13 de juliol 2015

Editorial de Cristianisme al Segle XXI del passat mes de juny

M’agrada més ser ‘seglar’ en una societat ‘laica’ que ser ’laica’ en una societat ‘secularitzada’. I a vosaltres? Em sembla que hi ha un embolic en la manera d’utilitzar els termes laic-seglar i societat laica- societat secularitzada. La consulta en els diccionaris no m’ha ajudat gaire i m’ha confirmat que podia ser oportú parlar-ne. Perquè em sembla que el que lliga millor és seglar (aplicat a les persones que ho són) i laic (aplicat a la societat que ho és). I que és problemàtic parlar de societat secularitzada.

No m’agrada que em diguin ‘laica’ pel fet que no sóc mossèn ni monja. La societat, l’estat, són laics, jo no; jo, com que no sóc prevere ni monja, ni he consagrat de manera explícita la meva vida al servei d’una església, sóc seglar. La societat és laica perquè accepta diferents opcions religioses; em sembla una opció justa, adequada al temps actual, però no ha de significar la renúncia a la religió ni la ‘no creença’ com un tret que la caracteritza. Perquè amb això ens equivoquem dues vegades: oblidem que creure és necessari per viure, que aquest concepte no es pot limitar a la religió perquè és una vivència humana que tots compartim (cal creure per tenir un projecte de vida, per prendre compromisos, per tenir fills...); i acceptem un procés de secularització radical que ens empobreix a tot com si l´única opció racional fos donar un sentit cultural a la ‘doctrina’ deixant de banda la part espiritual, transcendent, mística… misteriosa que té.

Amb això se’ns plantegen dues fites per assumir la funció dels creients en el si d’una societat laica: recuperar el concepte de creença com un valor humà per a tothom i establir límits en el procés de secularització (que, d’altra banda, és ben necessari).

Hem dit sovint que el primer que cal fer és canviar el llenguatge (i els signes, els símbols, les manifestacions socials...) amb el qual parlem d’aquest ‘plus’ que ens fa creients religiosos a més a més de compartir altres creences ‘humanes’. Però no és fàcil fer-ho: la societat ‘parla’ ara de manera massa diferent; els joves han perdut el fil, ja no saben de què es parla quan escolten un sermó, assisteixen a la catequesi o van a missa.

Permeteu-me una anècdota. En una novel·la de A. Munro hi vaig llegir un episodi divertit, que em va fer pensar. És la historia d’un noi, bon alumne, que havia escoltat a l’escola la següent poesia, que el professor els recitava en broma:

¿Acá sol vida Mosalón Bre, Kecon Susu Blimea saña, Enlazaré nas Deyasunón Bre, Y nuez traeré daré es Tania? Però ell no s’ho prenia com una broma, perquè acceptava que la gent de l’escola diguessin coses que ell no entenia. Però va tenir una sorpresa molt agradable quan va veure el poema escrit a la pissarra. Ara sí que ho entenia!

¿Acaso olvidamos al hombre, Que con su sublime hazaña, En las arenas deja su nombre Y nuestras heridas restaña?

Eren les mateixes lletres, però la primera versió no tenia el ritme adequat, hi faltava el compàs i ell no identificava la música, el sentit.

Voleu dir que no ens passa ara el mateix? Formulem la nostra creença cristiana amb un ritme que no s’adiu al de la vida actual, posem malament els accents. És urgent marcar el compàs per identificar els nous accents que il·luminen problemes d’ara: la sexualitat, les dones invisibles i maltractades, les diferents maneres de creure en Déu, l’explotació de les persones, per retrobar aquest encaix entre les paraules i ‘música’ que dóna sentit per tal de retrobar amb sorpresa, com el noi de la història, el significat de les paraules sàvies que s’han fet malbé de tant dir-les.

I podria ser que aquesta fos una feina pròpia dels seglars; els mossens s’estimen tant les paraules de sempre, els hi donen (ells) tant de sentit, que de vegades no s’adonen de fins a quin punt s’han tornat opaques per a la gent d’ara.

Per exemple, ara celebrem el Corpus. Les catifes de flors que es preparen avui mateix en el meu poble són motiu de festa, de treball comunitari, de goig estètic …que no té res a veure amb la creença en l’eucaristia. S’han secularitzat molts aspectes de la festa del Cos de Jesús i, alhora, ha canviat ja el missatge cristià, que accentua la comunió entre les persones, la crida a compartir. Som els seglars que vivim la festa al carrer, que fem les catifes i mengem la coca a mig matí, els que hauríem de recordar els límits de la secularització: parlar de la dimensió espiritual que té la comunió entre les persones, que no anul·la la festa sinó que fa que sigui alguna cosa més i que no acabi simplement amb la lluita de flors que comença així que ha passat el mossèn amb la custòdia.

¿Com fer-ho, per a què aquest ritme de la vida postmoderna, els nous accents que proposa, ens facin redescobrir els llenguatges que ara se’ns queden foscos? ¿Com fer-ho, per a què la creença en Déu, manifestada de maneres diverses, trobi el seu lloc sense escarafalls en la societat laica, que en puguem parlar per encertar llenguatges que continuïn donant el missatge d’amor que ara, com abans, tots necessitem?

Mercè Izquierdo Aymerich