31 de juliol 2015

Defunció Maria Montserrat Saumell

Ens ha arribat la trista notícia de la mort de Maria Montserrat Saumell, monja carmelita, germana de Mn. Lluís Saumell, als 90 anys a Vic, on residia. Havia donat el cos a la ciència. A Vic se li ha fet un funeral i el setembre pregarem per ella a Sant Ildefons en la missa exequial dels dijous.

Ens unim al dolor de Mn. Lluís i li expressem el nostre més sentit condol. Que descansi en la pau del Senyor.

30 de juliol 2015

Crisis de fe, que ens du a créixer en la fe

Per «crisis de fe» sovint entenem que deixem de «creure» en les «veritats religioses o dogmes» que, en un moment de la vida ens transmeteren. Molts cristians -actualment creients- hem posat en crisis la manera d'entendre la fe que vam rebre. Durant molt de temps l'havíem entès com l'acceptació intel•lectual de veritats o dogmes. I aquesta manera d'entendre la fe, ja no ens diu res. No aporta res significatiu a la nostra vida. Més encara: ens fa nosa.

Aquesta manera, però, l'hem substituïda per una altra forma d'entendre-la. Avui hem descobert que la nostra fe és creure -confiar- en una persona, la persona del Crist. Hem descobert que la fe és un vincle personal, idèntic al que generem amb les persones que estimem: amics, parella, fills, etc. Una vivència fonda de confiança en Jesús de Natzaret, en allò que diu, en allò que fa, i que és. Aquest tipus de vivències que duen a l'amor. Vivència que neix i creix lentament en nosaltres, amb progressions i regressions, amb il·lusions, esperances i decepcions. Vivència que genera confiança. Confiança que, un cop consolidada, perdura fins i tot en els moments en què no l'entenem, segurs que finalment es farà la llum, i es restablirà l'harmonia i la pau.

La fe és una experiència pregonament humana, connatural als éssers humans. La practiquem sovint, amb moltes persones, al llarg de la nostra vida. És una experiència vital. Comprenc que Karl Ranher digués que els cristians del segle XXI, o serien «místics» o no serien. I la mística no és quelcom esotèric, o d'un altre món. És «un coneixement, d'alguna manera experiencial, de Déu», és a dir, quelcom vital, que s'experimenta en la vida quotidiana d'una persona. La fe és presència de Déu en el cor del creient (Sant Tomàs, Sant Agustí.). I «presència» és «amor». És mirada atenta i amorosa vers la persona estimada. Cura i acció per a que sigui i pugui arribar a ser tot allò que potencialment és. Presència és comunicació clara, oberta i lluminosa, com la de qui comunica mirant als ulls. És comunió (comú-unió) que no fusió. És vida. I la vida s'expressa de mil formes. Totes generen vida. És l'experiència que descriu i comunica el Crist sobre la seva relació amb el Pare, quan li diu a Felip: «Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. No creus que jo estic en el Pare i el Pare és en mi?» (Jn.14, 9-10).

29 de juliol 2015

El Full Informatiu del mes d’agost

Com es va fer l’any passat, s'ha reduït els Fulls Informatius del mes d’agost a un sol Full, que serà el mateix per als cinc diumenges del mes.

Com aleshores la decisió s’ha pres en no haver-hi informacions importants per comunicar, i també perquè deixar enllestits tots els Fulls del mes abans d’acabar el juliol per fer-ho compatible amb les vacances de tots els implicats en la seva confecció, significa un treball considerable que no compensa l’esforç.

Aquest Full d’agost mantindrà la informació de les Accions Litúrgiques de tot el mes i les Reflexions a la Paraula de Déu de cada un dels diumenges.

28 de juliol 2015

Obituaris

Aquests darrers dies ens han deixat dos membres molt estimats de la comunitat, la Maria Rosa Fornells i en Frederic Torralba. Tots dos actius durant molts anys en tasques comunitàries, la Maria Rosa va ser catequista, assistia el Casal Sant Ildefons i ajudava en la missa exequial dels dijous. En Frederic -pare del teòleg Francesc Torralba- havia estat membre del Consell Pastoral i de la Comissió econòmica. Expressem el nostre condol a les seves famílies, que ja han anunciat que el setembre pregarem per ells en la missa exequial dels dijous al vespre. Que el Senyor els aculli en el seu regne.

25 de juliol 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

Durant cinc setmanes s’interromp la lectura de l’Evangeli de Sant Marc, pròpia d’aquest any «B» per llegir quasi íntegre el capítol sisè de l’Evangeli de Sant Joan, que parla de la multiplicació dels pans i fa un discurs sobre el pa de vida. La multiplicació dels pans és l’únic miracle narrat pels quatre evangelistes; Sant Joan el presenta en un doble pla: l’un, l’històric i l’altre, el teològic, que és la seva interpretació i que ha d’ocupar la nostra atenció, que té el seu “leit motiv” que serà el contrast entre el pa ordinari de menjar cada dia i el “pa diví”.

Avui la qualitat de vida és molt important i qui més qui menys s’arrisca per aconseguir-la a fi de viure millor, tenint un cotxe marca “x”, un apartament per als caps de setmana, i..., i..., i para de comptar. Però l’home mai no està satisfet. Ni tampoc l’home no ha tingut a la seva mà una aventura més sorprenent, com la de poder fruir d’un pa diví, el cos de Déu, fet àpat seu. Hem comprès els cristians què suposa aquest Pa de vida? Crec que una majoria no. Perquè molts encara enyoren l’esclavitud d’Egipte i les seves olles de carn. La temptació de renúncia a la llibertat i de canviar el Pa de Vida i el seu compromís per una olla de carn d’esclavatge, existeix. Però una cosa és certa: sense Déu la pau no floreix, ni tampoc l’alegria, ni cap satisfacció perdurable que doni remei al problema de la immortalitat.

És Crist, que fent-se Ell mateix aliment per a nosaltres, vol saciar aquesta fam que els homes tenim de Déu i que no encertem com. Multiplicar el Pa de Vida avui, pensant amb els pobres, suposa abans de tot fer possible el miracle de l’amor. La fe i l’amor cristià ha de passar de l’Eucaristia a la realitat de la vida, sigui al carrer, a la feina, a casa, la família, etc. L’amor i la fe s’han de socialitzar, vull dir: s’ha d’encarnar en les realitats més punyents que percebem. Solament així, inserint-nos, l’acció donarà tot el fruit d’aquest Pa de Vida. Mai per mai perdem la gana. Jesús digué als deixebles: “recollim els bocins que hagin sobrat perquè no es perdi res” (Jo 6,12)

Francesc Xavier de Dou

23 de juliol 2015

Religions i esperitualitats a la plaça pública

Ramón M. Nogués va pronunciar la conferència "Religiones y espiritualidades en la plaza pública" dins del cicle "Ciencia y Religión: Neurociencias y espiritualidad", el 27 de maig, a la Universidad de Deusto, Campus Bilbao.

21 de juliol 2015

Un paradís anomenat Terra

Vivint a la Terra tens consciència que el planeta és molt bonic. Vull començar dient que no cal anar gaire lluny per descobrir indrets d’una gran bellesa. Els que no hem pogut viatjar per moltes parts del món, en els moments actuals, podem veure meravelles a la televisió a través de documentals molt ben fets, que et donen la sensació de ser-hi. I jo sempre penso: “Que n’és, de bonic!”

Els paisatges marítims, amb les costes, platges, illes són preciosos, i les muntanyes, llacs, prats, boscos són molt bonics també. Unes persones gaudeixen més amb el mar i altres amb les muntanyes, i també hi ha qui troba bonica tota la natura, sigui mar o muntanya, que és el que em succeeix a mi, ja que amb el pas dels anys, la meva sensibilitat cap a la bellesa del món va augmentant.

El Creador va fer un paradís i ens el va deixar perquè en gaudíssim i el tenim en usdefruit fins que marxem, vull dir, fins que ens morim. Hem de ser-ne molt responsables i agraïts, cuidant el nostre món, mimant-lo, protegint-lo, no espatllant-lo i permetent que continuï essent un paradís. Entenc que cada vegada hi ha més consciència ecològica i que les persones que vivim a la ciutat tenim aquest delit de sortir i anar a la natura. També ens agrada menjar productes ecològics, que sabem que han estat ben conreats i ben tractats. Hem de lluitar perquè prosperin les energies naturals i no contaminants, com són l’energia solar i l’eòlica.

18 de juliol 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

“Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”

L’Evangeli d’avui ens ve con l’anell al dit, just ara que estem pròxims a iniciar el descans estival o fins i tot alguns ja n’estan gaudint.

Jesús convida els apòstols a un lloc despoblat, a reposar una mica perquè estaven el que avui en diríem “estressats”, anant d’un lloc a l’altre predicant el missatge de Jesús a la gent, que no els deixava temps ni per menjar.

Fem nostra aquesta invitació a descansar, a parar la nostra activitat quotidiana, però, alerta!!!, no ens confonguem, que el descans no sigui només no fer res, només diversió. Ja està bé descansar i divertir-se. L’Evangeli, però, ens convida a alguna cosa més, a no ser ovelles sense pastor. No, nosaltres no estem sense pastor, nosaltres tenim Jesús, el nostre Pastor, que ens guia, i per això el descans ens ha de servir per estar més pròxims a Ell, per prendre consciència del molt que ens ha donat Déu, i amb senzillesa i agraïment gaudir-ne: Gaudir de la vida, de la naturalesa, del silenci, dels amics, de la família, del joc, de la música, de la grandesa de l’amor, i a través de tot això, gaudir, sobretot, de Jesús, d’aquest gran amic que és Jesús.

I amb Jesús ens adonarem de com som d’afortunats i del nostre compromís com a seguidors seus i que, per tant, no podem defallir en la tasca i l’esforç de seguir el seu exemple, contribuint a fer que tot canviï, a construir un món nou, sense fam, sense guerres, sense corrupció, sense atur, sense gent al carrer perquè no té on anar i sense plat a taula, un món on ningú es quedi sense el descans que nosaltres hem gaudit. Ànims, nosaltres podem si no perdem de vista Jesús. Molt bones vacances.

Maite Cura

17 de juliol 2015

«No som propietaris, sinó administradors.»

Se’ns ha confiat la col·laboració per a la construcció i el manteniment de la nostra casa comuna. Una casa que compartim i en la qual la legitimitat del bé comú passa per l’opció preferencial pels pobres. El papa Francesc dóna les gràcies de forma especial als qui contribueixen a resoldre les conseqüències dramàtiques de la degradació ambiental en les vides dels més pobres del món. I es fixa amb els joves i diu: «Els joves reclamen un canvi. Ells es demanen com és possible que es pretengui construir un futur millor sense pensar en la crisi de l’ambient i en els sofriments dels exclosos» (LSi 13).

Em demano com ens afecta tot això a nosaltres. És un moment de revisar mentalitats i comportaments. La proposta d’una «ecologia integral» és una opció valenta que afecta des de les actituds més senzilles i quotidianes fins a les grans decisions que poden prendre els Estats. El papa Francesc diu que «el canvi climàtic és un problema global amb greus dimensions ambientals, socials, econòmiques, distributives i polítiques, i planteja un dels principals reptes actuals a la humanitat» (LSi 13). Som cridats per Déu a habitar una casa harmoniosa, a preservar-la i perfeccionar-la.

Al nostre nivell més proper cal prendre consciència del deteriorament de la qualitat de la vida humana i de la degradació social. Ho expliquen determinants comportaments irresponsables que fan veure que un vertader plantejament ecològic es converteix sempre en un plantejament social, que ha d’integrar la justícia en la discussió sobre l’ambient, per escoltar tant el clam de la terra com el clam dels pobres.

Per entendre el misteri que la terra amaga, ens fixem en la llum que ofereix la fe. Ve un temps en el qual hem de cuidar molt tant la formació com la pregària. És la condició sense la qual no podríem obrir el nostre cor a Déu. La terra és una herència destinada a tots; és per això que tot plantejament ecològic ha d’incorporar la perspectiva social.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
(Del blog de Sebastià Taltavull a Catalunya Cristiana)

16 de juliol 2015

Homosexualitat: una reflexió cristiana

El teòleg Josep LLigades ha portat a terme un interessant i curós treball de reflexió i anàlisi sobre el tema de la homosexualitat i el tractament que hi dóna l’Església, que ha estat publicat al web d’Església Plural.

Tema controvertit, que genera debat que en cap cas pot ser obviat. Aquest treball de Lligades permet endinsar-s’hi en alguns aspectes.

Què diu l’Antic Testament sobre l’homosexualitat? Què diu el llibre del Levític? Què és el més significatiu del que va passar a Sodoma i Gomorra? Per què l’AT només parla de l’homosexualitat masculina i obvia la femenina?. L’actitud de Jesús: En cap dels quatre evangelis, no hi apareix cap referència a l’homosexualitat. Jesús no en parla, i això vol dir que per a ell aquest no era un tema important, però qui sí que en parla és Pau. I què diu Pau en les seves cartes? Què en diu el Catecisme de l’Església Catòlica? I què cal dir del matrimoni homosexual?

Amb l’elecció del papa Francesc com a bisbe de Roma, el tema de l’homosexualitat, que fins fa poc es considerava tancat des del punt de vista de la doctrina oficial de l’Església catòlica, ha començat a obrir-se. La petició que el papa ha fet que s’aportin reflexions sobre aquest i altres temes relacionats amb la situació actual de la família, no deixa de ser un reconeixement que és possible canviar aquesta doctrina oficial.

Cal dir, però, a més, que aquesta condició de “tema tancat” tampoc no ho era realment abans de l’elecció del papa Francesc. Si comparem les posicions oficials de l’Església fa només cent anys, amb les posicions que trobem al Catecisme de l’Església Catòlica publicat l’any 2002, hi trobarem clares diferències, de les quals parlarem més endavant. I, encara, podem afegir que, de resultes del Concili Vaticà II amb tot el que va significar de consciència per part del poble cristià de la seva adultesa i la seva capacitat de pensar pel seu compte, ha anat sorgint, en sectors força nombrosos del poble cristià, una reflexió de la qual es conclou que, des de la perspectiva de la fe, no té raó de ser el rebuig a les relacions homosexuals, i, juntament amb aquesta reflexió, han anat sorgint també grups d’homosexuals cristians que lluiten perquè la seva realitat i la seva experiència siguin assumides com a normals dintre l’Església.

Davant tot això, aquest escrit vol ser una contribució a la reflexió que entre tots serà bo que fem sobre aquest tema.

L’homosexualitat a l’Antic Testament

És molt clara la repugnància que l’Antic Testament manifesta respecte a la relació homosexual. El llibre del Levític és molt clar en aquest sentit. A Levític 18,22, dintre una llista de conductes sexuals inacceptables, diu: “No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable”. I després, en una llista de càstigs a les conductes sexuals inacceptables, a 20,13, diu: “Si un home jeu amb un altre home com es fa amb una dona, tots dos cometen una acció abominable. Seran condemnats a mort”. En tot l’Antic Testament no trobem cap més condemna formal de l’homosexualitat, però aquests dos versets resulten definitius, i no hi ha cap indici de cap canvi d’opinió. Noteu, tanmateix, que es parla clarament de l’homosexualitat masculina, i que en tot l’Antic Testament no trobem cap mena de referència a l’homosexualitat femenina. Cosa que no vol dir que no existís o que fos considerada una cosa acceptable, sinó que aquesta absència de referències sens dubte forma part de la invisibilitat pública de les dones en aquella època.

14 de juliol 2015

La Catequesi d’infants a la Parròquia de Sant Ildefons

La Catequesi d’infants és, ben segur, l’activitat més preuada en una Parròquia i és objecte de la dedicació i esforç de molts membres de la Comunitat parroquial. Certament, el futur és dels infants i dels joves i cal que aquests creixin en la fe de manera harmònica, amb la millor formació possible i que comparteixin les celebracions litúrgiques i les vivències religioses dels altres membres de la Parròquia per, així, poder formar comunitats de deixebles de Jesucrist que siguin llavor de justícia, de pau i d’amor en l’Església i en el món.

La Catequesi d’infants de la Parròquia de Sant Ildefons cerca donar als infants els elements necessaris per tal que aquests puguin anar creixent en la fe cristiana, puguin anar creant les pròpies experiències de fe i la seva adhesió al Crist, cadascú a la manera que correspongui a les seves possibilitats, a la seva edat i al seu propi moment de creixement psicològic i religiós.

Per això, podem dir que la Catequesi d’infants de la Parròquia de Sant Ildefons té uns trets que la caracteritzen:

- La Catequesi vol dir “fer ressonar” en l’infant l’experiència religiosa dels adults que l’acompanyen (pares, avis, catequistes...), fent que construeixi la seva pròpia experiència de fe. El contingut de la Catequesi, per tant, no és només un contingut doctrinal, sinó que té en compte els elements de pregar, viure i celebrar la fe, a nivell personal i comunitari.

- El recorregut catequètic no és en funció de poder rebre uns determinats sagraments. Concebem la catequesi d’infants com un procés en el qual l’infant va creixent i va assolint unes determinades etapes que li permetran anar vivint la seva incorporació a l’Església i la seva participació en la comunitat de manera cada vegada més conscient i responsable. Per això no parlem d’una catequesi de dos o de tres anys; parlem d’un procés que es desenvolupa en l’edat infantil (normalment entre els 7 i els 13 anys); al llarg d’aquest procés, l’infant rebrà els sagraments de la Reconciliació i de l’Eucaristia, en el moment que es cregui que és el més adient. En concret, tant a nivell psicològic com des del punt de vista religiós, creiem que és oportú que l’infant faci la Primera Comunió en el tercer any del seu recorregut catequètic, quan tingui al voltant dels 9 anys.

- Aquest camí de creixement en la fe no acaba amb la infància; per això la Parròquia ofereix una Catequesi de pre-adolescents i adolescents, durant la qual podran rebre el sagrament de la Confirmació i veuran la importància d’anar vivint, en el compromís per fer créixer el Regne de Déu, tot allò que van aprenent, celebrant i compartint.

Aquestes característiques defineixen la Catequesi d’infants de la Parròquia de Sant Ildefons, tant en la modalitat de Catequesi setmanal com de Catequesi familiar. Però és en aquesta darrera, la Catequesi familiar, en què es fan més paleses: els pares, molts d’ells també catequistes, són, en la família, els qui treballen els temes amb els fills, com ells també reben formació catequètica continuada i, juntament amb els seus fills, participen en l’Eucaristia, posant-se així en les mans amorosos de Déu Pare, confiant en la força i la llum de l’Esperit Sant i moguts per la fe en Crist, el Fill de Déu.

Montserrat Martínez
Directora del Servei de Catequesi

13 de juliol 2015

Editorial de Cristianisme al Segle XXI del passat mes de juny

M’agrada més ser ‘seglar’ en una societat ‘laica’ que ser ’laica’ en una societat ‘secularitzada’. I a vosaltres? Em sembla que hi ha un embolic en la manera d’utilitzar els termes laic-seglar i societat laica- societat secularitzada. La consulta en els diccionaris no m’ha ajudat gaire i m’ha confirmat que podia ser oportú parlar-ne. Perquè em sembla que el que lliga millor és seglar (aplicat a les persones que ho són) i laic (aplicat a la societat que ho és). I que és problemàtic parlar de societat secularitzada.

No m’agrada que em diguin ‘laica’ pel fet que no sóc mossèn ni monja. La societat, l’estat, són laics, jo no; jo, com que no sóc prevere ni monja, ni he consagrat de manera explícita la meva vida al servei d’una església, sóc seglar. La societat és laica perquè accepta diferents opcions religioses; em sembla una opció justa, adequada al temps actual, però no ha de significar la renúncia a la religió ni la ‘no creença’ com un tret que la caracteritza. Perquè amb això ens equivoquem dues vegades: oblidem que creure és necessari per viure, que aquest concepte no es pot limitar a la religió perquè és una vivència humana que tots compartim (cal creure per tenir un projecte de vida, per prendre compromisos, per tenir fills...); i acceptem un procés de secularització radical que ens empobreix a tot com si l´única opció racional fos donar un sentit cultural a la ‘doctrina’ deixant de banda la part espiritual, transcendent, mística… misteriosa que té.

Amb això se’ns plantegen dues fites per assumir la funció dels creients en el si d’una societat laica: recuperar el concepte de creença com un valor humà per a tothom i establir límits en el procés de secularització (que, d’altra banda, és ben necessari).

Hem dit sovint que el primer que cal fer és canviar el llenguatge (i els signes, els símbols, les manifestacions socials...) amb el qual parlem d’aquest ‘plus’ que ens fa creients religiosos a més a més de compartir altres creences ‘humanes’. Però no és fàcil fer-ho: la societat ‘parla’ ara de manera massa diferent; els joves han perdut el fil, ja no saben de què es parla quan escolten un sermó, assisteixen a la catequesi o van a missa.

11 de juliol 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

A la nostra comunitat, probablement la major part dels membres que la formem -si no tots- podem arribar a final de mes, malgrat que molts de nosaltres no siguem rics. Això ens pot fer perdre de vista tants i tants patiments de moltes persones que aquí, a casa nostra i arreu del món, viuen o malviuen sense allò més necessari i sense dignitat. I, ocupats i preocupats «pels nostres ramats» i per «recollir figues de sicòmor» podem restar ignorants a les dinàmiques del nostre món -aldea global- que generen tants i tants pobres -també en les nostres societats desenvolupades- que obliguen a tants joves a marxar de casa buscant una feina que no troben al seu país -també a casa nostra- i que arreu del món estan obligant a milions de persones a fugir de la seva terra, del seu país, de casa seva, per evitar una mort segura con a fruit de tants conflictes armats.

Si restem oberts al Senyor, ell ens donarà la «saviesa i penetració» de què parla Sant Pau. «Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim» (Efesis 1, 8). Llavors, malgrat que no pertanyem «a cap comunitat de profetes», entendrem pregonament les dinàmiques del món.

Entendrem allò que denunciava el Papa Francesc quan deia que el nostre sistema econòmic mata, i treballarem sincerament per modificar-lo. Entendrem que 'productivitat' no vol dir simplement 'rebaixar sous' fins a fer-los de misèria (mentre uns pocs augmenten més i més els seus beneficis), sinó treballar millor, generar més riquesa amb el mateix esforç i fer participar tothom d'aquesta millora.

09 de juliol 2015

Jornada de responsabilitat en el trànsit amb el lema: “La prudència, és l’experiència pel camí”

Aquest diumenge, com que s’apropa la festivitat de sant Cristòfol, celebrem, des de fa alguns anys, la Jornada de Responsabilitat del Trànsit.

Quines finalitats té aquesta jornada?

- Reconèixer i afirmar que el nostre Déu és un Déu de vida i que no estima la mort. Precisament la seva oferta de salvació és la de vida per sempre i en plenitud.

- Escoltar la pregunta de Déu: Què n’has fet, del teu germà? Què n’estàs fent, del teu germà que condueix o camina?

- Demanar a Déu el do de la prudència per no posar en perill la pròpia vida i la vida dels altres.

- Redescobrir que l’amor als altres, quan conduïm una màquina, exigeix les virtuts de l'obediència a unes normes de circulació, la prudència i l'abstinència en el consum de productes que impedeixin una bona conducció.

- La pregària i l’agraïment per tots els responsables d’assegurar l'organització del trànsit, la seva seguretat, i l'assistència, si s'escau.

- Treballar perquè les nostres carreteres i autopistes no siguin camins de mort, sinó de trànsit segur cap a les trobades familiars, llocs de treball, per cercar moments de diversió, visites, vacances...

- Conscienciar de la responsabilitat que tots tenim quan conduïm.

- Acompanyar les famílies que viuen el sofriment d’algun mort o ferit en accidents de trànsit i pregar pels accidentats i pels qui han mort en accidents de trànsit.

07 de juliol 2015

El Vaticà deixa de ser un paradís fiscal

Hi ha notícies del Vaticà que els mitjans de comunicació habituals semblen ignorar o bé hi passen de puntetes, per això he trobat interessantíssim l’article de Francesc Romeu publicat amb aquest títol en el núm. 468 de la revista FOC NOU -on podeu llegir l’article sencer- que explica el profund canvi que s’ha produït en la transformació de la banca vaticana de cara a assegurar la seva transparència.

L’1 d’abril d’aquest any el Vaticà i Itàlia van signar un acord sobre intercanvi d’informació fiscal que posa fi al secret bancari vaticà, deixant ben clarament els seus comptes al descobert de les investigacions fiscals italianes. Posa noms i cognoms de les personalitats d’una i altra banda que hi han intervingut després de moltes hores de negociació. L’artífex i protagonista d’aquesta transformació ha estat el Secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Pietro Parlin, i també el governador de la Banca d’Itàlia, Ignazio Visco. Sens dubte -continua Romeu- el Papa Francesc hi ha tingut molt a veure per tres raons fonamentals, que resumides són les següents:

1 - Donar continuïtat als canvis que havia iniciat Benet XVI com a resposta als grans escàndols sobre les finances de l’Institut d’obres per a la Religió (l’IOR), nucli dur de la banca vaticana. Recordem aquells moments de corrupció econòmica quan s’acusava les finances vaticanes de blanqueig de diners, vendes d’armament i col•laboració econòmica en activitats criminals i terroristes.

2 - Aquest va ser un dels punts claus que es va assenyalar en les sessions de treball prèvies al conclave en les congregacions preparatòries per a l’elecció del nou Papa, i també per l’informe previ de Benet XVI de cara al seu successor on mostrava la mala imatge que donava l’Església per falta de transparència.

3 - El Papa Francesc ja havia manifestat, fa temps, les seves reticències al fet que l’Església tingués un banc, dient que no era necessari ni imprescindible, i que era discutible que una Església tingués un banc, però que era totalment inacceptable que fos un banc el qui tingués una Església. Francesc vol aconseguir “que tot el que es faci es pugui explicar”, o, al contrari “que no es faci res que no es pugui explicar”.

Paral·lelament l’IOC en els darrers temps ha tancat prop de tres mil comptes sospitosos, algun d’ells ni tan sols eren nominals, sinó que eren comptes numerats, justament per mantenir l’anonimat dels seus inversors i el secret dels seus fons.

Amb aquests acords signats, segons Romeu, tots els ciutadans o institucions que tinguin un compte obert a l’IOR, però que siguin residents a Itàlia, hauran de pagar impostos a Itàlia pels rendiments financers obtinguts. A més els acords contemplen que es pugui fer amb efectes retroactius, des de l’any 2009, permetent als usuaris de la Banca Vaticana poder fer “una declaració de renda d’autodenúncia”, amb una molt lleu i benèvola sanció econòmica, però sense cap efecte penal.

En resum, un magnífic article que demostra que la reforma estructural del papa Francesc avança a poc a poc, però amb pas decidit. Des de l’inici del seu pontificat la seva paraula ha estat molt ben rebuda a l’Església i en àmbits molt diferents, però s’ha arribat a especular que amb paraules no n’hi ha prou, que calen fets. Doncs bé, aquí tenim la prova que anem per bon camí. Ara tenim posada l’esperança en el proper Sínode de Bisbes on s’han de dirimir qüestions cabdals per a les famílies, o més ben dit per a les diferents formes de famílies existents.
Josep Maria Lari

04 de juliol 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

Sabran tanmateix que tu ets un profeta...

No deixa de ser sorprenent i meravellós pensar que al llarg dels segles, dels mil·lennis, els humans ens hàgim sentit cridats a traspassar límits, comoditats, certeses, per avançar en la recerca, per intentar expressar inefables, per acostar-nos a la veritat sobre nosaltres mateixos. Hi ha hagut persones singulars que han sentit una crida especial: desvincular-se personalment del grup per interpel·lar, qüestionar, i apel·lar a l’essència, a l’autenticitat, a la consciència més profunda. N’hi ha fins i tot que han gosat parlar de Déu.

Als grups humans no els agrada que un dels seus se’n desmarqui, no segueixi els corrents gregaris i voluntàriament deixi de ser “dels nostres” (per què no fa com tothom?) És difícil ser profeta en casa pròpia, perquè implica necessàriament haver-se’n allunyat prou per tornar-hi diferent (Què ens explica ara aquest? No és el fill d’en Pep i de la Marieta que coneixem de tota la vida?) Incomoda que un individu surti del ramat, de les pautes de vida i de convivència a les quals qualsevol grup s’acomoda, perquè palesa que es poden traspassar fronteres, que es poden transgredir normes, que es pot pouar d’altres fonts. Es desmunten seguretats i poden obrir-se escletxes, i això decididament crea suspicàcies i genera animadversions.

Amb tot, aquell que es vol portador d’una veritat, el qui se sent sostingut per la força d’un missatge alliberador, no busca complaure. Se sap universal en la seva singularitat i els altres poc o molt li ho reconeixen, perquè, poc o molt, s’hi reconeixen. La gràcia del profeta, del savi, és que no pretén substituir unes certeses per unes altres sinó que convida a descobrir, a desvetllar, a desembrossar. El qui gosa parlar de Déu no pot fer-ho amb supèrbia.

Igualment, els qui ens volem fills d’un pare bo, no podem desvirtuar-ne l’ensenyament i el llegat amb gestos ostentosos i demostracions de falsa bondat. Mantinguem íntimament el fil finíssim de la nostra filiació; de ben segur que això ens ajudarà a sentir-nos forts per encaminar les nostres accions cap al bé.

Helena Cots

02 de juliol 2015

Colònies d’estiu de l’Esplai Sant Ildefons

L'Esplai Sant Ildefons té programades per tots els grups, de l’11 al 22 de juliol (ambdós inclosos), les següents activitats:

Bufanúvols (de 6 a 8 anys): Estada en una casa de colònies a Sils (La Selva).
Trencapins (de 9 a 11 anys): Acampada en un terreny de Capolat (Berguedà).
Mowglis (de 12 a 13 anys): Acampada en un terreny a 13 Km. de Figueres (Alt Empordà).
Xerpes (de 14 a 15 anys): Ruta del GR-92 per l'Alt Empordà (de Figueres a Llançà).
Apostrofats (de 16 a 17 anys): Ruta amb bicicleta per l'illa de Menorca.

Els desitgem a tots que gaudeixin d’aquesta experiència que significa trencar la rutina del dia a dia del curs i que puguin veure complerts els seus objectius.