31 d’agost 2012

L'any litúrgic

Què se celebra a l'Advent? Quin sentit té la Quaresma? Què vol dir l'expressió "el temps de durant l'any"? Per parlar sobre l'any litúrgic, "Signes dels temps" entrevistà el membre del Centre de Pastoral Litúrgica, Josep Lligadas.

28 d’agost 2012

Diàleg anònim entre dues criatures dins el claustre matern

- Tu creus en la vida després del naixement?

- I és clar que sí. Alguna cosa hi ha d’haver després del naixement. Crec que si ara estem aquí és perquè justament necessitem preparar-nos per la vida.


- Tonteries, no hi ha vida després del naixement! Com seria aquesta vida?

- No ho sé exactament, però crec que tot el que hem crescut durant tot aquest temps aquí dins ha de servir per alguna cosa, potser algun dia els nostres ulls veuran la llum, podrem abraçar-nos, caminar amb els peus, menjar amb la boca, i moltes, moltes coses més.


- Però, què dius? Això és absurd! Veure la llum quan tot és tan fosc? Abraçar-nos, per què? Caminar és impossible! I menjar amb la boca és totalment ridícul! Que no veus que és el cordó umbilical el que ens alimenta? Mira, jo només dic una cosa: la vida després del naixement és una hipòtesi definitivament descartada perquè el cordó umbilical és massa curt.

- Jo no ho veig així. Intueixo que hi ha d’haver alguna cosa més, potser del tot diferent d’allò que coneixem fins ara, si tu vols, però no puc concebre ni entendre que després d’aquesta progressió tan extraordinària que s’està realitzant en nosaltres, tot sigui per a no res.

- Però no veus que ningú no ha vingut d’allà per dir-nos què hi ha, ningú no ha tornat després del naixement. Si el part condueix a la vida, com tu dius, al cap i a la fi no serà més que una vida d’angoixa prolongada en aquesta absoluta foscor.

- Bé, jo no sé dir-te com serà, perquè ho desconec, però el que sí sé, és que en néixer veurem la Mare, i Ella ens estimarà i ens ensenyarà a estimar, ens cuidarà i vetllarà per nosaltres.


- La mare? Tu creus en la mare? On se suposa que és?


- On? dius, doncs en tot el que ens envolta! És per Ella, amb Ella i en Ella que vivim. Sense Ella res no existiria.


- Jo no ho crec. Mai no he vist cap mare. Ni tu tampoc. La qual cosa demostra que la mare no existeix.


- Bé, però per més que no l’hagis vista, quan estem en silenci podem sentir com ens parla, i podem sentir també com acaricia el nostre món. Aleshores experimento la vida com quelcom que ens està esperant; i mentre som aquí, no fem altra cosa que créixer, madurar i preparar-nos per viure aquesta vida en plenitud. Crec sincerament que serà així; aquesta és la meva esperança.

25 d’agost 2012

Reflexions a la Paraula de Déu

El Senyor és a prop dels cors que sofreixen,salva els homes que se senten desfets (Sl 33, 19)

Això ens diu el salm responsorial d’avui. Ben a propòsit amb els temps conflictius i descoratjadors que ens toca viure. La nostra resposta a aquesta proximitat amorosa i compassiva de Déu ha de ser la del poble d’Israel, a Siquem, com ens descriu la primera lectura: “Mai de la vida no abandonarem el Senyor per servir altres déus” (Js 24, 16). “Servirem el Senyor, perquè ell és el nostre Déu ”(Js 24, 18). Podem esbrinar, si ens ho proposem, quins són per a nosaltres aquests altres déus (costums o realitats properes), que considerem absoluts i ens lliguen al seu servei. I així ens aparten d’estar de debò al servei, a disposició, de l’únic veritable absolut, el nostre Déu, que ens alliberà de l’esclavatge, ens ha fet prodigis i té cura de nosaltres (Js 24, 17).

La segona lectura comença convidant-nos a posar-nos al servei, a disposició (és preferible traduir així el mot original grec, i no pas “sotmetre’ns”), els uns dels altres, per respecte a Crist (Ef 5, 21). Pau ens exhorta a aquesta actitud solidària, que respon a la proposta innovadora de Jesús d’unir el servei a Déu amb el servei als altres, i és ben coherent amb l’actitud envers el Senyor que el poble d’Israel manifesta a Siquem. Pau després, precisa, en les relacions familiars marit – muller, aquest “posar-se al servei, a disposició” mutus, conseqüència directa de l’amor mutu. Pren com a punt de referència la relació Crist – Església, d’amor i servei (Ef 5, 22-30 i 32). No entrarem ara a matisar algunes expressions pròpies del context marcadament patriarcal en què Pau es movia, sinó que destacarem com insisteix en la complementarietat i paral·lelisme entre servei i amor fins a l’extrem. I acaba citant el Gènesi (Gn, 2, 24): “Per això, l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn” (Ef 5, 31).

En l’evangeli, Jesús afirma que és l’Esperit qui dóna vida i que les seves paraules són Esperit i vida (Jn 6, 63). I afegeix: “Ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare” (Jn 6, 65). Després, diu als Dotze si també el volen abandonar, com han fet altres. Pere respon: “Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, ... tu ets el Sant de Déu” (Jn 6, 68-69). Resposta equivalent a la del poble d’Israel: no abandonar el Senyor, sinó servir-lo. Tampoc nosaltres volem abandonar el Senyor, si el Pare ens ho concedeix, moguts per l’Esperit de vida. I això vol dir servir-lo, és a dir, estar solidàriament al servei, a disposició, els uns dels altres i estimar-nos mútuament.
Jordi Cors

23 d’agost 2012

El Concili Vaticà II mig segle més tard

“El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot les dels pobres i dels que pateixen, són també el goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no tingui ressò en el seu cor”. Amb aquestes paraules comença la Constitució Pastoral sobre l’Església en el món actual, text fonamental del Concili Vaticà II (1962-1965).

És evident que aquest document posa en relleu una remarcable sensibilitat i una vibració d’alta qualitat espiritual, transmesa en un llenguatge comprensible, adequat a la mentalitat de l’home d’avui, i capaç de moure i de commoure fins i tot a aquells que es miren de lluny el fenomen cristià.

La convocatòria d’aquell Concili per Joan XXIII obeïa a la intenció d’operar en l’Església una autèntica renovació, un ajornament que la situés al bell mig de la realitat del món. Han passat 50 anys d’aquell moment brillant en què van néixer moltes expectatives de superació d’una certa decadència de la institució, massa preocupada fins aleshores per la vetlla de l’ortodòxia, la preservació de la dogmàtica i la pràctica quantitativa de devocions pietoses.

No són pocs els que imaginaven el post-Concili com un esclat de nous horitzons i un increment de la capacitat d’incidència de la institució eclesial en la vida real dels creients, però la institució no s’ha atrevit a abordar certs assumptes que debat la societat en què està inserida: l’obligatorietat del celibat dels sacerdots, l’aparició de les noves formes de religiositat, la problemàtica de les biotecnologies, la secular marginació de la dona a la mateixa Església i d’altres. Més aviat ha adoptat una actitud temorenca, més propera als sectors conservadors que consideren definitiva i intocable una tradició ja depassada, com si l’Església pogués romandre al marge del pas del temps, com si fos immune a l’evolució de l’home sobre la Terra.

D’aquí ve que, si ens fixem en la realitat del nostre país, percebem sovint com una mena de desencís o de desesperança en una proporció notable de creients, que no s’expliquen el que ha succeït a l’Església catalana després de l’adveniment de la democràcia, perquè estaven plenament convençuts, potser erròniament, del vigor i de la persistència de les arrels cristianes del nostre país.

Amb tot, també hem de constatar que en aquests darrers temps s’han produït dues iniciatives de Benet XVI que denoten una recuperació de vitalitat i una necessitat d’aire fresc, i que potser podem considerar com un efecte retardat del propi Concili. Em refereixo a la “Missió Metròpolis” i a l’”Atri dels Gentils”. La primera té com a objectiu iniciar una “nova evangelització”. La segona es proposa el diàleg entre creients i no creients. Potser a través d’aquestes iniciatives i escoltant la veu dels laics, sobretot la d’aquells que valoren i practiquen l’espiritualitat, l’Església jeràrquica podrà recuperar una part de la credibilitat perduda entre aquells sectors de creients que la voldrien més evangèlica i, per tant, més lliure i més valenta en la seva missió de ser llum del món i testimoniatge de Jesucrist.
Josep-Maria Puigjaner

21 d’agost 2012

L'estructura jeràrquica de l'Església: els cardenals

Què és un cardenal? Quin és el seu origen? Quines són les seves funcions? El programa "Signes dels Temps" entrevistà a Josep M. Martí Bonet, historiador i responsable de l'Arxiu Diocesà de Barcelona.

18 d’agost 2012

Les credencials de Jesús

En els evangelis sinòptics Jesús parteix el pa i el dóna als deixebles perquè ells el serveixin a la gent (Mc 6, 41 i paral.). En canvi, en l’evangeli de Joan és el mateix Jesús qui reparteix el pa (6,11) Ell és el Pa viu, Ell és qui lliurement, generosament es dóna a si mateix a tota la humanitat. D’aquesta manera Joan ens presenta amb evidència les credencials de Jesús-Messies: Compartir i servir.

Joan ens mostra que Jesús, com tot bon jueu, té clar que en l’Èxode, Déu va alimentar el seu poble amb el mannà i des d’aquesta perspectiva narra aquest passatge, donant-li un nou impuls; ens diu que Jesús “pa de vida” dóna una qualitat de vida definitiva que no morirà mai. I nosaltres, de quina manera podem identificar-nos amb Jesús? Romandre en Ell, estar immersos en Ell, ser u amb Ell? L’ensenyament evangèlic és clar: Compartint i servint.

Qui practica aquest eix vertebrador participa del projecte de Déu creador que transmet vida contínuament, acull la missió de Jesús que és dador de vida al món, té plenitud de vida i de sentit per a la pròpia existència.

Però, com podem estar en aquesta longitud d’ona? En el final d’aquest capítol veiem que tenim vida en la mesura que la donem, perquè ningú no pot donar allò que no té. Així, doncs, per donar, primer hem d’acollir, deixar-nos amarar de la força viva de l’Esperit de Jesús. Quan estem impregnats per l’Esperit de Jesús aquestes paraules que semblen tan dures, “menjar la carn, beure el sang” esdevenen senzilles i pràctiques perquè només ens volen dir una cosa: assimilar a fons la vida i el missatge de Jesús fins a dedicar-nos com Ell a compartir i a servir, perquè és això el que dóna vida al món.

A contrallum comprenem el perquè de la foscor del món, el perquè de la crisi i de tants altres mals que afecten a moltes persones i famílies. Una de les raons és que hi ha poques persones que del compartir i del servir en fan la seva opció de vida; viuen en la opulència aliens a la sort dels germans, i aleshores molts cauen en la ruïna i la deshumanització.

Si tots entenguéssim la nostra vida com un servei, un compartir i féssim, en la nostra parcel·la tot el que estigués al nostre abast, ningú no passaria necessitats. Tots viuríem en harmonia. Tant de bo hi hagués més homes i dones que féssim nostres les credencials de Jesús!

Esther Bochita

16 d’agost 2012

CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICA II : Què va suposar el Concili Vaticà II?

Amb disset anys complerts, abandonat el niu familiar i tot just entrat al seminari, l’anunci d’un concili va ser per a mi una cosa molt extraordinària però també l’oportunitat de viure l’Església amb més intensitat. Pius XII havia mort i el nou Papa Joan XXIII el succeïa.

El jove Papa, vell amb anys i experiència pastoral, es disposava a obrir portes i finestres a fi que l’Església es pogués renovar amb aires nous d’acord amb els temps. El Papa, fins aleshores, l’havia vist més que com un pare o pastor, com un “Déu” intocable, però aquest se’m mostrà com un germà gran que m’acompanyava humanament i espiritualment. El món d’aquell moment, com també el d’ara, estava desorientat, confús i angoixat sota unes amenaces de conflictes, de conseqüències imprevisibles. En el seminari escolapi la vida de postulant, novici i junior era com una “mili” per arribar a ser religiós. La pregària, l’estudi, el treball i l’esbarjo estava perfectament reglamentat.

Durant aquest temps llarg no teníem accés directe a cap mena de mitjà informatiu. Se’ns mantenia isolats de tot el que era mundà. La raó era: preservar-nos de qualsevol mal. Pels fets extraordinaris o en motiu d’algun esdeveniment laic o religiós d’importància se’ns aplegava en una sala gran a tots els que vivíem sota aquell sostre i davant d’una televisió en blanc i negre compartíem aquell moment transcendental en el marc de la nostra minsa història juvenil. També alguna vegada se’ns feia cinema els caps de setmana.

L’anunci del Concili Vaticà II, atesa l’edat del Papa Joan, era una cosa impensable. Crec que una majoria del clergat i de molts cristians desitjaven aquell concili ja que s’adonaven del desfasament que hi havia entre el món en general i l’Església en particular. Calia adequar-se al progrés que feia el món.

15 d’agost 2012

Quarantè aniversari d’ordenació de diaca de Mn. Xavier de Dou

Avui dia 15 d’agost, festivitat de la Mare de Déu, Mn.Xavier de Dou celebra el quarentè aniversari d'ordenació de diaca. Ens unim a la seva pregària d’acció de gràcies. Que per molts anys pugui seguir amb nosaltres al front de l’equip de Càritas Parroquial i de la Pastoral dels malalts.

14 d’agost 2012

L'estructura jeràrquica de l'Església: els sacerdots

Preparar-se per ser capellà exigeix anys d'estudis eclesiàstics i un clar discerniment de la vocació. "Signes dels temps" va emetre un reportatge sobre el Seminari Conciliar de Barcelona que inclou el testimoni de dos joves que expliquen per què han optat pel sacerdoci.

12 d’agost 2012

Confiem o esperem ?

No heu tingut mai la impressió que ens sembla que hagin escollit un text de l’Evangeli pensant especialment en cadascun de nosaltres i les situacions en què ens anem trobant a la vida? No us heu trobat mai que, enmig d’una situació complexa, que ens atabala i que sovint creiem que no podrem resoldre, apareix l’Evangeli i ens dóna la clau o la serenor per a poder entendre millor allò que ens passa i mirar de trobar-hi una sortida? Els textos d’aquest diumenge estival ens parlen de la confiança, de la certesa d’un Déu que ens estima, que ens ajuda a seguir endavant, que ens demana que, sobretot, estimem i confiem. Ens demana que siguem capaços de pensar que el camí continua al nostre davant malgrat totes les possibles dificultats en què ens anem trobant. Davant de la duríssima situació social i d’incomprensió del nostre país, aquests textos ens haurien de donar llum i serenor, per aportar una paraula d’esperança a tots aquells que estan a punt de dimitir o als que ens volen fer veure que no hi ha solució. La nostra esperança, però, no hauria de ser una paraula banal i sense sentit per quedar-nos més tranquils, especialment davant d’aquells que ho passen malament. Hauria de ser la certesa que hi ha llum al final del túnel i que depèn de nosaltres que aquesta llum sigui cada vegada més visible per a tothom. No puc deixar de pensar en els episodis dramàtics dels incendis del juliol a l’Empordà i a Corts de Pallàs al País Valencià, i com poden ser un exemple justament del que els textos d’avui ens demanen: enmig de la desolació i la ràbia enorme davant de tanta destrucció, hem vist una vegada més com la solidaritat i la col•laboració de tothom feia possible acabar amb el foc, ajudar els afectats i començar a reconstruir allò que la fatalitat ens ha manllevat. Només confiant som capaços de veure la llum darrere el fum i la destrucció. Només confiant en Déu i en els germans podrem donar resposta als grans mals del nostre món. Perquè també confiant hem de ser capaços de posar-nos a treballar per fer que les coses canviïn, perquè ja sabeu que calen totes les mans i braços possibles.
Lluís Sánchez Rissech

09 d’agost 2012

Les meves impressions sobre el Vaticà II per Lluis Saumell

El Vaticà II ha estat l’esdeveniment eclesial més important del segle XX amb una repercussió important també a la societat civil.

Jo el vull explicar de quina manera el vaig viure com a prevere d’abans del concili i com va incidir en mi el concili. Abans, però, necessito fer una prèvia: Joan XXIII. Pensar amb el papa, personalment m’emociona. He estat a Sotto il Monte, el lloc on va néixer, vaig visitar la parròquia on va ser batejat, l’altar on va celebrar la seva primera missa i vaig tenir l’oportunitat de saludar a monsenyor Loris Capovila secretari del papa, un home de 90 anys però molt lúcid que et feia reviure tot el que per a ell havia estat el papa, i encara en guardo un record molt íntim. La mort del papa Joan va tenir un ressò mundial. Expliquen les cròniques que en motiu de la seva mort una flota de vaixells soviètics ancorats al port de Nàpols varen fer sonar les sirenes i van posar les banderes a mig pal en senyal de dol. Una anècdota, si voleu, però significativa.

No podem entendre bé el Concili sense saber d’on veníem. Veníem d’una Església que mirava cap endins i el Concili va voler fer una Església que mirés cap enfora. Només cal veure la constitució “Gaudium et Spes” quan diu:”els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que sofreixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles del Crist”. És tota una declaració de principis.

Què ha suposat per mi i per l’Església que jo he viscut el Vaticà II. Voldria diversificar alguns apartats. En primer lloc la vida de pregària oficial del capellà estava identificada a la vida dels monjos dels monestirs, resàvem el breviari romà Matines, Laudes, totes les hores menors i les Vespres i Completes i amb llatí; tot això acompanyat de la vida activa del capellà era bastant difícil de conjuminar. Per sort les noves normes de pregària amb el llibre de les hores i en català ha resultat molt més raonable.

07 d’agost 2012

El voluntariat

Es calcula que a Catalunya hi ha 500.000 persones que dediquen una part del seu temps a fer tasques de voluntariat. "Signes dels Temps" va fer una taula rodona sobre amb la participació de voluntaris de Càritas, Arrels, Justícia i Pau, i l'Hospital de Sant Joan de Déu.

05 d’agost 2012

Déu no vol que la gent passi fam

Una primera lectura de l'Evangeli d'avui ens podria portar a la conclusió que no ens hem de preocupar de la fam (de les necessitats dels homes). Però si recordem que l'Evangeli d'avui ve precedit del passatge de la multiplicació dels pans i els peixos està clar que el missatge és un altre. Ja a la primera lectura de l'Èxode contemplem l'atenció de Déu envers els israelites que lamentaven passar gana i haver marxat d'Egipte, país en el que tenien coberta aquesta necessitat.

I al fragment de l'Evangeli Jesús senzillament diu als qui l'han anat a cercar després de la multiplicació dels pans i dels peixos que no ens afanyem TANT per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna. És a dir, cobrir les necessitats materials no és suficient. Cal alimentar-se de Jesús, per no passar fam ni tenir set. Cal creure en Jesús.

I els trets d'aquest aliment els dibuixa St. Pau a la segona lectura. Revestir-se d'un home nou en la justícia i en la santedat, que neixen de la veritat. No deixar-se guiar per raonaments sense valor, no tenir l'enteniment ofuscat, ja que això ens manté en la ignorància.

I com diu Leonardo Boff, aquest home nou ha de procurar: l'harmonia amb la natura, unes relacions d'equitat entre tots els homes i dones, la construcció d'una democràcia comunitària; en definitiva una nova forma d'habitar la terra, de produir, de consumir.

En aquests temps de crisi les línies d'actuació estan clares. Cal que treballem perquè ningú no passi fam de cap mena. Perquè en l'altre reconeixem Jesús que ens digué “perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir...” (Mateu XXV – 35)

Angelina i Josep M.

04 d’agost 2012

CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICÀ II: Conclusió del discurs d’obertura del Concili del Papa Joan XXIII l’11 d’octubre de 1962

Ara la “nostra veu es dirigeix a vosaltres” (2 Co 6,11) venerables germans en l’episcopat. Heu-nos aquí tots junts, reunits en aquesta basílica vaticana, eix de la història de l’Església, i on ara el cel i la terra estan units estretament, aquí, arran del sepulcre de sant Pere, arran de tantes tombes dels nostres sants predecessors, les cendres dels quals en aquesta hora solemne, sembla que per un cert estremiment, saltin d’alegria.

El Concili que acabem d’iniciar és com una alba naixent d’un dia lluminós que s’alça en l’Església i els primers raigs del sol omplen ja de dolçor els nostres cors. Contemplem unes estrelles que amb el seu esclat realcen la majestat d’aquest temple, i aquestes estrelles, com Joan ens en dóna testimoni (Ap 1,22), sou vosaltres; i amb vosaltres entorn del sepulcre del príncep dels apòstols brillen, diríem, uns candelers d’or, que són les esglésies que teniu confiades (Ap 1,20). Veiem també els altres dignataris que han vingut a Roma de tots els cinc continents per representar els seus països, i que són aquí en actitud de gran respecte i d’expectació cordial.

Es pot dir que el cel i la terra s’uneixen per celebrar el Concili: els sants per protegir els nostres treballs; els fidels per continuar pregant amb fervor; i tots vosaltres per posar mans a l’obra amb bon afany, obedients a les inspiracions de l’Esperit Sant, a fi que els nostres treballs responguin plenament als anhels i a les necessitats dels diversos pobles. Tot això requereix de vosaltres pau i serenitat de cor, concòrdia fraterna, moderació en les proposicions, dignitat en les discussions i saviesa en les decisions.

Déu faci que els vostres treballs i els vostres esforços, vers els quals convergeixen no solament les mirades dels pobles, sinó l’esperança de tot el món, satisfacin plenament l’expectació de tots.

Déu omnipotent, en vós posem tota la nostra confiança, desconfiats de les nostres pròpies forces. Mireu bondadosament aquests pastors de la vostra Església. Que la llum de la gràcia ens assisteixi en les decisions que hem de prendre, i també en les lleis que haurem d’establir; i digneu-vos escoltar les pregàries que amb una sola fe, una sola veu, un sol cor us adrecem.

Oh!, Maria, auxili dels cristians, auxili dels bisbes, que ens heu donat recentment una prova particular del vostre amor en la basílica de Loreto, on ens plagué venerar el misteri de l’Encarnació! feu, amb el vostre ajut, que tot vagi encaminat a un resultat feliç, propici i pròsper. Amb sant Josep el vostre espòs, els apòstols sant Pere i sant Pau, sant Joan Baptista i sant Joan Evangelista, intercediu per nosaltres.
A Jesucrist, Redemptor nostre amorosíssim, Rei immortal dels pobles i dels temps, amor, poder i glòria pels segles dels segles. Amén.

03 d’agost 2012

CÀRITAS de la Parròquia de Sant Paulí de Nola

Novament hem rebut la vostra aportació de queviures i de diners a finals de juny. Durant aquestes setmanes ja hem anat distribuint una bona part dels aliments i ara comprem el que manca a “supers” de la zona a preus el més ajustats possible.

A tocar de la parròquia hem viscut aquests dies el greu problema dels assentaments. En unes naus abandonades hi han arribat a viure quatre-centes persones. S’ha pogut ajornar el desallotjament policial gràcies a la pressió popular i a la tasca d’advocats.

Tanmateix el problema segueix i hom es demana quina solució es trobarà que respecti els drets i deures de tothom. No és gens fàcil. Els cristians intentem estar atents als esdeveniments. Ser-hi i donar suport a les persones i causes justes, en temes de propietats, hipoteques, desnonaments, regularització d’immigrants, etc. Ens hi porta l’Evangeli.

Mn. Salvador Torres

02 d’agost 2012

Aniversari de la mort de Mossèn Cases

Avui dia 2 d’agost fa un any de la mort de Mossèn Ignasi Cases. La seva edat avançada i les limitacions de mobilitat feia que en els darrers temps de la seva vida el veiéssim poc per la comunitat, per més que gairebé fins a l’últim moment, gràcies a una voluntat de ferro, va celebrar la missa d’un quart de 12 dels diumenges.

No seria just quedar-nos només amb la imatge dels últims anys de Mn. Ignasi, perquè va ser una persona molt activa i molt significada a la comunitat, la qual va viure des dels seus inicis, fa més de 60 anys, quan la parròquia encara estava a la Travessera de Gràcia i Mn. Narcís Saguer n’era el rector.

Dels seus trets biogràfics voldríem recordar avui aquí la creació del Casal Sant Ildefons, antiga Llar del Jubilat, fa més de trenta anys, i l’esforç per reunir les accions disperses de molts socis de la Immobiliària Camí S. A., propietària inicial del local de Marià Cubí 111, fins aconseguir que la titularitat del Casal fos íntegrament de la parròquia.

També serà just recordar la seva implicació en la casa de colònies del Padrós en un indret preciós situat entre Castellterçol i Moià, que durant molts anys, molts infants van ocupar per fer-hi colònies d’estiu.

I encara cal ponderar el seu pas per la Joventut Obrera Cristiana, la JOC, els anys cinquanta, on es va implicar activament en el seu creixement i consolidació a Catalunya, i on va conèixer personalment el capellà belga Joseph Cardjin, el seu fundador, més tard cardenal.

El seu record romandrà per sempre en els nostres cors. Ara descansa en la pau del Senyor.