Reflexions a la Paraula de Déu

El desert i la Quaresma

El discurs sobre l’analogia entre el desert i la Quaresma ens el coneixem prou bé: la cerca d’un cert aïllament de la vida mundana i el retrobar-se amb un mateix a través del recolliment i del silenci, potser també, de la pregària i les privacions voluntàries, per preparar-nos i ser capaços de viure la rememoració dels últims dies de Jesús i la Pasqua amb consciència plena.

Rellegint alguns dels comentaris de l’edició de la Bíblia que manejo, m’adono que potser tenia el desert una mica idealitzat: la solitud que permet la introspecció, la brisa suau portadora de missatges clarificadors, l’obertura a la contemplació... , però resulta que no, resulta que el desert bíblic és el regne del neguit, que és ple d’animals feréstecs, serps i escorpins, dels quals convé defensar-se (perquè ens poden cruspir vius, intueixo...); també és “residència del diable i d’esperits malignes”, diuen les notes de la meva Bíblia... Aquella interpretació idíl·lica del desert em portava a pensar la Quaresma com un procés d’introspecció plàcida, la qual ben aviat havia de permetre identificar temptacions i idolatritzacions també, per altra banda, prou reconegudes (els diners, el prestigi, els tics de classe, el viatge de l’estiu..., petits vedells d’or que alimentem cada dia amb el nostre temps, les nostres capacitats i el nostre esforç); i, havent-les identificat, objectivitzat, ens les arrancaríem fàcilment del subjecte pensant que som (almenys durant uns dies).

Certament es tracta d’un pensament fals que podríem dir que parteix d’una doble falsedat: per una banda, la il·lusió que hom es pot fer el desert a la seva mida (a la mida de les seves creences, a la mida dels seus desitjos, de les seves necessitats, del seu calendari), i, per altra banda, la pretensió que el desert, amb tots els seus malignes, és fora d’un mateix.

Savis de totes les tradicions i de tots els temps ja ens n’han parlat de les il•lusions falsejadores i d’aquest ser-ho tot en un mateix (i alhora ser no-res), d’aquest camí d’introspecció necessari, no pas plàcid, per prendre consciència de “ser”, al marge de les nostres circumstàncies, i trobar-hi serenor.

Com a Jesús, hi ha una força que ens empeny a encarar allò que som, a conèixer les nostres limitacions i a defugir les autocomplaences. Viure amb plenitud passa per una certa depuració i els “inventors” de la Quaresma eren d’aquests savis que ja ho sabien.

Helena Cots