Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


13 de novembre de 2014

Moments de fragilitat per MªTeresa Quintana

Permeteu-me unes quantes reflexions sobre els moments que m’han tocat viure.

Què difícils i alliçonadors són els moments pels quals passem totes les persones quan tenim un accident o una malaltia i això ens redueix a una quietud o a una parada obligatòria en les nostres vides tan plenes, tan ocupades malgrat estar jubilades!

Avui dia s’ha adoptat el leitmotiv que anem repetint constantment: “Vaig tan ocupada que no tinc temps per a res.” Tenim una necessitat imperiosa d’ocupar-nos a qualsevol edat per no sentir-nos mai desvagats ni poc productius. Veig el cantó bo de l’ocupació, sempre que trobem espais de calma, que no ens han de fer por, i sapiguem estar sols per anar al nostre interior, que sovint el tenim oblidat, sempre pendents de l’exterior, que ens forneix constantment novetats i moviments, enganyant-nos amb la sensació que això és viure de veritat. I quan vivim nosaltres en una certa soledat per fer autoconeixement, creixement personal, meditació i altres coses, sense deixar-nos envair pel soroll i el moviment constants? I a mi que m’agrada garlar també gaudeixo amb la solitud, el silenci i la interiorització.

Tornant a l’encapçalament, el fet de sentir-nos fràgils, petits i desvalguts ens pot produir inquietud, malestar, perquè el nostre ego, que creixia i procurava anar segur per la vida, de sobte ha d’acceptar la realitat de petitesa i dependència dels altres que no podem oblidar mai. Això produeix dolor fins que no ho acceptes de tot cor, i precisament és el que et fa créixer i entendre profundament la vida.

Aquestes parades, en el meu cas, que sóc creient, m’enriqueix l’espiritualitat, perquè quan prenc consciència de la fragilitat i finitud del meu cos, entenc que he d’enfortir el meu esperit i trobo consol en la pregària ben feta, en la meditació i silenci interior, i en el fet de pensar que no tot depèn de mi com em deia el meu ego, sinó que depenem d’Aquell que ens ha creat i que no podem oblidar. Altrament, et trobes molt perdut i sense eines quan arriben les dificultats i sol amb la teva petitesa. La fe il·lumina la foscor.

Jo he passat l’experiència de diverses aturades per accidents i malalties, sempre molt dures al principi. Però penso que he de fer la lectura de rebre-ho com un aprenentatge, una lliçó per créixer i, per què no, com un regal. Ara penso en la meva patrona, Santa Teresa d’Àvila, de qui enguany celebrem el cinquè centenari del seu naixement, i que va ser una dona amb una salut molt fràgil per diferents motius, que va patir molt, i això li feia dir dirigint-se a Déu: “No me ames tanto Dios mío”, entenent que les proves que li arribaven eren un regal per créixer i enfortir-se.

Aquest raonament em porta a la falta de memòria que patim la majoria de la població que ha superat els 60 anys. Hem acumulat molts coneixements intel·lectuals al llarg dels anys estudiant i llegint, i això és bo i ens han obert portes, però ara arriba el moment de fer-nos humils i acceptar aquesta fragilitat de la qual parlàvem per assumir el pas del temps, que ens deteriora, i saber viure sense tants coneixements, però enfortint l’esperit. Sento gent gran com jo que em diuen: “No vull llegir gaire, perquè després me n’oblido.” En canvi, el meu pensament és no donar tanta importància a la memòria i gaudir més del present quan llegeixo. És veritat que no podré fer la presumida davant d’altres persones citant i explicant el que he llegit, però aquí torna a entrar en joc la humilitat, deixant per als més joves la capacitat que ells tenen i que nosaltres hem perdut. Passen els anys i anem perdent, però jo penso que també anem guanyant moltíssim si entenem el pas de la vida i les lliçons que ens vol ensenyar. Una d’elles és ancorar-nos al present, que és el més valuós, i de savis saber-lo viure.

Aristòtil deia que havíem de ser agraïts amb la vida i amb el dolor també, perquè era font d’aprenentatge.

Procuro aprendre d’aquests moments difícils i aprofitar-los per enfortir l’espiritualitat, que és la que m’ajuda a trobar la pau interior i la felicitat.

Mª Teresa Quintana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada