Aprenguem de la Història. L’elecció del nou bisbe de Barcelona

El dijous 19 de maig de 1966, festa del Corpus, prenia possessió com a bisbe coadjutor de Barcelona el Dr. Marcelo González Martín, fins aleshores bisbe d’Astorga. El nomenament de Don Marcelo va anar envoltat de molta polèmica. Ha quedat en la memòria històrica de tots la campanya de “volem bisbes catalans”. Campanya organitzada per laics i preveres que manifestaven la seva protesta, no tant per la persona escollida, sinó que els responsables del nomenament no haguessin tingut en compte les circumstàncies que es vivien en aquell temps a Catalunya.

El 1966 el país, i de retruc molts moviments eclesials, estaven en plena ebullició. Com a fets significatius, no els únics, aquella primavera tingueren lloc dos esdeveniments on l’església de Barcelona en fou protagonista: la manifestació de capellans de l’onze de maig i la creació del sindicat lliure estudiantil al convent dels caputxins de Sarrià, “la caputxinada”.

A la Santa Seu, i més en concret en el Papa Pau VI, hi havia preocupació per encertar l’elecció de la persona que havia de substituir l’arquebisbe de Barcelona Dr. Gregorio Modrego Casaus.

Segons sembla, Mons. Antonio Riberi, Nunci Apostòlic d’Espanya, proposà a Pau VI Don Marcelo González, tot atenent a les seves qualitats personals. Don Marcelo era un home bo, religiós, bon orador, i que essent canonge a Valladolid havia manifestat sensibilitat social, promovent tot un seguit d’iniciatives a favor dels que no tenien habitatge, i altres accions. El que no tingué en compte el Nunci era que a Barcelona, Catalunya, es vivia una problemàtica diferent de les Castelles. Aquí la sensibilitat no era només la de promoure ajudes per als més necessitats, sinó que hi havia un desig, i conseqüentment tota una lluita, per les llibertats polítiques, sindicals, i una gran reivindicació per recuperar la cultura i la llengua. Fets que Don Marcelo, per tarannà, formació i procedència no acabà d’entendre.


Aquesta dissonància fou el motiu de moltes tensions. Don Marcelo patí molt a Barcelona, i sense ell pretendre-ho, va fer patir molt. Em sembla que seria injust no reconèixer que Don Marcelo s’esforçà i posà els seus millors talents per ser un bon bisbe. A ell se li deuen algunes realitzacions notables, que encara perduren entre nosaltres. Per posar dos exemples: la residència sacerdotal de sant Josep Oriol, on hi destinà diners que li havien donat a ell personalment, i la creació de la Facultat de Teologia de Barcelona. També volgué ser equànime al moment d’escollir els bisbes auxiliars. El seu criteri al moment d’escollir-los fou que fossin ben acceptats, encara que algun d’ells no fos de la “seva corda”. Encarar la crisi que es vivia en el Seminari de Barcelona promogué una renovació pastoral, amb la seva pastoral de “pastores del Pueblo de Dios”. Malgrat aquesta bona voluntat, el seu pontificat entrà en un camí sense sortida.

L’Abat Brassó ens ha deixat memòria d’una conversa que ell va tenir amb Pau VI, qui li va reconèixer l’error d’aquest nomenament.

Ara, mig segle desprès, ens trobem també en un moment de canvi. L’actual Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, el dia 29 d’abril complia 77 anys, això vol dir que fa dos anys que ja ha presentat la seva renúncia. És inevitable que hi hagi notícies, més o menys fundades, sobre qui l’ha de substituir, i que algunes d’aquestes notícies siguin preocupants. No tant per les qualitats personals i religioses del que, segons diuen, pot ser el nou bisbe de Barcelona, sinó perquè hi ha raons fundades que com va passar l’any 1966 no estigui en condicions d’entendre tot el que en aquests moments es viu a Catalunya.

Tant de bo que no oblidem la història. Ara l’Església és molt més feble que en temps de D. Marcelo, i el seu prestigi molt més baix. Seria un gran error que no es tingués en compte en l’elecció del nou bisbe tot el que s’està couen en la societat catalana.

Personalment no desitjo ni un bisbe sobiranista, ni un d’unionista, sinó un home de Déu, i amb qualitats humanes, perquè en aquests moments que hi ha tantes i variades sensibilitats en la nostra societat, pugui ser una persona de comunió eclesial, i amb sensibilitat espiritual pugui acompanyar a tots, orientar i sense cap mena d’hipoteques pel seu passat sigui pare i pastor de tots.

Josep m Jubany