Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


11 de març de 2013

Llàgrimes

Estimats lectora o lector, sóc un ploramiques. Seran els 83 anys que pesen sobre meu? No ho sé.

Avui, 13 de febrer, escric la meva batalleta. Pots acabar aquesta lectura perquè estic convençut que has escoltat i suportat, més d'una vegada, el relat de “batalletes”. En fi, tu mateixa o tu mateix.

El dia 2 de febrer vaig fer una angina de pit: vaig acabar a la Clínica Corachan. Ecocàrdios, connexions elèctriques, tubs..., el que vulgueu. Immobilitzat al llit a la UCI, només esperava la visita de la meva família. No durava gaire i sempre la primera cara que veia era la de la meva Elisa i després alguna o algun membre de la meva família. Quan em quedava sol, les hores se'm feien molt llargues. Pensava que sóc molt ric tenint l'estimació dels meus. M'aturava en cadascun dels vint-i-dos. Tots són perfectes. Dedicava una bona estona a cadascun i així passava el temps.

El meu cas no era clar i el dia 4 em van fer una exploració amb un catèter. Quan vaig arribar al quiròfan estava molt espantat: només veia una màquina gris i vaig tancar els ulls i a poc a poc em vaig anar asserenant. Em semblava sentir com una brisa suau de primavera que m'anava donant pau. Em deia: no obris els ulls que això val la pena. Vaig notar les galtes humides per les llàgrimes. Quan l'equip quirúrgic va acabar la feina m'esperava l'Elisa ben acompanyada.

El dia 5 estava molt neguitós esperant l'hora de la visita i va arribar l'Elisa: li vaig agafar la mà plorant i amb veu difícil li vaig dir que l'estimava, perquè feia 57 anys que m'havia declarat.

El dia 6, novament al quiròfan. Ja sabien què m'havien de fer. Allà estirat sota la màquina gris pensava, molt pessimista, que tot el cor i els seus voltants estaven fets una olla. Potser no me'n sortiria. Vaig tancar els ulls i al cap d'una estona imaginava una platja daurada on arribaven les onades tranquil•les fent brillar vivament alguns grans de sorra. Quina pau! Quan el doctor em va dir: - D'aquí cinc minuts acabem! es va acabar aquella visió de pau. Han passat els dies i estic totalment recuperat.

He estat voluntari de presons més de 10 anys. A la presó de Quatre Camins he conegut molts interns però, amb l'Alfons, hem construït una gran amistat. Ara, per carta, seguim enfortint la nostra relació. L'Alfons és un ateu convençut, menjacapellans i monges i jo, com podeu suposar, creient. Això no és el més mínim obstacle per a la nostra amistat. Fins i tot, un dia, vam estar plenament d'acord parlant del Cardenal Rouco Varela. L'Alfons, malgrat que se sent català de soca-rel, tot esperant que quan surti en llibertat d'aquí divuit mesos trobarà la seva estimada Catalunya lliure, m'escriu sempre en castellà.

Tinc aquí amb mi la seva carta del dia 9 de febrer de la qual transcric literalment un fragment: "Tu afección me ha llenado de dolor estos días. Me enteré por Núria (la seva dona); me tuve que tragar las lágrimas mientras hablaba con ella. Después me fui a un rincón del patio y las dejé correr libremente. Me puse a hablar en silencio con ese señor llamado Jesús, diciéndole que se pusiera a tu lado y no te dejara ni un momento."

La carta de l'Alfons va recollir més d'una llàgrima que queia galtes avall.

Àngel Oliva

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada