Les celebracions comunitàries d’Advent del Sagrament del Perdó tindran lloc::
- Dimecres dia 17: a les 12 del migdia i a les 8 del vespre.
- Divendres dia 19: a les 9 del vespre.
Tot seguit tenim la revisió de vida per preparar la celebració del Sagrament del Perdó a nivell personal.
Jesús camina sobre l’aigua: una bella imatge per expressar el seu domini sobre el mal. Els seus deixebles són pescadors i saben prou del perill del mar quan les ones s’encrespen i sacsegen, amb força, el llagut. No li han vist bé la cara i tenen por. Abans ell ‘havia pujat tot sol a la muntanya a pregar...’ Pregar, en aquest cas, podria voler dir cercar l’èxtasi i contemplar la grandesa i la bondat del seu Pare, el nostre Déu. I això donaria sentit a la seva ingravidesa: no camina, sura, com diem de qualsevol humà que no toca de peus a terra quan el seu pensament l’ha alliberat de tot allò que el fa feixuc i lent. I l’evangelista diu que els deixebles ‘es posaren a cridar de por’. Ells? Uns homes que ho sabien tot d’aquell petit mar?
- Visc amb fe la meva vida o només sóc una persona creient? :: Penso alguna vegada en qui crec o en què crec? :: El fet de creure, canvia la meva manera de ser envers els qui m’envolten? :: Em molestaria molt si em diguessin que solament ens sentim creients quan ens trobem a l’església? :: Puc entendre que la pregària és o hauria de ser necessària i constant? :: Ja ho sé tot de Déu o més aviat Déu és encara el gran misteri de la meva fe? :: Davant el misteri de Déu, em sento un xic incòmode i li tinc por?
‘Sóc jo, No tingueu por!’ Potser són aquestes les paraules que avui haurien de ser el centre de la nostra celebració. Som porucs, i tenim por també de Déu. I el pitjor és que, molt sovint, massa, aquesta por, inconscient o dissimulada, allunya Déu de la nostra ment i de la nostra vida. ¿Com podríem desitjar la seva presència si, fins en la nostra relació amical, no gosem anomenar Déu manifestant la nostra sort de creure-hi? És per timidesa, per por de fer el ridícul? No, som bona gent. El que passa és que mai no trobem el moment de tancar els ulls i, en silenci i confiança, sense ni bellugar els llavis, dir: Gràcies: en vós, Déu meu, sí que puc confiar. Aquest gest només, podria ser inici d’una segura i feraç vida espiritual.
- Vacil·lo? Desconfio? No hi ha en mi un xic més de llum que aquieti el meu neguit? :: Ni la meva fe avial no em retorna la pau? :: Potser si, amb veu molt baixa, repetís sovint: ‘Coratge! Sóc jo. No tingueu por!’ no veuria les coses d’un altre color? :: Demano coses a Déu o bé cerco Déu perquè em parli? :: Sé que, malgrat no pugui canviar el meu entorn, jo puc canviar la influència d’aquest en la meva vida? :: Els sagraments donen nova vida. Els rebo amb aquesta certesa o els ‘practico’ com un tribut salvador?
Una altra imatge corprenedora: ‘Jesús estengué la mà i va agafar Pere!’ La tempesta amainà i tot d’una retornà la pau al bot. No preguntaren a Jesús com ho havia fet ni tan sols, crec, posaren esment a la indicació de Jesús: ‘Home de poca fe! Per què has dubtat? No, ‘es prosternaren davant d’ell i exclamaren: realment ets Fill de Déu’. Entengueren que donar la mà és un signe diví i per això l’adoraren. Davant de Déu podem fer el sord, però fer-nos el cec seria fer el ridícul. Avui és l’evangelista Mateu qui dibuixa aquesta imatge entenedora i tendra. Demà serà un altre evangelista qui ens mostrarà les fineses de Déu. Això si a casa nostra, en un lloc visible i topadís, hi roman sempre la Paraula de Déu, l’Evangeli.
“Si Déu existís, seria una bona ajuda” (Woody Allen). Què en penso d’aquesta sentència? :: Busco la presència de Déu? La sento? La valoro? La visc? :: Crec fermament que donar la mà als germans, pobres o rics, és ‘EL gest diví’? :: Considero imprescindible tenir els Evangelis a casa? :: Quan vull pregar, mai no sento la necessitat de repetir, sadoll d’admiració: ‘Realment ets Fill de Déu’, com feren els seus deixebles? :: És només avui o cada dia que em sento perdonat? :: Jo vull viure perdonat i perdonant?
Fa 1 dia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada