Diàleg anònim entre dues criatures dins el claustre matern

- Tu creus en la vida després del naixement?

- I és clar que sí. Alguna cosa hi ha d’haver després del naixement. Crec que si ara estem aquí és perquè justament necessitem preparar-nos per la vida.

- Tonteries, no hi ha vida després del naixement! Com seria aquesta vida?

- No ho sé exactament, però crec que tot el que hem crescut durant tot aquest temps aquí dins ha de servir per alguna cosa, potser algun dia els nostres ulls veuran la llum, podrem abraçar-nos, caminar amb els peus, menjar amb la boca, i moltes, moltes coses més.

- Però, què dius? Això és absurd! Veure la llum quan tot és tan fosc? Abraçar-nos, per què? Caminar és impossible! I menjar amb la boca és totalment ridícul! Que no veus que és el cordó umbilical el que ens alimenta? Mira, jo només dic una cosa: la vida després del naixement és una hipòtesi definitivament descartada perquè el cordó umbilical és massa curt.

- Jo no ho veig així. Intueixo que hi ha d’haver alguna cosa més, potser del tot diferent d’allò que coneixem fins ara, si tu vols, però no puc concebre ni entendre que després d’aquesta progressió tan extraordinària que s’està realitzant en nosaltres, tot sigui per a no res.

- Però no veus que ningú no ha vingut d’allà per dir-nos què hi ha, ningú no ha tornat després del naixement. Si el part condueix a la vida, com tu dius, al cap i a la fi no serà més que una vida d’angoixa prolongada en aquesta absoluta foscor.

- Bé, jo no sé dir-te com serà, perquè ho desconec, però el que sí sé, és que en néixer veurem la Mare, i Ella ens estimarà i ens ensenyarà a estimar, ens cuidarà i vetllarà per nosaltres.

- La mare? Tu creus en la mare? On se suposa que és?

- On? dius, doncs en tot el que ens envolta! És per Ella, amb Ella i en Ella que vivim. Sense Ella res no existiria.

- Jo no ho crec. Mai no he vist cap mare. Ni tu tampoc. La qual cosa demostra que la mare no existeix.

- Bé, però per més que no l’hagis vista, quan estem en silenci podem sentir com ens parla, i podem sentir també com acaricia el nostre món. Aleshores experimento la vida com quelcom que ens està esperant; i mentre som aquí, no fem altra cosa que créixer, madurar i preparar-nos per viure aquesta vida en plenitud. Crec sincerament que serà així; aquesta és la meva esperança.