Vull fer la teva voluntat (He 10, 9). Com ens diu la segona lectura, Crist, adreçant-se a Déu quan entra al nostre món, centra així el seu propòsit. I és fent la voluntat de Déu, més enllà de sacrificis i holocaustos que ja no el complauen, com Crist ens salva, ens santifica, acomplint la voluntat divina amb l’ofrena del seu cos (He 10, 10). Ho fa des del moment d’entrar a compartir la vida amb els humans, quan és infantat per la qui l’havia d’infantar, segons l’expressió del profeta Miquees a la primera lectura, que afegeix que ell ha de governar Israel i serà la pau (Mi 5, 1-4).
Ell és, en efecte, el Senyor, que Elisabet, plena de l’Esperit Sant, reconeix present en el ventre de Maria, com ens diu l’evangeli (Lc 1, 43). Maria, que l’ha d’infantar, ha acceptat la voluntat de Déu. Per això, Elisabet la proclama feliç, benaurada, per haver cregut (Lc 1, 45).
Acceptació de la voluntat divina per part de la mare feliç, Maria, i resolució del fill salvador, Jesús, per dur a terme, fins al final, aquesta voluntat. Això és els que ens proposa la litúrgia d’avui, molt propera a la celebració del naixement de Jesús, com a darrer pas en la nostra preparació del seu adveniment.
La pregunta, doncs, que convé que ens fem és simplement aquesta: per cadascun de nosaltres, quina és ara la voluntat de Déu?, com podem acollir Jesús, que se’ns apropa feble, infant?, quina mena de solidaritat avui, enmig del desastre econòmic, ens demana? I per a nosaltres com a comunitat, com hem de rebre’l?, com hem de fer créixer l’aprofundiment de la fe, els motius sòlids d’esperança, la solidaritat col·lectiva?
Jordi Cors
Fa 3 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada