CATEQUESI SOBRE FESTIVITATS LITÚRGIQUES

Durant el temps de Pasqua, Anton Ramon Sastre va impartir unes conferències sobre el significat de les narracions de les aparicions a l’evangeli de Sant Lluc i sobre el sentit de les festes de l’Ascensió i de la Pentecosta dintre de l’any litúrgic. Oferim un resum d’aquestes reflexions.

LA FESTA DE L’ASCENSIÓ (primera part) Anton Ramon Sastre

La narració de l’Ascensió de Jesús (Lc 24, 50-53; Mc 16,19-20; Fets 1,9-12) ens ajuda a aprofundir el Misteri de la seva Pasqua. És una festivitat que, al llarg dels segles i segons les diferents tradicions cristianes, s’ha celebrat en diferents moments de l’any. A algunes esglésies orientals se celebrava el mateix diumenge de la Resurrecció; en altres, la trobem unida al diumenge de la Pentecosta. La litúrgia romana la va fixar als quaranta dies (Fets 1, 3) després del diumenge de Pasqua (dijous) i, finalment, per raons pastorals, la traslladà al diumenge que precedeix el diumenge de la Pentecosta.

La narració de l’Ascensió explicita la nova realitat del Crist. Ell és el Vivent, el que viu amb Déu per sempre més, el que ha estat glorificat, el que ha estat enaltit, el que ha estat justificat per Déu, el que definitivament ha quedat transfigurat com a primícia d’una nova creació, i el que es manifestarà obertament al final de la història com el que dóna la vida a tota la humanitat.

Però la narració de l’Ascensió assenyala també un abans i un després per als seus deixebles: se’ls fa palesa l’absència física de Jesús, ell no tornarà a asseure’s amb ells a taula fins que no es retrobin en el Regne, i no els tornarà a donar personalment cap més instrucció. Aquesta absència física de Jesús coincideix amb l’acompliment de la condició que fa possible la presència de l’Esperit: és l’inici d’un temps nou, el nostre temps, el temps de l’església, l’Era de l’Esperit.

Per tant, resumint, podríem dir que l’Ascensió és la festa que celebra la comunitat dels creients: dóna gràcies a Déu perquè ha ressuscitat i glorificat Jesús, i alhora perquè ens ha donat un temps nou on és factible una nova vida i una nova creació.

1 - El darrer missatge a manera de testament

El darrer missatge de Jesús no el reprodueixen els evangelistes en el mateix moment, ni de la mateixa manera (Lluc [24,47-48], a la muntanya de les oliveres; Mateu [28, 18-20], a una muntanya de Galilea). El missatge queda molt més destacat a la narració de Lluc (Fets 1, 4-8), que li dóna una solemnitat especial: són les darreres paraules Jesús, pronunciades abans d’enlairar-se i deixar sols els seus deixebles, i constitueixen, per així dir-ho, el seu testament: la missió que els seus deixebles han de dur a terme durant aquest temps nou, que tot just ara comença.

2 - L’escenografia de la narració

La narració de l’Ascensió en el llibre dels Fets dels Apòstols s’ha de col•locar en la tradició de les teofanies de l’Antic Testament. Hi ha detalls de la narració que ens fan comprendre que el que s’està narrant no és un moment més de la vida de Jesús, sinó que té una significació que va més enllà de la història. L’escena té lloc dalt d’una muntanya; hi ha la presència d’un núvol (vegeu exemples a l’A.T.: Ex 24: 12-18; 19: 16-23); hi ha també la presència o l’aparició dels àngels, els missatgers de Déu.