En qualsevol camí sempre hi trobarem Jesús. Entre Samaria i Galilea deu leprosos, de lluny estant perquè no s’hi poden atansar, criden Jesús. Han sentit parlar d’ell -li diuen ‘mestre’- i li demanen que es compadeixi d’ells. Eren deu, diu l’evangelista, deu marcats per la mateixa impuresa del seu horrible mal, apartats del culte i de la relació habitual amb els humans. Eren maleïts i obligats a viure lluny dels poblats. ’Tingues pietat de nosaltres’, criden, i Jesús els escolta. Mai no fa el sord. Però hauran de confiar en ell: ‘Aneu a presentar-vos als sacerdots’, els diu Jesús. I mentre hi anaven, es varen sentir curats. Havien confiat i varen creure. La confiança els ha salvat! No oblidéssim mai el valor i la força de saber confiar!
- En el camí de la meva vida, en el meu petit món, busco Jesús intencionadament o bé espero trobar-lo casualment? :: Quan estic malat, crido el metge o ... ? :: Sóc conscient que necessito Jesús o bé sóc dels qui pensen que ja me’n sortiré tot sol? :: És possible que no sigui conscient del meu mal o que no el vulgui reconèixer? :: És possible que tampoc no vegi les necessitats dels germans? :: I si sóc un malalt, espero guarir-me amb pregàries casolanes o bé amb la presència i la força de l’únic que em pot curar?
Tot i que adoraven el mateix Déu, els jueus i els samaritans, per motius religiosos i polítics, sempre mantingueren una relació hostil. Sembla que el Nou Testament se’n faci ressò i insinuï que els jueus són més obstinats que no pas els samaritans a qui sovint Jesús posa com a exemple de més simplicitat i de bonesa. L’envaniment i l’orgull són mals companys en el camí de la convivència i de la fe. Només un dels deu leprosos va tornar enrere quan es contemplà guarit. I l’evangelista observa: ‘aquell home era samarità’. Ara, prosternat amb el front fins a terra, amb actitud de reconeixement i d’adoració, dóna gràcies a aquell en qui hi ha vist Déu. Ah, si contempléssim sovint en la pregària, cada dia, aquest instant!
- Miro amb recel aquells qui honoren Déu d’una manera diferent de com jo l’honoro? :: La meva fe em fa senzill i bondadós o miro el meu entorn amb recel? :: En la meva pregària dedico més temps a demanar favors o a donar gràcies dels molts favors que ja he rebut? :: Veig Déu al meu entorn o només em veig a mi? :: Convisc amb la paraula de Déu escrita en l’evangeli? :: No és en l’evangeli on realment Déu ens parla i ens ensenya? :: Quan prego sé, escolto i crec tot el que dic? :: Em veig hostil?
‘¿No eren deu, els qui han quedat purs? ¿On són els altres nou? ¿No n’hi ha hagut cap altre que tornés per donar glòria a Déu fora d’aquest estranger?', pregunta Jesús. El samarità ara portarà en el cor i en el pensament la doble finesa d’aquell en qui va reconèixer la bondat de Déu. Sí, i també el samarità fou l’únic d’aquells deu que sentí les paraules del mestre: ‘Aixeca’t i vés-te’n: la teva fe t’ha salvat’. Abans guarit i ara reconegut i gratificat. Perdríem molt si, reconeixent els favors de Déu, no reconeguéssim també la força salvadora i el do preciós de la nostra fe. El temor, el dubte, la por, fa que busquem en Déu l’esperança i la certesa d’ésser estimats amb Amor diví! Quina sort de saber-ho i de creure-hi!
- No crec que l’agraïment ens dóna pau i felicitat? :: Seria feliç sense la certesa de sentir-me perdonat cada dia i en tot moment? :: Podria contar quantes vegades al dia dic: gràcies, Déu meu? Molt poques, oi? I potser més amb la boca que no pas amb el cor? :: Mai de la vida no s’han humitejat els meus ulls mentre donava gràcies a Déu? :: Reconec la meva fe com un gran do i sento la necessitat de creure i de dir: la meva fe m’ha salvat? :: Oi que si mai no ho dic corro el perill de mai no creure-ho?
Fa 2 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada