Reflexions a la Paraula de Déu

Baptisme del Senyor

Enmig del poble que pateix sempre trobem la referència a D* que allibera. No estem abandonats perquè D* no ens deixa d’observar com a éssers que estima, i està a l’aguait de tot allò que ens passa, com diu Isaïes: Porta la justícia amb fermesa sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l’haurà implantada a la terra/.../Jo, el Senyor, t’he cridat amb benvolença, t’he pres de la mà i t’he format perquè siguis, aliança dels pobles, llum de les nacions. (Isaïes, 42, 4. 6)

Molts anys més tard Lluc reprèn la idea amb el llenguatge vigorós i dur del moment i respon a aquella gent que s’interroga oint el discurs de Joan quan anaven a batejar-se i es preguntaven i li preguntaven: Què hem de fer?. Les respostes de Joan, que els anomenava cria d’escurçons, eren senzilles i es referien a la justícia, a no usar la violència, a compartir, a no dir mentides i anunciava la vinguda d’un altre més fort que ell. Jesús mateix fou batejat per Joan i, sense gran cerimònia, passà desapercebut per tothom.

Ell, però, es va sentir al·ludit i corprès. Havia entès aquelles paraules impronunciades des del cel: Tu ets el meu Fill, el meu estimat¸ en tu m’he complagut. És ben comprensible que després d’aquesta revelació Jesús es retirés al desert per meditar sobre el sentit profund de la seva vida i sobre què havia de fer per donar resposta a la crida benvolent de D* i, coneixent els escrits d’Isaïes, va entendre que era Ell a qui D* prenia de la mà perquè fos aliança dels pobles i llum de les nacions.

I nosaltres què hem de fer? Primer fer cas de les senzilles recomanacions de Joan de no fer mal a ningú ni de paraula ni d’obra i després posar-nos a disposició de D*, confiadament, com un nen a la falda de la mare (Salm 131).

Sefa Amell