15 de març 2015

Reflexions a la Paraula de Déu

“Tant va estimar Déu el món que va donar el seu Fill…”, Jo, 3,16

Un esclat meravellós de Déu, en el seu amor als homes, fills i filles seves. Les cròniques del pecat i de la infidelitat de l’home a Déu, tenen el seu paral·lelisme amb l’amor i el perdó de Déu vers aquest. Tots nosaltres responem a Déu o bé amb la fe o bé amb la incredulitat, però solament el qui creu en el Fill de Déu no serà condemnat. Fe o incredulitat són presents en la història humana, tots dos són objecte de l’avançament d’un judici definitiu de Déu i també el criteri darrer de la salvació. Crist ha estat aquest signe fidel i gratuït d’amor i tendresa de Déu, sagrament de la seva constant compassió i misericòrdia amb tots els pecadors, i cap home pot atribuir-se cap mèrit propi, però sí el desmèrit que el desacredita com a persona i com a cristià. Estem salvats per pura gràcia i per mitjà de la fe, perquè tot és un “do” de Déu; les nostres obres no compten per res. El manament de Déu, el més important, el d’estimar, ens ha precedit. Ha estat ell el primer de portar-lo a terme. Amb paraules i obres que l’acrediten a bastament.

Déu no pot menys que estimar, ja que tot Ell és amor i vol que siguem feliços de veritat. Alerta, doncs, perquè ai de nosaltres si no reaccionem davant la indiferència o la rutina! Sortim de l ‘olla on es couen els pecats però sense caure en les brases de la psicologia per explicar el que no és explicable del mal que fem o del bé que deixem de fer. El secret dels homes que estimen rau en un cor que batega més i millor quan sap acceptar i acceptar-se, perdonar amb generositat, quan comprèn, quan lluita per la pròpia conversió que mai no estarà closa del tot. És per aquest motiu que mai no podem deixar de pregar i l’Eucaristia celebrada i viscuda comunitàriament ens ha de permetre d’avançar tot aprenent que buscar el bé de l’altre amb preocupació i ocupació és d’alguna manera fer brillar més clarament els ulls amorosos del Pare, ric en l’amor paternal, maternal i fraternal de tota criatura.

Francesc Xavier de Dou