Reflexions a la Paraual de Déu

“Els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.”

Mantes vegades haurem escoltat o llegit aquesta promesa feta per Jesús: “Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món” (Jo 6, 51). Els jueus que l’escoltaven es posaren a discutir entre ells. Deien: Com pot donar aquest la seva carn per a menjar? Però els deixebles i seguidors de Jesús, segons l’evangelista, no diuen res: creuen malgrat no hagin acabat d’entendre quasi bé res d’aquesta sobtada promesa que, més tard, escoltarien en un sopar estrany.

I nosaltres, avui, què haurem entès? Llegim-ho novament: “El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món”. Podem entendre, doncs, que sense aquest pa nou no hi haurà vida nova, ni en nosaltres ni entre nosaltres. Aquest pa serà la seva paraula i també ho seran els signes d’una ‘presència física’ que podrem compartir i repartir.

Seran aliment que haurà de nodrir i enfortir la vida de l’esperit, aquesta vida interior massa sovint oblidada per a aquells qui de la fe en fan gairebé una devoció més que no pas una vera professió.

El signe de la presència física de Déu en el món serà Jesús. El signe de la presència de Jesús en el món serà la seva paraula i el pa i el vi de l’eucaristia. Faríem, doncs, santament si anéssim més enllà de veure-hi només un gest místic i incomprensible i l’acollíssim amb ganes, amb gratitud i amb gran simplicitat. És més que un misteri: el pa i el vi són visibles damunt l’altar. Els mirem, el mengem i el bevem com ho feren els apòstols en aquell sopar. Amb gest senzill que esdevingué, decididament, presència real i palpable de Jesús.

Ferran Aguiló