declaracions de principis de caire clarament federalista, però el cap i les vísceres dels seus dirigents tenen el seu centre de gravetat a Madrid. [...]

I, per què ens hem de mobilitzar? Entre altres coses, perquè no tenim un Estat. Som una nació que no té possibilitat d’afirmar-se a través d’un Estat propi. [...] Algú preguntarà finalment: sempre haurem d’estar mobilitzats? No podrem fer mai vacances de vetlla per al país? Sí, el dia que els adversaris ens deixin les mans lliures per arribar a ser tot el que nosaltres mateixos decidim ser. I això, quan succeirà? Ni els déus no en saben la data aproximada.
>
Josep-Maria Puigjaner 1981


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada