Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


23 de juliol de 2013

Tot fent camí

Fa pocs dies que ens ha deixat Maria Àngels Santomà que va portar la seva malaltia amb una gran enteresa fins al final. Tenia sempre una alegria que contagiava a tots els que la coneixíem. El millor homenatge que li podem fer és publicar aquí aquestes paraules escrites per ella al blog grupvertex.cat.

El dijous dia 25 en l’Eucaristia de les 8 del vespre pregarem per l’etern repòs de la seva ànima. Descansi en pau.

Per què el dolor?
El títol ja mostra la meva preocupació davant l’interrogant del dolor. Aquest pensament em remet a un poema de Màrius Sampere, amb qui comparteixo el dilema intern de voler entendre per què ens toca patir tant. Era això necessari per formar-nos com a persones? O és una voluntat arbitrària del déu sense que nosaltres puguem copsar-ne el motiu? Aquesta és una mostra del text del poeta.

 
Pare, el dolor

Pare, el dolor no calia.
El que volies sentir dels nostres llavis,
t’ho hauríem dit millor sense sanglots,
la teva casa llunyana
l’hauríem trobada, també, només pujant.
La llum de la finestra eterna
rere la qual llegeixes desvetllat, per esperar-nos,
el llibre dels nascuts,
era prou resplendent dalt del turó i la nit
perquè ens desviéssim mai
i t’arribéssim al cercle màxim
amb la puntualitat del sopar exacta de la mort.
No, Pare, el dolor no calia

Per què passen les coses quan sembla que ho tens tot controlat i que més o menys omples els buits amb reflexions, silencis i lectures enriquidores? A mi m’ho semblava així. Creia que portava una vida bastant ordenada i que les meves ànsies interiors, les meves curiositats les podia omplir amb mil activitats que m’agradaven. Em quedava molt món per aprendre. L’etapa que vaig poder anar a la universitat la recordo com una època meravellosa; el meu interior es despertava a noves sensacions, a nous coneixements i s’anava enriquint a poc a poc, és com si per dintre de mi corregués una nova saba que anés penetrant cada racó del meu cos. Aquest petit trajecte el vaig fer amb una amiga més gran, ara morta, que va ser una guia per a mi. El seu mètode tan minuciós, tan ordenat i tan obert a tot em va anar menant a un estadi joiós per a mi, a una sensació cap a un camí de plenitud. Em semblava un traçat immens, infinit.

També tenia el meu espai per pensar en els altres i dedicar unes hores a la setmana per ajudar una mica -tot a petita escala, jo sóc així, reconec que poca cosa- i col·laborar amb alguna organització de suport a la gent sense llar.


Les situacions, però, canvien sobtadament i comences a tenir la sensació que aquest camí que semblava marcat per a tu se’n va a baix. Ja no pots dedicar-te a allò que et semblava tan important i únic, t’adones que tens al teu costat persones que et necessiten i que tot aquell temps que podies dedicar a l’obertura al coneixement, a la feina fora de casa, l’has de dedicar a tenir cura de les persones que requereixen la teva ajuda. Ja no pots pensar gaire en tu, en el teu plaer de conèixer i has d’esmerçar el teu temps a procurar, amb mil mètodes diferents, que la persona que estimes es deteriori al més lentament possible. L’esforç ha d’anar dirigit a frenar la malaltia. I això, moltes vegades, amb molta feblesa, amb desànim davant la comprovació que, per més que posem la nostra voluntat, les malalties avancen, fan el seu curs.

I quan et penses que vas pel camí correcte, tot i veure que és un camí difícil, carregós i ple d’entrebancs, de vegades et veus malament i comproves que pot venir encara una etapa més difícil. I ve. I l’afrontes com pots. Saps que et tocarà travessar una regió desconeguda, mai pensada. Ara et toca a tu també assumir una situació difícil en tu mateixa, una experiència nova, afegida a la que et semblava tenir en certa mesura sota control. I et sents diferent, com si el teu interior fos un desconegut que no poguessis controlar, ja no et reconeixes a tu mateixa. I has d’aprendre a travessar una regió desconeguda que farà canviar la relació amb els altres i amb tu. Et sembla que, encara que molta gent ha patit mals espantosos, en tenim una mostra amb els clàssics grecs i amb els personatges de la Bíblia com Job i Jesús, el teu malestar i patiment és únic, unipersonal i t’hi vols rebel·lar en contra. Tot és inútil, però. Saps que per més que facis ho has de passar. Ara cal una visió més positiva i realista de la situació.

Sovintegen els comentaris alliberadors del mal i el dolor, com si fos catàrtic, com si amb ell n’haguéssim d’aprendre molt. Jo no ho considero així. El trobo degradant i penso que podem aprendre a viure no necessàriament a través del patiment. Estic d’acord que calen moments i situacions tergiversadores, no felices; aquestes són necessàries perquè altrament com podríem destriar i copsar els moments de felicitat? Ja sé que també hi ha graus de patiment i d’angoixa. Però qui pot determinar el grau de malestar de cadascú? Per sort l’alleujament ve donat per l’amnèsia, l’oblit dels moments més crus i difícils. Aquí l’ésser fabrica una mena de cuirassa protectora que l’empara davant les situacions dures, és com una mena de buit que l’ajuda a afrontar una nova situació perillosa.

No tot és negatiu, però, cal estar prou desperta per estar atenta a valoracions molt positives. En un estat sofrent, es descobreixen i es valoren persones, moments, accions que en un estat de benestar temporal no s’havien mesurat i observat en la seva veritable apreciació. Reconeixem al nostre voltant éssers amb una gran tendresa, humanitat, amb una gran capacitat d’ajuda, estimació i companyia que ens havien restat celades per la nostra pròpia estultícia humana. S’aprèn a estimar els petits moments i actes que ens semblaven efímers, poca cosa. Mai de la vida, potser, no ens havíem parat a pensar en la quantitat de persones que ens estimen i que tenim al nostre voltant i de la sort que tenim de poder comptar amb elles.

Maria Àngels Santomà - juliol 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada