Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


3 d’abril de 2016

Reflexions a la Paraula de Déu

Molts cristians hem estat acostumats a sentir parlar, i a afirmar la Resurrecció del Crist, com quelcom donat per descomptat. I avui, el nostre món incrèdul ens retorna el caràcter inaudit del que diem. Però, ja en temps del Crist, la Resurrecció va sonar com una “quimera” i “xerrameca de dones”. A poc a poc, apòstols deixebles i moltes persones del poble, van anar creient que Crist havia ressuscitat, però sembla que no sense veure prodigis i senyals. “Si no li veig a les mans la marca dels claus...”(Jn.20, 25) Experiències significatives per a ells.

Els senyals dels que ens parlen els primers cristians van ser diversos. Uns, físics: “hem vist, hem tocat, hem menjat amb ell”. Altres, efectes mentals i espirituals d'aquelles experiències: de la por, de la covardia, de la malaltia, de la frustració i el sentiment de fracàs van passar a la pau, l'alegria, la salut, i la valentia per proclamar el que havien vist i el que havien viscut: que Crist és viu -no redi-viu, (tornat a la vida per tornar a morir després)-, sinó que viu la vida de Déu, que ja no mor mai més, que viu per sempre en Déu, i és preludi de la nostra vida en Ell.

“Feliços els qui creuran sense haver vist.”
(Jn. 20, 29) Sense haver-lo vist a ell, potser sí, però no sembla que sigui sense haver viscut alguna experiència significativa. “Per mitjà dels apòstols es feien molts senyals i prodigis entre el poble....Tots recobraven la salut.”(Fets 5: 12). Va haver-hi senyals per a ells. I no trobarem avui senyals que ens portin a creure en allò increïble, la Resurrecció del Crist?

Per en Josep Cobo només tenim alguns “signes” i “petjades” de la resurrecció: el perdó dels sense Déu, dels que han estat abandonats per Déu, de les víctimes del nostre món (Auschwitz, Treblinka, El Salvador, els immigrants europeus rebutjats i maltractats, etc, etc), capaços, malgrat tot, de retornar bé, perdonar i estimar. Les dones salvadorenyes que donaren sang per salvar les vides dels soldats ferits que poc abans havien violat i matat les seves filles, o el fill d'un dels morts que va ser cremat a Treblinka, que va anar allà per perdonar l'Herbert Flos, l'encarregat de cremar-los a les fosses comunes.

Aquelles persones que van perdonar, van fer quelcom humanament impossible. “Perquè aquesta possibilitat, la d'un perdó sense mesura, no és una possibilitat de l'home” (J.Cobo). Quin és el nostre senyal, la nostra experiència significativa?

Santiago Quijano

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada