Les meves impressions sobre el Vaticà II per Lluis Saumell

El Vaticà II ha estat l’esdeveniment eclesial més important del segle XX amb una repercussió important també a la societat civil.

Jo el vull explicar de quina manera el vaig viure com a prevere d’abans del concili i com va incidir en mi el concili. Abans, però, necessito fer una prèvia: Joan XXIII. Pensar amb el papa, personalment m’emociona. He estat a Sotto il Monte, el lloc on va néixer, vaig visitar la parròquia on va ser batejat, l’altar on va celebrar la seva primera missa i vaig tenir l’oportunitat de saludar a monsenyor Loris Capovila secretari del papa, un home de 90 anys però molt lúcid que et feia reviure tot el que per a ell havia estat el papa, i encara en guardo un record molt íntim. La mort del papa Joan va tenir un ressò mundial. Expliquen les cròniques que en motiu de la seva mort una flota de vaixells soviètics ancorats al port de Nàpols varen fer sonar les sirenes i van posar les banderes a mig pal en senyal de dol. Una anècdota, si voleu, però significativa.

No podem entendre bé el Concili sense saber d’on veníem. Veníem d’una Església que mirava cap endins i el Concili va voler fer una Església que mirés cap enfora. Només cal veure la constitució “Gaudium et Spes” quan diu:”els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que sofreixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles del Crist”. És tota una declaració de principis.

Què ha suposat per mi i per l’Església que jo he viscut el Vaticà II. Voldria diversificar alguns apartats. En primer lloc la vida de pregària oficial del capellà estava identificada a la vida dels monjos dels monestirs, resàvem el breviari romà Matines, Laudes, totes les hores menors i les Vespres i Completes i amb llatí; tot això acompanyat de la vida activa del capellà era bastant difícil de conjuminar. Per sort les noves normes de pregària amb el llibre de les hores i en català ha resultat molt més raonable.

Passem ara a l’apartat dels sagraments. Començo per l’Eucaristia. Jo he passat de celebrar l’Eucaristia amb llatí i d’esquena al poble a celebrar-la de cara al poble i en català. Aquest canvi el vaig viure a la Sagrada Família; amb quina cura els arquitectes varen girar l’altar de cara el poble per tal de no malmetre l’estètica Gaudiniana!

Quan al Concili es va tractar de celebrar la litúrgia amb la llengua del poble, l’episcopat espanyol ho va tenir molt clar: des del principi era el castellà. Però va ser el bisbe Pont i Gol, el bisbe Jubany -que llavors era bisbe a Girona- i el bisbe Masnou, que van tenir molt clar el que calia fer. De seguida varen venir les traduccions dels llibres litúrgics en català, nosaltres ens vàrem afanyar en buscar cants en català i vull tenir un record afectuós pel P. Ireneu Sagarra amb l’himnari dels fidels que en va ser un dels més eficaços iniciadors. Qui no recorda el serviu al Senyor amb alegria, o el des d’un abisme i molts d’altres junt amb traduccions franceses Marxem en pau per les places, les mans obertes davant Vós Senyor i molts d’altres.

Pensem també en la celebració dels altres sagraments. De celebrar el bateig en llatí a fer-lo en català, o el mateix sagrament del perdó que només estava prevista la fórmula individual al que ara trobem tan natural de les celebracions comunitàries de la penitència. Això, però, no exclou el poder-ho fer personalment, o les celebracions comunitàries dels malalts per Pasqua. El Concili ha insistit molt en les celebracions comunitàries, per això ha posat a l’abast dels fidels el llibre de les hores i ha insistit molt en la participació dels laics en la mateixa litúrgia, posar la l’Església més a prop del poble, fins i tot la mateixa figura de capellà d’anar vestit amb sotana a vestir com tothom.

Jo pràcticament m’he limitat a aquelles coses en què el Concili ha marcat el meu itinerari. Potser encara una paraula sobre el que va ser l’encíclica “Pacem in terris” que aquí a casa nostra va tenir molta incidència. Quan el papa parla del respecte que cal tenir a les minories ètniques, va ser la confirmació d’un sentiment molt viu de tots nosaltres que vàrem acollir amb gran il·lusió.

Acabo amb unes paraules dels discurs d’obertura del papa Joan, aquell que comença amb aquelles paraules: s’alegra la Mare Església quan diu “ avui l’esposa de Crist prefereix usar el remei de la misericòrdia més que brandar les armes de la severitat” Vet aquí el pensament del papa. Què ho deu fer que és molt semblant al pensament de Crist?

Que el cinquantè aniversari del Concili ens porti a tots la frescor que va suposar pera la nostra Església aquells moments irrepetibles.

Lluís Saumell