Reflexions a la Paraula de Déu

Commemoració de tots els fidels difunts

La litúrgia ens porta avui a fer memòria de tots els fidels difunts. M’han omplert de goig les paraules de fe de Job: “Jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu, veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d’un altre” (Job 19, 25-26). Paraules que lliguen amb l’evangeli de Sant Joan que diu: “que els vostres cors s’asserenin, confieu en Déu, confieu també en mi. A casa del meu pare hi ha lloc per a tots...” (Jn 14, 1-2).

I què millor que donar-ne gràcies en l’àmbit d’una eucaristia en la que fem memòria de la passió, mort i resurrecció del Fill de Déu i germà nostre. La nostra ciutadania darrera és la del cel. (Fl 3, 20). Aquí hi som de pas i saber que no anem al no res, al buit absolut, sinó a la plenitud d’una vida nova transformada és tot un repte i un anhel a aconseguir.

La referència omnipotent del Senyor al qui servim i estimem està fixada en la seva resurrecció. Crist, el meu cap, i nosaltres per la seva gràcia membres del seu cos, que per la participació de la fe i els sagraments esperem un idèntic destí. No hi ha res més cert a la nostra vida llevat de la mort. El trencament amb la nostra existència terrenal i del que coneixem ens fa basarda perquè passem a una dimensió desconeguda. Creients i no creients afrontem l’escàndol de la mort amb la diferència que els qui tenim fe, l’esperança i la confiança rau en el nostre Déu misericordiós.

Un dia per pensar que la tristesa i la nostàlgia no tenen lloc, més enllà de la limitació humana, i sí que la té l’esperança que expressa i continua la comunió de tots els sants, que ahir vàrem celebrar. La vida veritable no tindrà més d’un fi i la fita per la que tots ens cal lluitar des d’ara és viure amb Déu, que ens vol ressuscitats.

Francesc Xavier de Dou